Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Llibertat, Jordis



Hem vist
tancats a la presó 
homes
plens de raó. 
No, jo dic no, 
diguem no,
nosaltres no som d'eixe món.

Jo sóc soci d'Òmnium Cultural des que tenia 16 anys, en fa cinquanta; i de l'ANC no en fa pas tants, però sí des que es va constituir. I he participat a tores les manifestacions pacífiques i multitudinàries que han organitzat totes dues institucions. Avui estic indignat i no tinc ganes de poesia sinó un desig de llibertat més gran que mai, i ara amb urgència. 

Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. 

Ens en sortirem, reeixirem. 


dissabte, 14 d’octubre de 2017

Lluís Companys - 77è aniversari


Pere Quart (Joan Oliver, 1899-1986)
La veu i la sang (1940)

La seva veu ha desistit tot d’una,
la seva sang ha quallat en Déu.
Adéu la veu, adéu la sang, adéu!
Passa de sol roent a inerta lluna.

La sang, rosa de mort, vessà i florí
en odi i solitud abandonada,
i s’estronca la font, cessa l’onada
d’una sang que enardia com el vi.

I aquella veu, Lluís Companys ¿on era
–melodia de l’himne o del lament–
vestint el pensament ànima ardent,
tumult joiós de passió i quimera?

Aures i ocells deserten el pollanc
destralejat adés i eixut de saba.
En Déu finí, resta, recomençava
l’altiva veu, la generosa sang.

No fou la Piadosa que s’atarda
en la suprema nit sense matí,
sinó l’àvol esclava del botxí
i bagassa del Mal, fera covarda.

La Pàtria –tota gent i cada llar–
sols a mitges vivent en l’esclavatge,
rebé en son cor el miserable ultratge
i s’estremí de la muntanya al mar.

I ara, Lluís Companys, augusta cendra,
en el silenci fervorós i actiu,
tu servaràs les brases del caliu
fins que l’antiga flama torni a prendre.

Adéu, lívida sang, paraula llunya!
Salve, vívida sang, veu immortal!
Sembra la mort el naixement més alt
del president etern de Catalunya.

Companys, detingut a França. Agost de 1940

Antoni Rovira i Virgili (1882-1949)
El senyal al pit (1947)

Diputats de Catalunya,
els de l’antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.

Amb orgull patri ho declaren
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
‘duien lo senyal en pits’.

En la vostra digna toga
es destaca una gran creu;
quan el poble se n’adona
no se sent remor ni veu.

Senyal vermell de Sant Jordi,
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.

En les hores de revolta
–el llevant contra el ponent–
aquest senyal guspireja
com un estel resplendent.

Si les quatre flames roges
parquen l’ensenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.

Creu de llegenda i de glòria,
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.

President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t’han triat un lloc ben alt.

No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure’l bé.

Al castell de les tragèdies
et dreces a peus descalç;
petges la terra i la guaites
entre clarors matinals.

L’oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d’un màrtir antic:

–No et mataren per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria…

–Trèmul, l’oficial mana
fer foc. Oh, màxim dolor!
–Per Catalunya!– tu crides
amb veu sense tremolor.

La descàrrega, impia,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s’han tancat.

Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
 President, quan tu mories,
duies el senyal al pit!

Castell de Montjuïc, 15 d'octubre de 1940
Manuel de Pedrolo (1918-1990)
El president (1969)

1
Els blens i la cera,
l’oli,
el cànem,
les torxes ventejades,
les llànties que es buiden,
cremen en sostres esquerdats
que el cel aduna:
ciutat ferida que reposa
en l’ossera del silenci gris,
d’esquena a la masmorra on tu,
ara imatge de la pàtria,
darrer pare de les roses,
evoques un poble absent
i el rigor, l’ordre de la infància
que un altre ordre ha pertorbat
i no anul·la.

2
La nit s’acanya adolescent i moridora,
cap als abismes de l’alba,
cap a l’arma,
cap al jorn il·limitat en la durada
d’un símbol ignorant i segur:
demà sabrem que la mort
s’enterra en la carn d’un poble,
en la pols sense camins de la nissaga,
i que ets alt i fort:
puny que colpeja i esberla
les parets nocturnes de l’aigua
que es vessa i inunda
la llar perenne, a la intempèrie.

3
L’hivern inaugura una creixença
quan disposa en l’onada
el vol orb d’un ocell,
la ditada del temps
que obre solcs en la platja
i ací comença la pàtria de nou:
als peus de la roca on t’apregones,
solitari i immens
exiliat del teu exili,
cor daurat en la fita eternal
mentre dormim, hostes pairals,
i jo devallo Muntaner avall
entre cròniques cremades,
súbdit distret d’un reialme
i pont
d’una riba a l’altra: la mateixa.

4
L’arbre es despulla en la penombra
del teu silenci darrer,
al llindar de la tomba anònima
que cercarem per restituir-te el nom
i un crit:
l’evocació d’una història, del riu,
de la font amarga i viva
sota l’enderroc d’una petjada;
els auguris del vent ja adien la cita
dels homes, del verb i del gest
recobrats en el destí d’aquesta nit
de llambordes on delira la sang avial
i la teva t’espera.

5
Carrers lents d’una mort clandestina,
de cent morts sense horari
i silenciades
que recordem en memorials adustos
o confegim al cap de cent anys
sota l’oli, sota la cera,
sota el cànem renovat
d’aquella matinada d’orfes,
que tu, president,
foragitaves quimeres, faccions,
i amb la mà recollida unies
la llavor de la terra, els membres d’una pausa,
i, prematur al món de la pedra,
eres encara, i cap a la llum,
l’òrbita i l’astre que la configura.

6
L’acer brilla i assistim
al procés que l’oxida
mentre l’òrgan germina en el foc
per fer-se duresa la història;
dits arreu de l’univers
que recullen la senyera invisible
i, des del broll de la carn malferida,
encenen les pinedes, la mar,
les fondalades del record,
i aïren,
cúmuls d’un cel tempestejat,
la calma de l’home.

7
La ciutat de somnis i de rosada
fuig, transeünt inabastable,
cap al futur de l’octubre transitori,
cruïlla des d’ara i cota,
de totes les ombres expulsades
a una solitud irrepetible;
ens congria el consell de la terra
bastida amb horitzons de silenci,
aus desnortades per uns rumbs
que l’ala retroba sense impaciència
i reconeix, misteriosament,
en l’amplada: fins a la fita,
fins a l’origen o el gest amb què encarnes,
definitiu i compartint-lo,
l’impuls d’una llarga, implacable jornada;
som els companys d’una memòria, d’un demà,
i ara, quan llostreja, culpables i innocents,
retrobem la tomba i el bressol: aquí.

Castell de Montjuïc, 15 d'octubre de 1940
Avui es compleixen 77 anys de l’execució de Lluís Companys a Montjuïc. El president havia estat detingut a França per la Gestapo i extraditat per la policia francesa de Vichy, que el va entregar a la policia espanyola. Després d'un procés sumaríssim sense cap mena de garanties, va ser executat. En tota la història, és l'únic president europeu elegit democràticament que ha estat condemnat a mort i executat. Molts anys després, els governs d'Alemanya i de França han demanat perdó per haver col·laborat en la detenció del president; el govern espanyol no ho ha fet mai.

Presó Model, Madrid. 1940
L'any 2009, la Generalitat va demanar que es revisés el judici del president Companys i la sentència de mort del 14 d'octubre de 1940. El 2010, la Junta de Fiscals de Sala del Tribunal Suprem va rebutjar la petició, adduint que la Llei de Memòria Històrica aprovada ja anul·lava aquesta sentència i per tant no calia instar cap revisió. 

Presó Model, Madrid, 1940
El 28 de juny de 2017, el Parlament de Catalunya, a proposta de JxSí, CUP i CSQP, va declarar, per unanimitat, nul·les totes les sentències polítiques del règim franquista i va declarar il·legals els tribunals de l'Auditoria de Guerra de l'Exèrcit d'Ocupació, anomenada posteriorment Auditoria de la IV Regió Militar, que va actuar a Catalunya del 1938 al 1978. Alhora va autoritzar l'Arxiu Nacional de Catalunya a elaborar un llistat de condemnats. És dir, fer un registre dels processos que van tenir lloc a Catalunya durant aquests quaranta anys. El llistat —on figuren, a més del president Companys, 63.960 condemnats, entre els quals alguns de Balsareny— es pot consultar en aquest enllaç:

Manuscrit de la sentència de mort de Companys

Providència disposant l'execució

Certificat de l'execució per afusellament
Certificat de defunció de Companys, per "hemorràgia interna traumàtica"
El passt 13 de setembre de 2017, a proposta del PSOE, el Congrés dels Diputats va declarar “il·legítima” la sentència de Companys en una proposició no de llei; la proposta va comptar amb el suport de diferents partits, entre els quals el PDeCAT, Unidos Podemos i el PNB, que la consideraven tanmateix insuficient. El PP hi va votar en contra i C’s es va abstenir. ERC també s'hi va oposar, perquè volia que la sentència es declarés “il·legal i nul·la de ple dret” i que es modifiqués la Llei de Memòria Històrica fent extensiva aquesta il·legalització a totes les sentències del franquisme, com sí que havia fet el Parlament de Catalunya.

Vegeu més poemes sobre Lluís Companys en aquesta entrada del blog,  commemorativa del 75è aniversari de la seva mort:























dimarts, 10 d’octubre de 2017

Costa - Sant Martí del Canigó


Joan Costa i Costa (1914-1997)
Sant Martí del Canigó

A redós de la serra mare
sobre un cingle tallat a pic,
Sant Martí fou un temps l’empara 
i el recer d’un llinatge antic.

Cal fer-hi romiatge
per veure’n els carreus
i sentir-hi el fort missatge
de les seves veus.

Quan comenci la muntada
no desdíssim: fem l’esforç!
Pas a pas, guanyem alçada,
pas a pas, alcem els cors!

I quan brandi la campana
el toc ens enardirà,
puix és un record que ens mana:
és l’ahir que ens duu al demà.

Emmenem les passes
cap al claustre lentament,
per seguir les vives traces
d’una història latent.

Drets a la capella,
commoguts com en encís,
braç a braç refem l’anella
i evoquem el vell país.

Creiem que el Canigó
és el gresol d’aquests dos pobles
que Déu féu Nació
i van desunir uns homes.

Creiem que el Canigó
serà bressol de retrobada
d’un poble que diu: NO!
quan la llei li és imposada.

Més forta que el rocam,
constant com l’aigua que en davalla,
la nostra fe veurà demà
unit el poble català.

Mor la tarda sobre el bosc,
cau la fosca, calla tot!
És la nit que, com la mort,
davalla freda i negra sobre el món.

La nit tan negra s’esvairà,
la llum del dia tornarà;
ens ho diu mil cops, tossut,
el cant indòmit d’un astut cucut.

Cucut, cucut.
La nit s’esvairà,
la llum retornarà.
Cucut, cucut.


Pau Casals i Defilló (1876-1973) va compondre aquesta sardana a l’exili, a Prada de Conflent l’any 1943, per a cobla, i el seu germà Enric en va fer una adaptació per a violoncels. Més endavant, Joan Costa i Costa hi va posar la lletra que transcric. Hi ha també una altra lletra, de S. Lleó i Ferrer, que narra un suposat miracle de sant Martí, per la intercessió del qual la mare cega d’un escolanet va recobrar la vista. Personalment, m’agrada més aquesta, i trobo que és prou bon dia per posar-la.


Imatges:
  • Sant Martí del Canigó (vistes aèries. Wikimedia Commons).
  • Pau Casals a San Juan de Puerto Rico, on visqué exiliat i morí (Font: blog ‘La factoría histórica’).
  • Joan Rebull (1899-1981): Escultura de Pau Casals en el centenari del seu naixement (1876-1973), Montserrat (Wikimedia Commons).

Vídeos (llicència estàndard de YouTube):

Versió coral amb arranjaments de Manuel Oltra i Ferrer (1922-2015), interpretada per la Polifònica de Puig-reig. Enregistrament: “Sardanes d'Or, 21”, Polifònica de Puig-reig i Cobla La Principal de la Bisbal. Audiovisuals de Sarrià (1989).


Versió d’Enric Casals per a violoncels. Violoncelistes de Barcelona

  


Versió per a orquestra, intepretada per la trobada de "Tres Mil Músics pel Referèndum", a la plaça de la Catedral de Barcelona, el 29 de setembre de 2017:




dimecres, 4 d’octubre de 2017

Maragall - Oda a Espanya


Joan Maragall (1860-1911)
Oda a Espanya

Escolta, Espanya, — la veu d'un fill
que et parla en llengua — no castellana;
parlo en la llengua — que m'ha donat
la terra aspra:
en aquesta llengua — pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa — dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d'ara — i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d'honres mortals,
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l'atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't — de tant de mal;
que el plô et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Poema escrit el 1898 arran de les guerres colonials de Cuba i les Filipines. Ha plogut molt i la cosa no ha millorat.


Imatges: Maragall, per Ramon Casas; el vaixell Reina Mercedes, enfonsat a Santiago de Cuba el 1898; portades de la premsa internacional el 2 d’octubre de 2017, després de la brutal repressió del dia anterior sobre gent pacífica que exercia el seu dret democràtic de votar. 


divendres, 22 de setembre de 2017

Votarem


Crida a participar en el referèndum 
del dia 1 d’octubre

El dia 1 d’octubre, data del referèndum anunciat, ja és molt pròxima. Tots els estudis d’opinió que s’han fet  han mostrat de forma evident  l’amplíssima voluntat popular de celebrar-lo i el govern de la Generalitat ha expressat també la seva ferma decisió de mantenir-ne  la convocatòria. La pregunta que se sotmetrà a la consideració de la ciutadania és clara i ha de permetre conèixer democràticament quina és l’opinió majoritària sobre un tema  essencial:  si Catalunya vol constituir-se en un estat independent o continuar dins de l’Estat Espanyol.

Les entitats i col·lectius que constitueixen el Pacte del Bages pel Dret de Decidir, s’hi van aplegar precisament des de fa molts mesos amb un objectiu concret:  donar suport a l’exercici d’aquest dret. Per tant, respectant del tot la diversitat d’opinions que hi pugui haver entre els nostres associats, ara és justament el moment d’impulsar la participació en el referèndum que s’ha convocat. Sobretot davant de la creixent actitud antidemocràtica de l’Estat que en els últims dies ha vulnerat drets bàsics reconeguts en la Declaració Universal del Drets Humans que el mateix Estat Espanyol va signar.

Així doncs, tenint en compte que en els darrers anys hi ha hagut prou ocasions per debatre, argumentar i preparar l’opinió pública per prendre una decisió  fonamentada i democràtica sobre el futur del nostre país, les entitats signants fem una crida a participar decididament en el referèndum del dia 1 d’octubre per tal que es pugui conèixer quina és la voluntat majoritària dels nostres conciutadans en una qüestió tan fonamental. 

Bages, setembre de 2017

Aquest és el manifest del Pacte del Bages pel Dret a Decidir, fet públic avui a Manresa i signat per les entitats bagenques adscrites al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. 

L'acompanyo amb tres poemes, entre els molts que podria haver escollit, per a aquests dies històrics:



Félix Cucurull (1919-1996)
Sense paraules

No diré avui el teu nom,
terra que m’has vist néixer.
Me’l guardo molt endins
en espera del dia
que ressoni ben net
de planys i de renúncies.
Me’l guardo  ben endins,
perquè la seva força 
no esdevingui un cop més
un miralleig estèril.
No diré avui el teu nom,
que ja l’han usat massa
tots els aduladors…
i aquells fills teus que esperen
fer-se’n un escambell,
i els qui viuen immersos
en l’embadaliment
que els farà infants per sempre.
No diré avui el teu nom,
perquè no és amb paraules
com cridarem l’estel
damunt de la bandera.  

[De ‘Vida terrena’, 1948 / 1977]




Miquel Martí i Pol (1929-2003)
Aquesta remor que se sent

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.

Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.

Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.

Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.

[De ‘Vint-i-set poemes en tres temps’, 1971]




Vicent Andrés i Estellés (1924-1993)
Assumiràs la veu d’un poble

Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.       
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,    
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

[De ‘Llibre de meravelles’, 1993]  


dijous, 14 de setembre de 2017

Bédier - Tristany i Isolda



Joseph Bédier (1864-1938)
Le Roman de Tristan et Iseut (fragment)

Après sept ans accomplis, lorsque le temps fut venu de le reprendre aux femmes, Rohalt confia Tristan à un sage maître, le bon écuyer Gorvenal. Gorvenal lui enseigna en peu d’années les arts qui conviennent aux barons. Il lui apprit à manier la lance, l’épée, l’écu et l’arc, à lancer les disques de pierre, à franchir d’un bond les plus larges fossés ; il lui apprit à détester tout mensonge et toute félonie, à secourir les faibles, à tenir la foi donnée ; il lui apprit les diverses manières de chant, le jeu de la harpe et l’art du veneur ; et, quand l’enfant chevauchait parmi les jeunes écuyers, on eût dit que son cheval, ses armes et lui ne formaient qu’un seul corps et n’eussent jamais été séparés. À le voir si noble et si fier, large des épaules, grêle des flancs, fort, fidèle et preux, tous louaient Rohalt parce qu’il avait un tel fils. Mais Rohalt, songeant à Rivalen et à Blanchefleur, de qui revivaient la jeunesse et la grâce, chérissait Tristan comme son fils, et secrètement le révérait comme son seigneur.   [I, 24]


                          
                               * * *

Al cap de set anys complits, en haver arribat el temps de tornar-lo a prendre a les dones, Rohalt confià Tristany a un mestre assabentat, el bon escuder Gorvenal. Gorvenal li ensenyà en pocs anys les arts que convenen als barons. L’ensinistrà a jugar la llança, l’espasa, l’escut i l’arc, a llançar els discos de pedra, a passar d’un bot els fossats més amples; l’ensenyà d’avorrir tota mentida i tota deslleialtat, de socórrer els febles, de mantenir la fe donada; li ensenyà diverses maneres de cant, el maneig de l’arpa i l’art del munter; i, quan l’infant cavalcava entre els joves escuders, s’hauria dit que el seu cavall, les seves armes i ell no formaven sinó un sol cos, i que no havien estat mai separats. En veure’l tan noble i tan gallard, ample d’espatlles, abrinat de flancs, fort, fidel i pros, tothom lloava Rohalt de tenir un fill com aquell. Però Rohalt, pensant en Rivalèn i en Blancaflor, de qui revivien la jovenesa i la gràcia, estimava Tristany com un fill seu, i secretament el reverenciava com a seu senyor.

[Versió de Carles Riba, 1921] 


La llegenda de Tristany i Isolda ens ha arribat, fragmentàriament, en diversos textos medievals des del segle XII. Fins i tot hi havia una traducció catalana en prosa del segle XIV: se’n conserven tres fragments, l’un publicat per Agustí Duran i Sanpere (Biblioteca L’Avenç, 1917), un altre per Pere Bohigas (RFE, 1929) i Ramon Aramon i Serra (1969), i tots plegats per Lourdes Soriano (1999); però dissortadament no tinc a mà cap d’aquestes edicions.

Dels textos originals, l’erudit Joseph Bédier en va fer una refosa en prosa, en francès modern, l’any 1900, i Carles Riba (1893-1959) la va traduir l’any 1921, sota el pseudònim de Damià Soler. Segons  Martí de Riquer, la versió ribiana suposa «un extraordinari enriquiment del català literari, constret amb mà mestra a traslladar des d’allò més eteri i vague a allò més abstracte i subtil, l’expressió popular i l’expressió culta.» Hi estic d’acord. Però, per què Riba es va ocultar rere un pseudònim? El 1921 ja havia publicat el primer recull poètic, Estances, havia traduït L’Odissea en una versió magistral el 1919 (i hi tornaria el 1948 amb una segona versió encara millor), havia traduïts les llibres bíblics de Rut i el Càntic dels Càntics i havia publicat un aplec de crítiques literàries sota el títol ‘Escolis’. Ja era un escriptor de prestigi: per què no presumir de la seva bona feina? Potser li semblava, com insinua Riquer, una “tasca marginal”?



El llenguatge que Riba fa servir és realment ric, tot i que —sens dubte per donar un to arcaïzant a un text en origen venerablement antic— fa servir arcaismes propis del català medieval i altres cultismes que ja fa cent anys penso que eren desuets: “seüssos” (gossos conillers), “abrinat” (prim; fr. grèle ‘prim, gràcil’), “pros” (virtuós, respectable; fr. preux ‘esforçat, brau’),“volenters” (voluntàriament), “girfalc” (falcó sagrat), “certes” (certament), “anap” (vas), “home ligi” (vassall directe? IV “homme lige”), “forfet” (partici de “forfer”, delinquir), “juí” (judici), “aspidar” (travessar), “ascona” (llança), “flató” (bosc?) (“sota un flató lleuger d’aurons” IX: “sous un bois léger d’erables”) i moltes altres. Tot plegat dona al conjunt un to elegant, de ressons nobles.


El fragment que he escollit, al començant del capítol primer, explica l’educació del jove Tristany, qui, des del naixement fins als set anys, havia estat a cura de les dames del palau del noble Rohalt, que li fa de pare (el seu pare de debò, el rei Rivalèn de Leonís, havia mort poc abans de néixer el nen, i la mare, la reina Blancaflor, havia mort poc després del part); en complir els set anys, l’infant és lliurat a un preceptor, l’escuder Gorvenal, qui l’instrueix en les arts de la lluita, però també en les virtuts de la cavalleria —noblesa, honestedat, lleialtat, compromís amb els febles—, així com en el cant, la música i la cacera.


Imatges: Dues peces d’ivori, panells d’un cofre del segle XIV amb escenes de Tristany i Isolda (Museu del Louvre, París).

Tristany i Isolda es fan a la mar. Miniatura d’un còdex del segle XIV. reproduït per Louis Petit de Julleville (1841-1900), ‘Histoire de la langue et de la Littérature Française’ (1896), vol. I

Portada de l'edició de Bédier.

Mort de Tristany. miniatura del segle XV, d’un còdex de ‘Tristan et Yseut’ (Bibliothèque Nationale de France, París: Fr. 116, foli 676v.

Hebert James Draper (1863-1920), Tristan and Isolde. Oli sobre tela (1901), Paisley Museum and Art Galleries, Paisley (Escòcia).  


Edmund Blair Leighton (1853-1922), The End of the Song (El final de la cançó). Oli sobre tela (1902), col·lecció privada.

diumenge, 3 de setembre de 2017

La veritable història de sa Madona des Caparó


Guillem d’Efak (1929-1995)
Balada d’en Jordi Roca

—Madona d'Es Caparó,
en Jordi Roca vos crida.
Madona d'Es Caparó,
que li perdoneu sa vida,
que vos demana perdó.

I que vos n'enrecordau, d'aquest trobo?
En Jordi Roca té pena de la vida.
Tothom es compadeix d'ell, tothom,
fora de la principal acusadora.
I la justícia farà el seu camí.
No se sap si per calça d'arena, forca o garrot.
Lo cert és que demà de matinada
en Jordi Roca morirà, morirà.

—Demà en aquestes hores,
ai las, ja seré mort.
Demà en aquestes hores
m'hauran donat garrot.
Tan sols pel teu amor,
tan sols pel teu amor.
Demà en aquestes hores,
ai las, ja seré mort.

Alça los teus ulls, garrida.
No els alcis per mirar-me;
alça-los i pendràs plaer
de veure finir ma vida. 

Tothom que passa pel carrer se demana:
«I quin delicte ha comès en Jordi Roca
per tenir tanta severitat amb ell?»

Estimava, estimava
i el varen prendre per lladre.
I el mesquinet, la nit abans de morir,
canta, canta:

—T'estim com t'estimava
i fins demà t'estimaré.
I si hi ha una altra vida,
allà t'esperaré.
Mai més no et podré dir:
«T'estim, t'estim, t'estim!»,
perquè demà en aquestes hores
m'hauran donat garrot. 
                                                    [Concèntric, 1964]


El 26 de juliol de 2013 posava en aquest blog la cèlebre ‘Balada d’en Jordi Roca’ i, entre altres coses, hi aportava una suposada explicació “històrica” dels fets tal com la vaig trobar per internet. Aquella explicació pretenia que Jordi Roca i la madona des Caparó eren amants; que un militar, Guillem Rosselló, va entrar a la casa a robar i va ferir un mosso (un missatge, com en diuen a Mallorca), el qual tanmateix va aconseguir demanar ajuda. La força pública va arribar a temps de detenir el lladre i van trobar al llit la madona i el seu amant, aliens a tot el rebombori. Llavors, la dona hauria dit que l’home l’havia forçada, i els van detenir tots dos i condemnar a mort. L’amant no va contradir la madona i va ser executat tot esperant que ella se’n compadís i digués la veritat.


Ja en els comentaris d’aquell post vaig explicar que m’havia arribat de Manacor una versió totalment diferent. Ara ha aparegut un llibre molt ben documentat, obra de Bàrbara Duran Bordoy, que es titula Música per a un crim. La balada d’en Jordi Roca i sa madona des Caparó (Palma: Lleonard Muntaner editor, 2017), que explica fil per randa els fets a partir de la documentació judicial i el ressò que van tenir a la premsa, així com la gestació de la “versió popular” alternativa, conservada en un trobo, glosa o cançó popular que fou recollida després pel Cançoner Popular de Mallorca, i a partir de la qual Guillem d’Efak va crear la seva composició. Vegem, d’entrada, el text de la glosa popular:

                        Madona d’Es Caparó,
                        en Jordi Roca vos crida,
                        assegut a la cadira,
                        s’acaba sa seva vida
                        i vos demana perdó.
                        Madona d’Es Caparó,
                        vós poreu apreciar
                        que per vós varen matar
                        en Roca i en Rosseió.
                        Per aquesta gran miloca
                        que hi ha dins Es Caparó,
                        mataren en Rosseió
                        i llavò en Jordi Roca.
                        En Jordi Roca n’era un,
                        i en Rosseió un altre,
                        i en Toni de Sos Sastres
                        hi era, que feia llum.

Observem com en aquesta glosa hi apareix el tercer assaltant, de qui es diu que “hi feia llum”, però no es parla en cap moment d’un assalt i es continua donant tota la culpa dels fets a la madona, que és insultada i tot, com si la presència dels tres homes a casa seva fos consentida... amb la qual cosa ja no es tractaria d’un episodi d’amor cortès.

La preciosa balada que va escriure Guillem d’Efak adoptava el punt de vista del condemnat a mort, i assumia la veracitat de la llegenda d’una relació amorosa, sense entrar en els detalls de l’assalt nocturn i l’agressió a ganivetades a un mosso —ni a la presència a la casa de dues nenes petites, filles de la madona, una vídua jove. Així esdevenia una cançó “a l’estil dels trobadors”, d’un amor cortès sublimat fins a la mort de l’amant davant la indiferència d’una amada cruel que es nega a pronunciar la paraula salvadora, paraula que tanmateix comprometria la seva reputació. I de passada, esdevenia un clam contra la pena de mort, en uns anys en què el franquisme encara l’aplicava sense contemplacions. La gestació de la balada és una mica anterior, però és significatiu que s’edités el 1963, l’any de l’execució de Julià Grimau.  


Tot i això, a Manacor —on viuen descendents de la madona— la balada fou rebuda amb reticències perquè reforçava la tradició, ja encetada per la glosa popular, de la culpabilitat de la insensible dama... quan en realitat no era sinó una víctima. Sí que es va castigar molt durament els agressors —no es pot parlar de “fer justícia” perquè la pena de mort no és mai justa—; però el fet és que l’etiqueta popular de culpabilitat moral va recaure sobre la dona, que la va haver de suportar tota la vida com un pes feixuc. El llibre de Bàrbara Duran pretén —sense menystenir la bellesa de la balada ni la noblesa de la causa que la va inspirar— aclarir com van anar realment les coses.

Caterina-Aina Cànaves, l’any 1851, tenia 25 anys, era vídua i tenia dues filles petites. Era la madona d’una possessió o finca de relativa importància. No sembla, però, que econòmicament fos molt rica, ja que a la casa no disposava d’altre servei que el d’un mosso. D’altres possessions més extenses donaven feina a moltes persones. Les madones —mullers dels propietaris o tenidors— eren les encarregades de gestionar la casa i el servei (“sa madona duu es maneig”, es deia); tenien, doncs, una posició social relativament alta.



El vespre del 3 de febrer de 1851, un home va trucar a la porta de la casa Es Caparó demanant aixopluc a causa de la pluja, i el van deixar entrar. Quan va parar de ploure, l’home es va acomiadar. El mosso, Joan Sansó, li va obrir la porta, a temps de veure com l’home feia un senyal a dos altres homes que s’acostaven. Un dels homes va apunyalar el mosso, i el van entrar a casa, ferit i lligat de mans; van robar el que trobaren (misèria: blat, faves, cansalada, bots de vi, algun objecte de valor, i unes mules on van carregar el botí); a més, un dels facinerosos va violar la mestressa de la casa i després la van deixar tancada a la cambra. La madona, amb un llençol, va aconseguir despenjar la seva filla gran per la finestra, i la nena va ser qui va donar avís.

Dos dies més tard, la guàrdia civil va agafar els tres lladres, amb tot el que s’havien endut, més una carrabina i municions. Dels tres, Guillem Rosselló era militar en actiu, i va ser posat a disposició de la justícia castrense, acusat de robatori i atac a mà armada; també va ser inculpat d’això Miquel Nicolau, que va passar a disposició de la jurisdicció civil (del Toni de Sos Sastres que apareix a la glosa, no se'n sap res). Pel que fa al tercer inculpat, Jordi Roca, va resultar que estava en llibertat sota fiança, pendent de judici per haver violat una altra dona, Pedrona Ramis, de Petra, el desembre de 1849; ell va ser trobat culpable, a més del robatori, de l’apunyalament del criat i de la violació de la mestressa.

La jurisdicció militar, en aplicació dels seus codis i en un judici sumaríssim, va condemnar a mort Guillem Rosselló, qui fou afusellat el 25 de febrer de 1851, tan sols 22 dies després dels fets i 20 dies després d’haver estat detingut; conten que el reu va marxar tranquil cap al cadafal, marcant el pas al ritme dels tambors i fumant una cigarreta. En canvi, el jutjat de Manacor, pel que sembla (no se’n conserven les actes), devia condemnar Jordi Roca i Miquel Nicolau a cadena perpètua; però la sentència —del 17 de febrer— havia de ser confirmada per l’Audiència de Palma, i aquest tribunal molt de pressa: el 25 de febrer— va canviar la condemna de Roca per la de mort. Ell havia estat incriminat personalment, a més del robatori amb violència, de la violació de la mestressa i de l’apunyalament del mosso. Potser hi va influir el fet de ser considerat un violador reincident (tot i que tècnicament no ho era, ja que encara no havia estat condemnat pel primer delicte, ni ho arribaria a ser mai).

El cas és que, en casos de violació, si la víctima manifestava que hi havia consentiment, el delicte deixava de ser-ho, i aleshores la condemna hauria estat tan sols de privació de llibertat. A molta gent no li va agradar el rigor de la sentència, i amb la glosa popular va començar a córrer la brama que la relació era consentida i qui sap si habitual; i així es va començar a culpar la víctima, que amb una paraula seva hauria pogut evitar la mort d’un dels condemnats. No podem posar la mà al foc sobre la veracitat o no d’aquella relació, tot i que sembla ben improbable; però en tot cas, fins acceptant que hi hagués hagut consentiment, en Jordi Roca s’hauria comportat amb traïdoria, aprofitant que se li franquejava l’entrada a la casa per introduir-hi dos còmplices a robar i, eventualment, a apunyalar qui s’hi oposés. Absolutament res a veure, doncs, amb un enamorat romàntic víctima d’una dama cruel. 



La justícia de l’època va seguir el seu camí: el 5 de maig de 1851, en Jordi Roca va ser portat dalt d’un ase cap a un cadafal muntat a la torre dels jesuïtes de Manacor (actual Torre dels Enagistes, seu del Museu d’Història de Manacor). Allà va demanar perdó i va ser executat pel procediment del garrot vil.  La madona des Caparó es va tornar a casar amb un pagès ric i va tenir més fills; les dues primeres filles van morir poc després. Però la dona ja havia quedat marcada per sempre: la glosa coetània la considerava culpable i la insultava dient-li “miloca” (persona que aparenta més del que no és). Un segle més tard, Guillem d’Efak, per fer una cançó contra la pena de mort, idealitzava la figura d’en Jordi Roca mentre, per extensió, contribuïa a difondre injustament la llegenda negra de la madona. Ara, finalment, l’excel·lent estudi de Bàrbara Duran, que recomano vivament, posa els fets històrics al seu lloc. 



Imatges (baixades d'Internet): Guillem d'Efak / portada del llibre de Bàrbara Duran Bordoy. / Es Caparó, avui, en terme de Vilafranca de Bonay, a tocar de Manacor. / Torre dels Enagistes, a Manacor, on fou executat en Jordi Roca. / caràtula del disc de Guillem d'Efak amb la "Balada d'en Jordi Roca". // Youtube: Disc de Guillem d'Efak, amb "Adéu, Andreu", "Avemaria de Robines", "No me sap greu" i "Balada d'en Jordi Roca". / Joan Manuel Serrat canta la "Balada d'en Jordi Roca" en un acte d'homenatge a Guillem d'Efak a Palma, el 20 de juny de 1994.