Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

divendres, 22 de setembre de 2017

Votarem


Crida a participar en el referèndum 
del dia 1 d’octubre

El dia 1 d’octubre, data del referèndum anunciat, ja és molt pròxima. Tots els estudis d’opinió que s’han fet  han mostrat de forma evident  l’amplíssima voluntat popular de celebrar-lo i el govern de la Generalitat ha expressat també la seva ferma decisió de mantenir-ne  la convocatòria. La pregunta que se sotmetrà a la consideració de la ciutadania és clara i ha de permetre conèixer democràticament quina és l’opinió majoritària sobre un tema  essencial:  si Catalunya vol constituir-se en un estat independent o continuar dins de l’Estat Espanyol.

Les entitats i col·lectius que constitueixen el Pacte del Bages pel Dret de Decidir, s’hi van aplegar precisament des de fa molts mesos amb un objectiu concret:  donar suport a l’exercici d’aquest dret. Per tant, respectant del tot la diversitat d’opinions que hi pugui haver entre els nostres associats, ara és justament el moment d’impulsar la participació en el referèndum que s’ha convocat. Sobretot davant de la creixent actitud antidemocràtica de l’Estat que en els últims dies ha vulnerat drets bàsics reconeguts en la Declaració Universal del Drets Humans que el mateix Estat Espanyol va signar.

Així doncs, tenint en compte que en els darrers anys hi ha hagut prou ocasions per debatre, argumentar i preparar l’opinió pública per prendre una decisió  fonamentada i democràtica sobre el futur del nostre país, les entitats signants fem una crida a participar decididament en el referèndum del dia 1 d’octubre per tal que es pugui conèixer quina és la voluntat majoritària dels nostres conciutadans en una qüestió tan fonamental. 

Bages, setembre de 2017

Aquest és el manifest del Pacte del Bages pel Dret a Decidir, fet públic avui a Manresa i signat per les entitats bagenques adscrites al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. 

L'acompanyo amb tres poemes, entre els molts que podria haver escollit, per a aquests dies històrics:



Félix Cucurull (1919-1996)
Sense paraules

No diré avui el teu nom,
terra que m’has vist néixer.
Me’l guardo molt endins
en espera del dia
que ressoni ben net
de planys i de renúncies.
Me’l guardo  ben endins,
perquè la seva força 
no esdevingui un cop més
un miralleig estèril.
No diré avui el teu nom,
que ja l’han usat massa
tots els aduladors…
i aquells fills teus que esperen
fer-se’n un escambell,
i els qui viuen immersos
en l’embadaliment
que els farà infants per sempre.
No diré avui el teu nom,
perquè no és amb paraules
com cridarem l’estel
damunt de la bandera.  

[De ‘Vida terrena’, 1948 / 1977]




Miquel Martí i Pol (1929-2003)
Aquesta remor que se sent

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.

Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.

Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.

Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.

[De ‘Vint-i-set poemes en tres temps’, 1971]




Vicent Andrés i Estellés (1924-1993)
Assumiràs la veu d’un poble

Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.       
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,    
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

[De ‘Llibre de meravelles’, 1993]  


dijous, 14 de setembre de 2017

Bédier - Tristany i Isolda



Joseph Bédier (1864-1938)
Le Roman de Tristan et Iseut (fragment)

Après sept ans accomplis, lorsque le temps fut venu de le reprendre aux femmes, Rohalt confia Tristan à un sage maître, le bon écuyer Gorvenal. Gorvenal lui enseigna en peu d’années les arts qui conviennent aux barons. Il lui apprit à manier la lance, l’épée, l’écu et l’arc, à lancer les disques de pierre, à franchir d’un bond les plus larges fossés ; il lui apprit à détester tout mensonge et toute félonie, à secourir les faibles, à tenir la foi donnée ; il lui apprit les diverses manières de chant, le jeu de la harpe et l’art du veneur ; et, quand l’enfant chevauchait parmi les jeunes écuyers, on eût dit que son cheval, ses armes et lui ne formaient qu’un seul corps et n’eussent jamais été séparés. À le voir si noble et si fier, large des épaules, grêle des flancs, fort, fidèle et preux, tous louaient Rohalt parce qu’il avait un tel fils. Mais Rohalt, songeant à Rivalen et à Blanchefleur, de qui revivaient la jeunesse et la grâce, chérissait Tristan comme son fils, et secrètement le révérait comme son seigneur.   [I, 24]


                          
                               * * *

Al cap de set anys complits, en haver arribat el temps de tornar-lo a prendre a les dones, Rohalt confià Tristany a un mestre assabentat, el bon escuder Gorvenal. Gorvenal li ensenyà en pocs anys les arts que convenen als barons. L’ensinistrà a jugar la llança, l’espasa, l’escut i l’arc, a llançar els discos de pedra, a passar d’un bot els fossats més amples; l’ensenyà d’avorrir tota mentida i tota deslleialtat, de socórrer els febles, de mantenir la fe donada; li ensenyà diverses maneres de cant, el maneig de l’arpa i l’art del munter; i, quan l’infant cavalcava entre els joves escuders, s’hauria dit que el seu cavall, les seves armes i ell no formaven sinó un sol cos, i que no havien estat mai separats. En veure’l tan noble i tan gallard, ample d’espatlles, abrinat de flancs, fort, fidel i pros, tothom lloava Rohalt de tenir un fill com aquell. Però Rohalt, pensant en Rivalèn i en Blancaflor, de qui revivien la jovenesa i la gràcia, estimava Tristany com un fill seu, i secretament el reverenciava com a seu senyor.

[Versió de Carles Riba, 1921] 


La llegenda de Tristany i Isolda ens ha arribat, fragmentàriament, en diversos textos medievals des del segle XII. Fins i tot hi havia una traducció catalana en prosa del segle XIV: se’n conserven tres fragments, l’un publicat per Agustí Duran i Sanpere (Biblioteca L’Avenç, 1917), un altre per Pere Bohigas (RFE, 1929) i Ramon Aramon i Serra (1969), i tots plegats per Lourdes Soriano (1999); però dissortadament no tinc a mà cap d’aquestes edicions.

Dels textos originals, l’erudit Joseph Bédier en va fer una refosa en prosa, en francès modern, l’any 1900, i Carles Riba (1893-1959) la va traduir l’any 1921, sota el pseudònim de Damià Soler. Segons  Martí de Riquer, la versió ribiana suposa «un extraordinari enriquiment del català literari, constret amb mà mestra a traslladar des d’allò més eteri i vague a allò més abstracte i subtil, l’expressió popular i l’expressió culta.» Hi estic d’acord. Però, per què Riba es va ocultar rere un pseudònim? El 1921 ja havia publicat el primer recull poètic, Estances, havia traduït L’Odissea en una versió magistral el 1919 (i hi tornaria el 1948 amb una segona versió encara millor), havia traduïts les llibres bíblics de Rut i el Càntic dels Càntics i havia publicat un aplec de crítiques literàries sota el títol ‘Escolis’. Ja era un escriptor de prestigi: per què no presumir de la seva bona feina? Potser li semblava, com insinua Riquer, una “tasca marginal”?



El llenguatge que Riba fa servir és realment ric, tot i que —sens dubte per donar un to arcaïzant a un text en origen venerablement antic— fa servir arcaismes propis del català medieval i altres cultismes que ja fa cent anys penso que eren desuets: “seüssos” (gossos conillers), “abrinat” (prim; fr. grèle ‘prim, gràcil’), “pros” (virtuós, respectable; fr. preux ‘esforçat, brau’),“volenters” (voluntàriament), “girfalc” (falcó sagrat), “certes” (certament), “anap” (vas), “home ligi” (vassall directe? IV “homme lige”), “forfet” (partici de “forfer”, delinquir), “juí” (judici), “aspidar” (travessar), “ascona” (llança), “flató” (bosc?) (“sota un flató lleuger d’aurons” IX: “sous un bois léger d’erables”) i moltes altres. Tot plegat dona al conjunt un to elegant, de ressons nobles.


El fragment que he escollit, al començant del capítol primer, explica l’educació del jove Tristany, qui, des del naixement fins als set anys, havia estat a cura de les dames del palau del noble Rohalt, que li fa de pare (el seu pare de debò, el rei Rivalèn de Leonís, havia mort poc abans de néixer el nen, i la mare, la reina Blancaflor, havia mort poc després del part); en complir els set anys, l’infant és lliurat a un preceptor, l’escuder Gorvenal, qui l’instrueix en les arts de la lluita, però també en les virtuts de la cavalleria —noblesa, honestedat, lleialtat, compromís amb els febles—, així com en el cant, la música i la cacera.


Imatges: Dues peces d’ivori, panells d’un cofre del segle XIV amb escenes de Tristany i Isolda (Museu del Louvre, París).

Tristany i Isolda es fan a la mar. Miniatura d’un còdex del segle XIV. reproduït per Louis Petit de Julleville (1841-1900), ‘Histoire de la langue et de la Littérature Française’ (1896), vol. I

Portada de l'edició de Bédier.

Mort de Tristany. miniatura del segle XV, d’un còdex de ‘Tristan et Yseut’ (Bibliothèque Nationale de France, París: Fr. 116, foli 676v.

Hebert James Draper (1863-1920), Tristan and Isolde. Oli sobre tela (1901), Paisley Museum and Art Galleries, Paisley (Escòcia).  


Edmund Blair Leighton (1853-1922), The End of the Song (El final de la cançó). Oli sobre tela (1902), col·lecció privada.

diumenge, 3 de setembre de 2017

La veritable història de sa Madona des Caparó


Guillem d’Efak (1929-1995)
Balada d’en Jordi Roca

—Madona d'Es Caparó,
en Jordi Roca vos crida.
Madona d'Es Caparó,
que li perdoneu sa vida,
que vos demana perdó.

I que vos n'enrecordau, d'aquest trobo?
En Jordi Roca té pena de la vida.
Tothom es compadeix d'ell, tothom,
fora de la principal acusadora.
I la justícia farà el seu camí.
No se sap si per calça d'arena, forca o garrot.
Lo cert és que demà de matinada
en Jordi Roca morirà, morirà.

—Demà en aquestes hores,
ai las, ja seré mort.
Demà en aquestes hores
m'hauran donat garrot.
Tan sols pel teu amor,
tan sols pel teu amor.
Demà en aquestes hores,
ai las, ja seré mort.

Alça los teus ulls, garrida.
No els alcis per mirar-me;
alça-los i pendràs plaer
de veure finir ma vida. 

Tothom que passa pel carrer se demana:
«I quin delicte ha comès en Jordi Roca
per tenir tanta severitat amb ell?»

Estimava, estimava
i el varen prendre per lladre.
I el mesquinet, la nit abans de morir,
canta, canta:

—T'estim com t'estimava
i fins demà t'estimaré.
I si hi ha una altra vida,
allà t'esperaré.
Mai més no et podré dir:
«T'estim, t'estim, t'estim!»,
perquè demà en aquestes hores
m'hauran donat garrot. 
                                                    [Concèntric, 1964]


El 26 de juliol de 2013 posava en aquest blog la cèlebre ‘Balada d’en Jordi Roca’ i, entre altres coses, hi aportava una suposada explicació “històrica” dels fets tal com la vaig trobar per internet. Aquella explicació pretenia que Jordi Roca i la madona des Caparó eren amants; que un militar, Guillem Rosselló, va entrar a la casa a robar i va ferir un mosso (un missatge, com en diuen a Mallorca), el qual tanmateix va aconseguir demanar ajuda. La força pública va arribar a temps de detenir el lladre i van trobar al llit la madona i el seu amant, aliens a tot el rebombori. Llavors, la dona hauria dit que l’home l’havia forçada, i els van detenir tots dos i condemnar a mort. L’amant no va contradir la madona i va ser executat tot esperant que ella se’n compadís i digués la veritat.


Ja en els comentaris d’aquell post vaig explicar que m’havia arribat de Manacor una versió totalment diferent. Ara ha aparegut un llibre molt ben documentat, obra de Bàrbara Duran Bordoy, que es titula Música per a un crim. La balada d’en Jordi Roca i sa madona des Caparó (Palma: Lleonard Muntaner editor, 2017), que explica fil per randa els fets a partir de la documentació judicial i el ressò que van tenir a la premsa, així com la gestació de la “versió popular” alternativa, conservada en un trobo, glosa o cançó popular que fou recollida després pel Cançoner Popular de Mallorca, i a partir de la qual Guillem d’Efak va crear la seva composició. Vegem, d’entrada, el text de la glosa popular:

                        Madona d’Es Caparó,
                        en Jordi Roca vos crida,
                        assegut a la cadira,
                        s’acaba sa seva vida
                        i vos demana perdó.
                        Madona d’Es Caparó,
                        vós poreu apreciar
                        que per vós varen matar
                        en Roca i en Rosseió.
                        Per aquesta gran miloca
                        que hi ha dins Es Caparó,
                        mataren en Rosseió
                        i llavò en Jordi Roca.
                        En Jordi Roca n’era un,
                        i en Rosseió un altre,
                        i en Toni de Sos Sastres
                        hi era, que feia llum.

Observem com en aquesta glosa hi apareix el tercer assaltant, de qui es diu que “hi feia llum”, però no es parla en cap moment d’un assalt i es continua donant tota la culpa dels fets a la madona, que és insultada i tot, com si la presència dels tres homes a casa seva fos consentida... amb la qual cosa ja no es tractaria d’un episodi d’amor cortès.

La preciosa balada que va escriure Guillem d’Efak adoptava el punt de vista del condemnat a mort, i assumia la veracitat de la llegenda d’una relació amorosa, sense entrar en els detalls de l’assalt nocturn i l’agressió a ganivetades a un mosso —ni a la presència a la casa de dues nenes petites, filles de la madona, una vídua jove. Així esdevenia una cançó “a l’estil dels trobadors”, d’un amor cortès sublimat fins a la mort de l’amant davant la indiferència d’una amada cruel que es nega a pronunciar la paraula salvadora, paraula que tanmateix comprometria la seva reputació. I de passada, esdevenia un clam contra la pena de mort, en uns anys en què el franquisme encara l’aplicava sense contemplacions. La gestació de la balada és una mica anterior, però és significatiu que s’edités el 1963, l’any de l’execució de Julià Grimau.  


Tot i això, a Manacor —on viuen descendents de la madona— la balada fou rebuda amb reticències perquè reforçava la tradició, ja encetada per la glosa popular, de la culpabilitat de la insensible dama... quan en realitat no era sinó una víctima. Sí que es va castigar molt durament els agressors —no es pot parlar de “fer justícia” perquè la pena de mort no és mai justa—; però el fet és que l’etiqueta popular de culpabilitat moral va recaure sobre la dona, que la va haver de suportar tota la vida com un pes feixuc. El llibre de Bàrbara Duran pretén —sense menystenir la bellesa de la balada ni la noblesa de la causa que la va inspirar— aclarir com van anar realment les coses.

Caterina-Aina Cànaves, l’any 1851, tenia 25 anys, era vídua i tenia dues filles petites. Era la madona d’una possessió o finca de relativa importància. No sembla, però, que econòmicament fos molt rica, ja que a la casa no disposava d’altre servei que el d’un mosso. D’altres possessions més extenses donaven feina a moltes persones. Les madones —mullers dels propietaris o tenidors— eren les encarregades de gestionar la casa i el servei (“sa madona duu es maneig”, es deia); tenien, doncs, una posició social relativament alta.



El vespre del 3 de febrer de 1851, un home va trucar a la porta de la casa Es Caparó demanant aixopluc a causa de la pluja, i el van deixar entrar. Quan va parar de ploure, l’home es va acomiadar. El mosso, Joan Sansó, li va obrir la porta, a temps de veure com l’home feia un senyal a dos altres homes que s’acostaven. Un dels homes va apunyalar el mosso, i el van entrar a casa, ferit i lligat de mans; van robar el que trobaren (misèria: blat, faves, cansalada, bots de vi, algun objecte de valor, i unes mules on van carregar el botí); a més, un dels facinerosos va violar la mestressa de la casa i després la van deixar tancada a la cambra. La madona, amb un llençol, va aconseguir despenjar la seva filla gran per la finestra, i la nena va ser qui va donar avís.

Dos dies més tard, la guàrdia civil va agafar els tres lladres, amb tot el que s’havien endut, més una carrabina i municions. Dels tres, Guillem Rosselló era militar en actiu, i va ser posat a disposició de la justícia castrense, acusat de robatori i atac a mà armada; també va ser inculpat d’això Miquel Nicolau, que va passar a disposició de la jurisdicció civil (del Toni de Sos Sastres que apareix a la glosa, no se'n sap res). Pel que fa al tercer inculpat, Jordi Roca, va resultar que estava en llibertat sota fiança, pendent de judici per haver violat una altra dona, Pedrona Ramis, de Petra, el desembre de 1849; ell va ser trobat culpable, a més del robatori, de l’apunyalament del criat i de la violació de la mestressa.

La jurisdicció militar, en aplicació dels seus codis i en un judici sumaríssim, va condemnar a mort Guillem Rosselló, qui fou afusellat el 25 de febrer de 1851, tan sols 22 dies després dels fets i 20 dies després d’haver estat detingut; conten que el reu va marxar tranquil cap al cadafal, marcant el pas al ritme dels tambors i fumant una cigarreta. En canvi, el jutjat de Manacor, pel que sembla (no se’n conserven les actes), devia condemnar Jordi Roca i Miquel Nicolau a cadena perpètua; però la sentència —del 17 de febrer— havia de ser confirmada per l’Audiència de Palma, i aquest tribunal molt de pressa: el 25 de febrer— va canviar la condemna de Roca per la de mort. Ell havia estat incriminat personalment, a més del robatori amb violència, de la violació de la mestressa i de l’apunyalament del mosso. Potser hi va influir el fet de ser considerat un violador reincident (tot i que tècnicament no ho era, ja que encara no havia estat condemnat pel primer delicte, ni ho arribaria a ser mai).

El cas és que, en casos de violació, si la víctima manifestava que hi havia consentiment, el delicte deixava de ser-ho, i aleshores la condemna hauria estat tan sols de privació de llibertat. A molta gent no li va agradar el rigor de la sentència, i amb la glosa popular va començar a córrer la brama que la relació era consentida i qui sap si habitual; i així es va començar a culpar la víctima, que amb una paraula seva hauria pogut evitar la mort d’un dels condemnats. No podem posar la mà al foc sobre la veracitat o no d’aquella relació, tot i que sembla ben improbable; però en tot cas, fins acceptant que hi hagués hagut consentiment, en Jordi Roca s’hauria comportat amb traïdoria, aprofitant que se li franquejava l’entrada a la casa per introduir-hi dos còmplices a robar i, eventualment, a apunyalar qui s’hi oposés. Absolutament res a veure, doncs, amb un enamorat romàntic víctima d’una dama cruel. 



La justícia de l’època va seguir el seu camí: el 5 de maig de 1851, en Jordi Roca va ser portat dalt d’un ase cap a un cadafal muntat a la torre dels jesuïtes de Manacor (actual Torre dels Enagistes, seu del Museu d’Història de Manacor). Allà va demanar perdó i va ser executat pel procediment del garrot vil.  La madona des Caparó es va tornar a casar amb un pagès ric i va tenir més fills; les dues primeres filles van morir poc després. Però la dona ja havia quedat marcada per sempre: la glosa coetània la considerava culpable i la insultava dient-li “miloca” (persona que aparenta més del que no és). Un segle més tard, Guillem d’Efak, per fer una cançó contra la pena de mort, idealitzava la figura d’en Jordi Roca mentre, per extensió, contribuïa a difondre injustament la llegenda negra de la madona. Ara, finalment, l’excel·lent estudi de Bàrbara Duran, que recomano vivament, posa els fets històrics al seu lloc. 



Imatges (baixades d'Internet): Guillem d'Efak / portada del llibre de Bàrbara Duran Bordoy. / Es Caparó, avui, en terme de Vilafranca de Bonay, a tocar de Manacor. / Torre dels Enagistes, a Manacor, on fou executat en Jordi Roca. / caràtula del disc de Guillem d'Efak amb la "Balada d'en Jordi Roca". // Youtube: Disc de Guillem d'Efak, amb "Adéu, Andreu", "Avemaria de Robines", "No me sap greu" i "Balada d'en Jordi Roca". / Joan Manuel Serrat canta la "Balada d'en Jordi Roca" en un acte d'homenatge a Guillem d'Efak a Palma, el 20 de juny de 1994.

diumenge, 27 d’agost de 2017

Estesícor - Plany de Jocasta


Estesícor (segle VI aC)
[Plany de Jocasta]

οτε γρ αέν μς
θεο
θέσαν θάνατοι κατ' ααν ρν
νε
κος μπεδον βροτοσιν
ο
δέ γα μν φιλότατ', π δ' μέραι ν νόον λλον
θεο
τιθεσι.
μαντοσύνας δέ τε
ς ναξ κάεργος πόλλων
μ
πάσας τέλεσσαι.
 
α δέ με παίδας δέσθαι π' λλάλοισ ι δαμέντας
μόρσιμόν
στιν, πεκλώσαν δ Μοίραι,
α
τίκα μοι θανάτου τέλος στυγεροο γένοιτο
πρίν ποκα τα
τ' σιδεν
λγεσι πολύστονα δακρυόεντα
παίδας
ν μεγάροις
θανόντας
πόλιν λοίσαν.
 
λλ' γε, παίδες, μος μύθοις, φίλα [τέκνα, πίθεσθε,
τ
ιδε γρ μν γν τέλος προφα[ίνω,
τ
ν μν χοντα δόμους ναίειν πα[ρ νάμασι Δίρκας,
τ
ν δ' πίμεν κτεάνη
καί χρυσ
ν χοντα φίλου σύμπαντα [ πατρός,
κλαροπαληδ
ν ς ν
πρ
τος λάχηι κατι Μοιρν.

το
το γρ ν δοκέω
λυτήριον
μμι κακο γένοιτα πότμου
μάντιος φραδα
σι θείου,
ι γ' τεν Κρονίδας γένος τε κα στυ φυλάξει
Κάδμου
νακτος,
μβάλλων κακότατα πολν χρόνον βασιλείαι
πέπρωται γενέθλαι.

                                       * * *  

[èpode]

No per sempre, no per a tothom,
han els deus immortals establert en la terra sagrada
que hi hagi guerra eterna entre els homes;
tampoc amor etern, sinó que el pensament canviï
d’un dia per altre: és el voler dels deus.
Per tant, els teus oracles, Apol·lo que fereixes de lluny,
potser no tots han de complir-se.

[estrofa]

Però si veure morir els meus dos fills, a les mans l’un de l’altre,  
és el meu fat, i així les Moires ho filaven,
tant de bo que l’ominosa mort m’arribi de seguida,
abans d’haver de suportar
una pena tan greu, un destí tan terrible:
veure morts els meus fills
a palau, i la ciutat captiva.   

[antístrofa]

Però fills meus, escolteu el que us dic i deixeu-vos convèncer,
car us puc avançar com pot acabar això bé:
que de vosaltres, l’un resti al palau, vora la font de Dirce,
i l’altre es quedi l’or
i tots els bens del pare, i en gaudeixi a l’exili,
i qui ha de ser, que ho decideixi el Fat,
per mitjà d’un sorteig.

[èpode]

D’aquesta manera, crec jo,
podríeu defugir el vostre destí funest,
dictat pel diví oracle.  
Car si és cert el que es diu, que la ciutat de Cadme i descendents
són protegits pel fill de Cronos,
que se n’allunyi el mal per molt de temps
si així és fixat, i que així sigui.



Estesícor va ser un poeta arcaic, nascut pel que sembla a Hímera, al nord de Sicília, però amb vincles amb Metaure, a Calàbria (sud d’Itàlia), on també hi ha qui creu que va néixer. En tot cas, va ser un innovador de la lírica coral i de l’èpica arcaica. Se sap que va deixar escrites almenys 26 obres de tema èpic i de certa llargada: sobre la guerra de Troia, sobre Helena de Troia (de qui va dir que no era un personatge real, sinó un fantasma), sobre el cavall de Troia, sobre el retorn dels herois, sobre les gestes d’Hèrcules, sobre el gegant Gerió, sobre Orestes, sobre el rapte d’Europa, sobre els funerals de Pèlies, sobre el gos Cèrber i sobre el setge dels “Set contra Tebes”, com veurem. Per dissort, cap de les seves obres ens ha arribat sencera, ans trossejades en fragments breus.  

Aquest fragment (procedent d’un papir descobert a la Universitat de Lille el 1976) no fou d’entrada atribuït a Estesícor, però estudis com el de Francisco Rodríguez Adrados i altres van establir que li pertanyia amb certesa i avui així és considerat. Correspon a una obra de tall èpic, però amb un to intimista i sentimental no gens homèric, i amb una mètrica més moderna, a cavall entre l’hexàmetre clàssic i el metre variat que es faria servir després en la tragèdia. L’obra seria protagonitzada per Erífila, esposa del rei Amfiarau d’Argos, la qual, subornada per Polinices, hauria estat la incitadora de la guerra coneguda com dels “Set contra Tebes”, que un segle després posaria en escena Ésquil.



Aquí, la qui parla és Jocasta, la reina de Tebes, esposa —i mare, sense saber-ho cap dels dos— d’Èdip. Un oracle del déu Apol·lo, transmès per l’omnipresent endeví tebà Tirèsies, ha fet saber a la reina que el destí dels seus dos fills barons, Etèocles i Polinices, és de combatre a mort l’un contra a l’altre per la corona de Tebes. Llur mare, intentant debades d’evitar l’oracle diví, cerca una possible solució: els proposa que, per sorteig, un dels dos regni a la ciutat i l’altre se’n vagi amb totes les riqueses.



Com és sabut, l’acord entre els germans no va anar així: van decidir que regnarien un any cada un. Va començar regnant Etèocles, però en acabat l’any es va negar a cedir el tron al seu germà Polinices; aquest va haver de fugir de la ciutat i va trobar refugi a la cort d’Argos, on va subornar la reina Erífila, la qual va convèncer el seu marit, Amfiarau, i el seu sogre,  Adrast, perquè defensessin el dret del tebà destronat. Adrast va aplegar un gran exèrcit amb set cabdills (ell mateix i el seu fill els primers, i el setè, Polinices) que va assetjar Tebes. Els tebans van designar també set cabdills per lluitar en set combats singulars davant cada una de les set portes de la ciutat; naturalment, Etèocles va lluitar contra Polinices a la setena porta, i els dos germans es van matar mútuament, tal com l’oracle havia predit. La ciutat, però, es va salvar, i el nou rei, Creont, germà de Jocasta, va manar que es donés sepultura al cos d’Etèocles, però no al de Polinices, i això va motivar un altre episodi mític del cicle tebà: la desobediència de la germana dels dos prínceps morts, Antígona, posada en escdena per Sòfocles (i molt després, per Anouilh, Espriu i molts altres).



El mite va continuar amb un segon atac, els dels Epígons, set cabdills fills dels set que havien fracassat (i, la majoria, mort) a les portes tebanes, els quals van tornar a assetjar la ciutat anys després i finalment la van conquerir. Adrados creu que Estesícor havia inclòs també aquest segon setge a la seva obra, ja que, segons el mite, Erífila, ja vídua d’Adrast, hauria instigat el seu fill a reprendre l’acció del seu pare, aquest cop victoriosament. En fi, els mites donaven per a molt llavors, i nosaltres tenim la fortuna de poder gaudir de la petita part que ens ha arribat de tota la producció literària i artística que van generar.

La versió que presento és meva, molt lliure, feta a partir d’una versió anglesa de David Campbell en vers (també lliure) i la castellana d’Adrados en prosa (molt més literal); l’edició bilingüe dels lírics grecs traduïts al castellà en vers per Joan Ferraté, lamentablement, no inclou aquest fragment com a propi d’Estesícor. El text grec és el fixat per M. W. Haslam (1978, transcrit a la Wikipedia, s.v. ‘Lille Stesichorus’).  A l’estil maragallià, he intentat aproximar-me a un possible ritme accentual lliure sense emmotllar-me a cap esquema mètric preconcebut: me’n disculpo d’entrada.


Imatges: 
a) Bust modern d’Estesícor, als jardins Bellini de Catània.
b) Jocasta. Miniatura (segle XV) al llibre De mulieribus claris, de Bocaccio, foli 
     21v, Bibliothèque Nationale de France, París.
c) Polinices subornant Erífila amb el collar d’Harmonia. Cratera de figures 
     vermelles, grega, c. 450 aC. Musée du Louvre, París.
d) Etèocles i Polinices. Cratera de figures vermelles, Itàlia, segle IV aC. 
     Museu Nacional do Brasil, Rio de Janeiro.
d) Gianni Battista Tiepolo: Etèocles i Polinices, c. 1730
e) Giovanni Silvagni: Etèocles i Polinices, c. 1800



dissabte, 19 d’agost de 2017

Tres odes a Barcelona


 Jacint Verdaguer (1854-1902)
Oda a Barcelona (1883, fragment)

[...] Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu ja estesa,
avant, fins on empenyi ta nau l'Omnipotent:
t'han presa la corona, la mar no te l'han presa;
del mar ets reina encara, ton ceptre és lo trident.  [...]

La mar no te l'han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s'alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fora un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fora un dia faró del meu vaixell;

ni el geni, aqueixa estrella que et guía, ni eixes ales,
la indústria i l'art, penyores d'un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir. [...] 




Joan Maragall (1861-1911)
Oda nova a Barcelona (1911, fragments)

[...] Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,
que ja et cal ésser una altra per ser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé et falta encara molt més del que tens.
Ets covarda, i cruel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa, arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.
Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l’aire i domassos al sol,
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.
Mes, passada l’estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la vida i la glòria i l’empresa
i despulles el gran de grandesa.
I encara te’n rius.
Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pro mudes de pressa, i amb gran gosadia
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s’arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent...
I després el refàs més potent!
Esclata la mort de tes vies rialleres
en l’aire suau:
esclata impensada, i segura i traïdora
com altra riallada escarnidora...
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja
amb son castell al cim, i amb la revenja
mes ai! en el flanc!
Tens aquesta rambla que és una hermosura... [...]
Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s’exhala:
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixar el rostre,
Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra!
Barcelona nostra! La gran encisera!



Pere Quart  (Joan Oliver, 1899-1986)
Oda a Barcelona (1936, fragments)

Milers de finestres i cors
t'esguarden com bulls i et regires.
La nit s'atarda.
Els coixins esventrats de la memòria,
la flama del teu somni,
la sang nova del crim,
la infàmia morta, el clam i la barreja! [...]
Barcelona,
els teus fills no t'acaben d'entendre,
bruixa frenètica,
matalàs d'esperes.
Escabellada, ronca,
perds la vergonya i la senyera,
però et guanyes la vida,
entre la mort i la follia.
Danses encara
i et pentines un xic amb les estelles
i maquilles tes nafres amb pólvores i cendres.
Però fills teus et deserten,
els que aviciares massa,
enguantats, clenxinats,
patriotes, ha ha!
No et reconeixen sense el teu posat
de monja llamenca.
Et maleeixen
quan ja no ets polida, oficiosa,
inscrita en el joc brut de la riquesa
dels favorits i les bagasses. [...]
Barcelona,
rumbeges el barri aristocràtic
amb roba proletària.
Somriu amb urc, amb impaciència
la gent nova i jove.
Ai ton capritx fill de l'antiga enveja,
que finalment caldrà que ofeguis! [...]
Barcelona,
esdevindràs, si vols, la capital altiva
d'una pàtria novella de rels velles,
quasi feliç, penosament fecunda.
Mestressa sobirana,
sola en ton clos obert com una rosa
dels vents, als vents de mar, de terra!
Barcelona, contempla't.
Barcelona, no cantis.
Ausculta aquest cor teu que s'escarrassa a batre.
No et deturis. Plora una mica cada dia,
quan la Terra comença
un altre tomb, ullcluca.
A poc a poc, no et distraguessis
amb les fulles que el vent requisa als arbres.
Ni amb el presagi de les ales noves.
Treballa. Calla.
Malfia't de la història.
Somnia-la i refés-la.
Vigila el mar, vigila les muntanyes.
Pensa en el fill que duus a les entranyes.



En aquests dies de dol i de fermesa arran dels atacs terroristes que han sofert Barcelona, Cambrils i Alcanar, vet ací tres fragments de tres odes que tres grans poetes nostres van dedicar a la ciutat que és Cap i Casal de Catalunya. La primera, de Verdaguer, en un moment que, a redós de l’impuls de la Renaixença literària, prenia forma el catalanisme polític; la segona, de Maragall, escrita des de la commoció que va suposar la revolta de la Setmana Tràgica i la posterior repressió (1909); i la tercera, de Pere Quart, escrita l’any 1936, després que la ciutat reeixís a aturar el cop d’estat contra la República. La capital de Catalunya, com tota la nació terra de pau i acollida, model de civisme i de solidaritat, ha sobreviscut a bombardeigs, a guerres sagnants i a postguerres no menys cruels i dures, i s’ha sabut alçar una vegada i altra, refent-se en la pau, la fraternitat i la tolerància. Ara també es refà de la barbàrie soferta, i els catalans proclamem als quatre vents que “no tenim por”, que no ens deixarem vèncer pel fanatisme i el terror.    


Imatges, baixades d'internet: diferents símbols de dol i solidaritat arran dels atacs terroristes del 17 d'agost de 2017, i una imatge de l'acte del dia 18 a la plaça de Catalunya.