Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dimecres, 21 de febrer de 2018

Ovidi - Tristes


Publi Ovidi Nasó (43 aC – 18 dC)
Tristes (fragment)

Missus in hanc venio timide liber exulis urbem:
       da placidam fesso, lector amice, manum;
neve reformida, ne sim tibi forte pudori:
       nullus in hac charta versus amare docet.
haec domini fortuna mei est, ut debeat illam
       infelix nullis dissimulare iocis.
id quoque, quod viridi quondam male lusit in aevo,
       heu nimium sero damnat et odit opus!
inspice quid portem: nihil hic nisi triste videbis,
       carmine temporibus conveniente suis.
clauda quod alterno subsidunt carmina versu,
       vel pedis hoc ratio, vel via longa facit;
quod neque sum cedro flavus nec pumice levis,
       erubui domino cultior esse meo;
littera suffusas quod habet maculosa lituras,
       laesit opus lacrimis ipse poeta suum.
siqua videbuntur casu non dicta Latine,
       in qua scribebat, barbara terra fuit.
dicite, lectores, si non grave, qua sit eundum,
       quasque petam sedes hospes in urbe liber.  [...] 
Di, precor, atque adeo (neque enim mihi turba roganda est)
     Caesar, ades uoto, maxime diue, meo.
Interea, quoniam statio mihi publica clausa est,
     priuato liceat delituisse loco.
Vos quoque, si fas est, confusa pudore repulsae
     sumite plebeiae carmina nostra manus.

[Tristium, liber III, 1: 1-20; 77-82]

 hic ego qvi iaceo tenerorvm lvsor amorvm
      ingenio perii naso poeta meo
at tibi qvi transis ne sit grave qvisqvis amasti
      dicere nasonis molliter ossa cvbent
Hoc satis in titulo est. etenim maiora libelli
      Et diuturna magis sunt monimenta mihi,
Quos ego confido, quamuis nocuere, daturos
      Nomen et auctori tempora longa suo.

[Tristium, liber III, 3: 73-80]


Uidi ego te tali uultu mea fata gementem,
qualem credibile est ore fuisse meo.
Nostra tuas uidi lacrimas super ora cadentes,
tempore quas uno fidaque uerba bibi.
Nunc quoque summotum studio defendis amicum,
et mala uix ulla parte leuanda leuas.
Uiue sine inuidia, mollesque inglorius annos exige,
amicitias et tibi iunge pares,
Nasonisqui tui, quod adhuc non exulat unum,
nomen ama: Scythicus cetera Pontus habet.

[Tristium, liber III, 4: 37-46]

M’han enviat en aquesta ciutat, jo, el llibre d’un exiliat que tremola;
acull, amic lector, amb mà plàcida, aquest viatger fatigat.
No tinguis por que esdevingui jo per a tu una vergonya;
cap vers en aquesta carta no ensenya coses d’amor.
Aquesta és la dissort del meu senyor, que l’infeliç
no pot dissimular amb cap broma.
Fins i tot aquell llibre que el va divertir en la seva tendra edat
ara, ja massa tard, el condemna i l’odia.
Mira què continc: no hi veuràs res que no sigui tristor,
el poema s’adequa al seu temps.
Si el segon vers de cada dístic és coix,
això ho fa el peu, o bé el camí, que és llarg.
No sóc groc com el cedre ni llis de pedra tosca,
enrogeixo d’estar més ben cuidat que el meu senyor.
Hi ha lletres borroses a causa de les taques:
és que el poeta ha espatllat amb llàgrimes la seva obra.
Si algunes frases veus que et semblen poc llatines,  
és que la terra on m’han escrit és estrangera.
Digueu, lectors, si no us sap greu, ¿on haig d’anar,
a quin lloc de la ciutat pot un llibre demanar acollida? [...]
Déus, us ho prego: i sobretot (perquè no he pas de suplicar a la gent)
tu, Cèsar, déu suprem, escolta el meu plany.
Mentrestant, ja que els llocs públics em són vedats,
que em sigui concedit d’acollir-me a una casa privada.
I així mateix vosaltres, les mans del poble, acolliu,
confosos i avergonyits del rebuig, els meus cants.

[Tristes, llibre III, I: 1-20; 77-82]


«Aquí descanso, cantaire joiós de tendres amors,
jo, el poeta Nasó, mort a causa del meu talent.
Caminant, siguis qui siguis, si mai has estimat,
no et requi de dir: Reposin en pau els ossos de Nasó.»
Ja prou com a epitafi: que els meus llibres siguin el meu record
més important i durador; estic segur que, com a autor,  
tot i haver-me fet mal, em donaran renom i llarga vida.

[Tristes, llibre III, 3: 73-80]


Jo t’he vist plorant el meu destí amb una tal sentiment 
que es podria ben creure que fos el meu rostre.
He vist les teves llàgrimes caient sobre la meva cara,
i jo me les bevia alhora amb les teves paraules fidels.
Ara, també, amb afecte defenses l’amic exiliat,
i em fas suaus uns mals que enlloc més no es suavitzen.    
Viu sense enveja, per molts anys feliç allunyat de la glòria,
i uneix-te en amistat a aquells que a tu s’assemblin.
I d’aquest teu Nasó, estima’n el nom, l’única cosa
que no tinc a l’exili; la resta, ho té el mar dels Escites.

[Tristes, llibre III, 4: 37-46]

                                                        * * *


Versions meves lliures; en català hi ha una versió excel·lent de Carme Boyé (Fundació Bernat Metge, Barcelona 1966).

Són tres fragments del llibre tercer de les Tristes, obra escrita —juntament amb les Pòntiques— per Ovidi des del seu exili a Tomis, vora el mar Negre: l’actual Constança de Romania. Hi va ser desterrat per l’emperador Octavi August , sota el pretext d’haver escrit un llibre immoral, l’Ars Amatoria, publicat tanmateix deu anys abans. Va ser un pretext: la causa real no la coneixem (Ovidi només diu que va ser castigat per “un poema i un error”): hom ha especulat molt sobre la naturalesa d’aquell “error”, i es creu que el poeta va ser testimoni involuntari d’algun fet greu, ja fos la infidelitat conjugal d’algun membre de la família imperial, ja fos la conspiració d’algun candidat a la successió en el tron, que malparlés de l’escollit oficial, Tiberi, adoptat per August a instàncies de la seva esposa, la intrigant Lívia (a qui coneixem bé per la sèrie “Jo, Claudi” de Robert Graves, si la recordeu).

He escollit tan sols tres fragments del llibre tercer, però el conjunt de les Tristes i les Pòntiques és un testimoni colpidor. Alguns exegetes han considerat aquests llibres “menors”, inferiors a les Metamorfosis, els Fastos o l’Art Amatòria, però en aquestes obres d’exili s’hi expressa un sentiment real, personal: la tristesa del poeta per la injustícia que se li ha fet, amanida amb lloances i adulacions a August i Lívia, a qui els suplica en va que li permetin de tornar a la pàtria o, almenys, de residir-hi més a prop. No podem jutjar malament aquestes lloances atesa la seva situació personal: el poeta agraeix a l’emperador no haver-lo fet assassinar, i haver permès a la seva muller i a les seves filles de continuar residint a Roma i conservar llurs propietats. Certament, el càstig podia haver estat pitjor. Però entre línies, sota cada pretesa adulació, hi subjeu un retret amarg per l’arbitrarietat d’una pena imposada sense donar audiència a l’acusat i sense garanties judicials de cap mena. L’emperador era déu, i calia besar-li la mà que t’apunyalava en nom d’una justícia no gens justa. Fa dos mil anys, d’això: Ovidi es va exiliar l’any 8 de la nostra era, i va morir a l’exili, a Tomis, l’any 18, sense que els seus llibres li mereixessin pietat, ni per part d’August ni per part del seu successor, Tiberi.  


En el primer fragment, l’autor fa que parli el mateix llibre que està escrivint, les Tristes; s’hi explica que l’Ars Amatòria, titllat d’immoral, s’havia vist exclòs de les biblioteques públiques de l’Imperi i havia estat la causa de l’exili forçat del seu autor, que ara es veu obligar a censurar-lo i odiar-lo, tot i que en altres poemes defensarà que no hi va escriure res de dolent. El nou llibre explica que tan sols conté tristesa i no parla pas d’afers eròtics; però tem veure’s també rebutjat dels estaments oficials, i demana per tant que les mans de la gent del poble l’acullin i el llegeixin. El manuscrit, diu, té lletres borroses per les llàgrimes que hi ha vessat el poeta; i pel que fa als versos coixos, és —a part d’una captació retòrica de benvolença— una manera de dir que el poema és escrit en dístics elegíacs, que combinen alternadament versos de sis peus amb versos de cinc, els quals, per tant, essent més curts que els altres, semblen coixos.

El segon fragment és el conegut “epitafi” que el poeta s’escriu per a si mateix avançant-se a la seva mort. Ovidi escriu a la seva tercera esposa —de la qual no sabem el nom, i sí només que pertanyia a la família Fàbia—, demanant-li que, quan serà mort, reclami les seves despulles per poder-les enterrar prop de Roma, a la seva pàtria. I li demana que hi posi aquest epitafi. Tot seguit es mostra orgullós de la seva obra poètica, que farà que sigui recordat molts anys després d’haver mort; malgrat que algun dels seus llibres li hagués “fet mal” —és refereix, és clar, a l’Ars Amatòria.

I el tercer fragment va adreçat a un amic innominat —a les Tristes, Ovidi no esmenta els seus amics pel nom, tement de comprometre’ls; més tard, a les Pòntiques, sí que ho farà, ja que devia constatar que això no els perjudicaria. Els erudits creuen que podria tractar-se del jove Carus, preceptor dels fills de Germànic —nebot de Tiberi, germà del futur emperador Claudi i pare del successor d’aquest, Neró— i autor d’una Heracleida que s’ha perdut. Ovidi li agraeix que fos un dels pocs que li va donar suport moral en la seva aflicció, acomiadant-se’n amb plors sincers, i que en l’actualitat defensava a Roma el bon nom de l’amic exiliat. El nom, és a dir el prestigi: l’únic d’ell que ha restat lliure.  



Imatges:  a) ‘Ovidi’, monument d’Ettore Ferran a la plaça del Mercat de Constança, Romania, on el poeta va morir;  b) ‘Ovidi’, monument a Sulmona, els Abruços, Itàlia, ciutat natal del poeta; c) J. M. W. Turner, ‘Ovidi desterrat de Roma’, oli sobre tela (1838); d) ‘August de Prima Porta’, marbre d’Octavi August trobat a la vil·la de Lívia a Prima Porta, prop de Roma /(segle I), Museu Vaticà.

Llibertat per a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i per a Joaquim Forn i Oriol Junqueras, des de fa mesos en presó ignominiosa. I que els exiliats Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Meritxell Serret puguin tornar aviat a casa. I en defensa de la llengua i la cultura catalanes, i perquè els pobles puguem conviure en pau, justícia i llibertat.



dissabte, 10 de febrer de 2018

Casaldàliga - 90 anys


Pere Casaldàliga (1928)
«On no hi ha llibertat, no hi pot haver justícia»

El dia 16, el balsarenyenc més universal, el bisbe Pere Casaldàliga, complirà 90 anys. Se li retrà un homenatge, a ell i a les seves causes, a l’església de Santa Maria del Pi, a Barcelona. Ho organitza l’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga. Hi participaran: Carles Casas, Jordi Farrés, Núria Cols i Pau Lligades, interpretant peces de la suite 'Araguaia' i espirituals negres. Presentarà: Antoni Bassas. Hi parlaran: Paco Escribano, Mònica Terribas, Ricard Costa-Jussà, Maritxu Ayuso, Joan Soler i Arcadi Oliveres. Col·labora: parròquia de Santa Maria del Pi. Es recomana d’anar-hi abrigadets.


El meu modest homenatge és recordar alguns dels seus poemes, que hem recitat en diverses ocasions. Per recordar-lo a ell i, sobretot, les seves causes.

ENCARA AVUI RESPIRO EN CATALÀ

Encara avui respiro en català.

Si em xafo els dits
            —la vida a martellades.
Si em sobresalta el pànic
            —la nit (la mort) xisclant al bosc, poruga.
Si crido per l’angoixa de veure’m impotent
en aquest món de mones
            —pardal pres a la neu i el blat de moro.
Si esclato per la joia
de veure el sol ixent darrere les muntanyes
            —turons, serrats, carenes del meu poble!
Si cerco Déu, de sobte i novament, i sempre amb més delera,
            —com un xaiet, esmaperdut, la mare.
Si torno, infant, a l’úter del Temps i del Misteri
            —anant retornem sempre...

... encara avui, encara,
en català crido, cerco, retorno.

Encara avui respiro en català!

            [Encara avui respiro en català, 1987]


CENTROAMÉRICA NUESTRA

Como un volcán en ti,
la paz de la Justicia.
Bandera de los Pobres,
como un viento de luchas,
la libertad, en ti.

¡Centroamérica nuestra,
toda en dolor de parto,
futura como el Reino,
diaria como el llanto!

Maíz de tierra y sangre, madura, la Esperanza,
Amor en cada piedra, tatuada de Historia.
Tortilla compartida, la Pascua verdadera.

¡Eje del Mundo Nuevo,
Centroamérica nuestra!

Calladla, eruditos, fariseos.
Dejadla en paz, los grandes, invasores.
Veladla, de rodillas, los pequeños.
(Dios la tenga en sus manos, día y noche,
como un pájaro en vuelo).

Que nadie aborte el sueño que late en la montaña.
Que nadie apague el fuego que dora de Promesa
las lonas del exilio.
¡Que nadie vista el día
desnudamente nuestro
que nace de la noche en Centroamérica!

                                    [El vuelo del quetzal, 1988)


CANCIÓN DE LA HOZ Y EL HAZ

Cogiendo el arroz de los posseiros
de Santa Terezinha,
perseguidos por el Gobierno
y por el Latifundio.


Con un callo por anillo,
monseñor cortaba arroz.
¿Monseñor, «martillo
y hoz?»

Me llamarán subversivo.
Y yo les diré: lo soy.
Por mi pueblo en lucha, vivo.
Con mi pueblo en marcha, voy.

Tengo fe de guerrillero
y amor de revolución.
Y entre Evangelio y canción
sufro y digo lo que quiero.
Si escandalizo, primero
quemé el propio corazón
al fuego de esta Pasión,
cruz de Su mismo Madero.

Incito a la subversión
contra el Poder y el Dinero.
Quiero subvertir la Ley
que pervierte al Pueblo en grey
y al Gobierno en carnicero.
(Mi pastor se hizo Cordero.
Servidor se hizo mi Rey).

Creo en la Internacional
de las frentes levantadas,
de la voz de igual a igual
y las manos enlazadas...
Y llamo al Orden de mal,
y al Progreso de mentira.
Tengo menos paz que ira.
Tengo más amor que paz.

Creo en la hoz y el haz
de estas espigas caídas:
¡una Muerte y tantas vidas!
¡Creo en esta hoz que avanza
—bajo este sol sin disfraz
y en la común Esperanza—
tan encurvada y tenaz!

[Aïrada esperança, 1978]


SANTA MARIA DA MADRUGADA

Para o Major Euro,
que me tachou de «cultura religiosa deficiente»
porque surpreendeu numa carta minha,
roubada pela Censura,
a invocação de «Santa Maria da Madrugada»

Santa Maria da Madrugada,
a Santa nunca invocada
pelo noturno Major.

Santa Maria
de qualquer hora do dia,
para uma Fé com poesia
e com humor.

Santa Maria da Libertação,
suspeita de subversão.

Santa Maria da Madrugada
e da Meia-noite também.

(Santa Maria das Forças Armadas
que entre todos desarmaremos. Amén!)

[Aïrada esperança, 1978]


NICARAGUA NUESTRA

Quiero verte verde, Nicaragua mía,
toda amanecida de fecundidad,
como una cantata de Carlos Mejía,
como el otro Carlos y su dignidad.

La sangre caída fecunda promesas
y en tu hoy germina nuestro porvenir.
Llenos los sembrados, iguales las mesas,
vencido el Imperio, sabremos vivir.

La altiva utopía que Sandino enciende
—nadie aquí se rinde, nadie aquí se vende—
hierve en los volcanes y dora las aguas.

Todo el Continente late en tu latido.
Seremos el gesto de tu brazo erguido.
Todos nuestros pueblos serán Nicaragua.

             [El vuelo del quetzal, 1988]


 
ARAGUAIA

Mãe nossa e Amada,
banhada de chuva,
a Terra cheirava.
Ventre de partida,
rede de chegada,
morada perdida,
pexão encontrada.
Nosso Araguaia querido,
praia dos homes-canoas,
divisa do Cativeiro,
giro de Bandeira Verde,
porteira do Latifúndio,
banzeiro da Indignação,
guerrilha de Ventanias,
mar vermelho da Esperança.
Nosso Araguaia querido!
Vitória jurada.

[Suite ‘Araguaia’. Carles Cases, 2014]


CASTELL DE BALSARENY

Castell del meu record, bressol i via
de més alts horitzons.
Roca pairal dels meus neguits... Un dia
em tornaràs la cendra i els petons?

Castell de Balsareny,
vora del riu atrafegat
i a mig camí del mar i la frontera!
Arrel de pedra del meu seny,
ermita del delit ja consagrat,
heràldica de lluita i de quimera!

Casal de l’esperit, fogall de casa,
muntanya dels meus ulls i dels meus peus,
merlets tallats per l’ala i per l’espasa,
merlets, muntanya i horitzons tan meus.

Oh, si pogués refer-te jo tothora,
construint-me en castell de pedra i vol;
terreny i alçat alhora,
paraula i vida al sol,
home dels homes i, de Déu, fidel;
ala i rocam en feina redemptora;
fita pels caminants, resposta al cel.

                        [Dins P. Català-Roca, Els castells catalans, V, 1976]



Llibertat per a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i per a Joaquim Forn i Oriol Junqueras, des de fa mesos en presó ignominiosa. I que els exiliats Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Meritxell Serret puguin tornar aviat a casa.


dijous, 1 de febrer de 2018

Machado-Forn- Record infantil

 
Antonio Machado (1875-1939) /
Josep Forn i Talló (1886-1936)
Record infantil

Una tarda grisa i freda
pels que passen pel carrer;
però dintre de l’escola
la mainada hi està bé.

Uns cartells de coloraines
amb la Torre de Babel,
i el Diluvi, i la Mar Roja,
i els lleons amb Daniel.

Una tarima, una taula
 i un mestre bo com el pa,
que es fa vell i porta ulleres
i un llibre obert a la mà.

I un bell estol de mainada
que va cantant la lliçó:
—Deu vegades cent fan mil;
mil per mil, un milió.

Una tarda grisa i freda
pels que passen pel carrer;
però a dintre de l’escola
la mainada hi està bé.


Vet aquí una adaptació “històrica” al català d’un conegut poema de Machado, que transcric al final per comparar. El poema en català jo l’havia llegit de petit —abans que l’original castellà— en un llibret de lectures escolars de la meva mare, un llibret que havia perdut de vista durant molt de temps. I en recordava ben bé el començament i el final, però em ballaven alguns versos del mig. L’havia buscat per internet, però en diferents pàgines on n’havia trobat esment —i que semblen copiades l’una de l’altra— el citaven amb evidents errades i hi faltaven versos o fragments de vers, que la meva mala memòria m’impedia de recompondre. Per altra banda, no sabia qui era l’autor de l’adaptació.

Fa pocs dies, per un atzar afortunat, vaig retrobar el llibre a les golfes de casa. Es titula “El meu llibre”, i són uns contes originals de C. Schmit (sic), que no és altre que l’alemany Christoph von Schmid (1768-1854), autor de nombrosos contes edificant per a la quitxalla. Els contes són adaptats al català per Josep Forn (l’igualadí mossèn Josep Forn i Talló, sacerdot i poeta, assassinat el 1936) i amb il·lustracions de Cervelló, és a dir, Enric Cervelló i Bach (1894-1985), excel·lent il·lustrador de llibres i conegut dibuixant  de postals i cromos a l’època; va il·lustrar també el llibre “L’Estrella. Iniciació a la lectura catalana”, de Josep Junquera i Munné, editat el 1932 i reeditat el 1935.

Tornant a “El meu llibre”, la portada interior indica que és un “Segon llibre de lectura” i que es tracta d’una “tercera edició corregida”. Està publicat per la Llibreria Montserrat, de Salvador Santomà, al carrer d’en Fiveller, 43, de Barcelona, i és datat el 1931 (en algun lloc he trobat que les dues edicions anteriors eren també de 1931, però jo no hi posaria la mà al foc). El volum, de 168 pàgines, conté també interessants apunts didàctics per als mestres: notes de lectura, exercicis de llenguatge, de redacció i de dibuix i propostes de reflexió al final de cada conte.

Els contes, en llenguatge planer —lògic, en tant que adreçats a un públic infantil— però no exempt d’elegància, busquen edificar els infants amb uns determinats models de comportament, o proposar exemples a evitar, sempre d’acord amb uncs codis relacionats amb valors com la generositat, la solidaritat, el respecte o l’esforç personal; evidentment també des d’un punt de vista religiós, però no són pas “vides exemplars” beates i piadoses, sinó historietes senzilles amb moraletes clares. Personalment, ara que he rellegit els contes, trobo que n’hi ha alguns de discutibles —d’algun aspecte dels quals jo dissentiria clarament, si fos el cas—, però també n’hi ha, i no pas pocs, que estan prou bé. A més, n’hi ha molts que, en llegir-ne el títol o veure’n els dibuixos, descobreixo que els tenia desats en algun racó de la memòria. I els poemes els trobo bonics: clars i humans en llur senzillesa. Les il·lustracions de Cervelló —n’hi ha moltes: un dibuix per a cada conte, caplletres i culs de llàntia per als poemes; la majoria en blanc i negre, però amb algunes làmines intercalades en color— són realment delicioses.  


No cal dir que el poema de Machado, que surt a la pàgina 44, no forma part dels contes de Schmid, ni en consta explícitament l’autor de l’adaptació, però crec indiscutible que devia ser el mateix mossèn Forn, a qui no dubto tampoc a atribuir l’autoria dels altres poemes que apareixen ara i adés entre mig dels contes: “Pluja” (pàg. 12); “La cigonya” (16); “El llargandaix està plorant” (24; el títol sembla clarament inspirat en la cançó de Lorca, però el contingut dels versos no s’hi assembla gens: sembla una creació lliure de mossèn Forn partint del títol de l’original); “La son” (28); “Rotllo” (40); “Arbres sense niu” (48); “Sol de matí” (52); “Cançó sense solta” (60); “Balada de donya Rata” (64); “Cu-cut!” (72); “La lluna, la bruna” (76), i “Cançó de l’arbret mullat” (82). Curiosament, en el cos del llibre, tots aquests poemes apareixen sense títol, que sí que s’indica a l’índex final. Examinant els poemes, estic convençut que són escrits directament en català —llevat de la traducció del poema de Machado i la del títol de la cançó de Lorca—; en cap cas no se n’indica l’autor, cosa que goso atribuir a la modèstia de mossèn Forn; i, en els dos casos esmentats, tampoc no s’indica l’autor del poema traduït o inspirador de l’adpatació catalana.


Hi ha una breu biografia de mossèn Forn, obra d’Antoni Dalmau i Jover, titulada “Auster, senzill i noble. Mn. Josep Forn i Talló (1886-1936)”, publicada per la Fundació del Sant Crist d’Igualada l’any 1987. No s’hi fa esment explícit d’aquest llibre, però sí que se’n reprodueixen tres dels poemes (“La cigonya”, “Rotllo” i “La lluna, la bruna”), atribuïts expressament a mossèn Forn; i en un dels quals es cita la procedència d’El meu llibre. Per tot plegat, crec que la resta dels poemes del llibre, així com la traducció de “Record infantil”, són obra també, sense cap dubte, del sacerdot igualadí.

He transcrit el poema amb un parell de modificacions: als versos 2 i 18 canvio “per als” per “pels” per mantenir l’heptasíl·lab, i grafio “carrer” en lloc de “carrê”, forma usual a l’època de trasncriure les –r mudes en poesia, en cas que la seva hipotètica pronúncia afectés la rima o la màtrica; als versos 3 i 19 accentuo “però” amb accent greu i no agut; i al vers 10 desaccentuo “bo”, que apareixia amb accent agut, i corregeixo “al pa” per “el pa”. En algunes pàgines del llibre hi he detectat alguna errada d’impremta, bàsicament l’omissió d’alguna lletra, i també alguna errada gramatical, que jo no gosaria atribuir a Forn —que era professor de català i de llatí— sinó a la manca d’una revisió de les galerades. Però en conjunt, com a llibre de lectura escolar als anys 30 (i també als anys 60, quan el vaig llegir jo), crec que era un bon recurs pedagògic dintre el que devien ser en aquella època els estàndards de l’ensenyament.

Antonio Machado (1875-1939)
Recuerdo infantil

Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales.

Es la clase. En un cartel
se representa a Caín
fugitivo, y muerto Abel,
junto a una mancha carmín.

Con timbre sonoro y hueco
truena el maestro, un anciano
mal vestido, enjuto y seco,
que lleva un libro en la mano.

Y todo un coro infantil
va cantando la lección:
mil veces ciento, cien mil;
mil veces mil, un millón.

Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de la lluvia en los cristales.

[De ‘Soledades’ (1907)]



Imatges: Josep Forn i Talló, dibuix de Junceda (del llibre d’Antoni Dalmau); portada d’El meu llibre, de l’edició que en tinc a casa; pàgina on surt publicat, sense títol ni autor, el poema; portada del llibre d’Antoni Dalmau; Antonio Machado (Viquipèdia). 

Llibertat per a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i per a Joaquim Forn i Oriol Junqueras, des de fa mesos en presó ignominiosa. I que els exiliats Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Meritxell Serret puguin tornar aviat a casa.

dimecres, 31 de gener de 2018

Poemes de llibertat, presó i exili


Rabindranath Tagore (1861-1941)
A prayer

Where the mind is without fear and the head is held high
Where knowledge is free
Where the world has not been broken up into fragments
By narrow domestic walls
Where words come out from the depth of truth
Where tireless striving stretches its arms towards perfection
Where the clear stream of reason has not lost its way
Into the dreary desert sand of dead habit
Where the mind is led forward by thee
Into ever-widening thought and action
Into that heaven of freedom, my Father, let my country awake.

Pregària

On la ment no té por i el cap es manté alçat,
on el coneixement és lliure,
on el món no s’ha partit a trossos
amb estrets envans domèstics,
on les paraules brollen de la més profunda veritat,
on l’esforç incansable estén els braços vers la perfecció,
on el clar torrent de la raó no ha perdut el camí
vers la sorra d’un desert eixut de prejudicis morts,
on tu pots dirigir endavant la ment
vers pensaments i accions cada cop més obertes, 
en aquest cel de llibertat, Pare, fes que el meu país es desperti.

Poema que Tagore va escriure en bengalí l’any 1900, quan l’Índia era una colònia britànica. El va publicar el 1901 en un recull anomenat ‘Naibedya’; més tard ell mateix el va traduir a l’anglès i va passar a formar part del recull ‘Gitanjali’ (1912).




Mario Benedetti (1920-2009)
Viento del exilio

Un viento misionero sacude las persianas
no sé qué jueves trae
no sé qué noche lleva
ni siquiera el dialecto que propone

creo reconocer endechas rotas
trocitos de hurras
y batir de palmas
pero todo se mezcla en un aullido
que también puede ser deleite o salmo

el viento bate franjas de aluminio
llega de no sé dónde a no sé dónde
y en ese rumbo enigma soy apenas
una escala precaria y momentánea

no abro hospitalidad
no ofrezco resistencia
simplemente lo escucho
arrinconado
mientras en el recinto vuelan nombres
papeles y cenizas

después se posarán en su baldosa
en su alegre centímetro
en su lástima

ahora vuelan cómo barriletes
como murciélagos como hojas

lo curioso lo absurdo es que a pesar
de que aguardo mensajes y pregones
de todas las memorias y de todos
los puntos cardinales

lo raro lo increíble es que a pesar
de mi desamparada expectativa

no sé qué dice el viento del exilio.

Poema de 1981 del gran poeta uruguaià, que es va haver d’exiliar del seu país durant més de deu anys arran del cop d’estat militar de 1973 que va precedir les brutals dictadures de Juan María Bordaberri i Alberto Demicheli


Langston Hughes (1902-1967)
Democracy

Democracy will not come
Today, this year
Nor ever
Through compromise and fear.
I have as much right
As the other fellow has
To stand
On my two feet
And own the land.
I tire so of hearing people say,
Let things take their course.
Tomorrow is another day.
I do not need my freedom when I'm dead.
I cannot live on tomorrow's bread.
Freedom
Is a strong seed
Planted
In a great need.
I live here, too.
I want freedom
Just as you.

Democràcia

La democràcia no vindrà
avui, aquest any
ni mai
pel compromís i la por.
Jo tinc el mateix dret
que té qualsevol altre
d’alçar-me
sobre els dos peus
i posseir la terra.
Estic cansat de sentir dir a la gent:
“deixeu que les coses facin el seu curs,
demà serà un altre dia”.
No necessitaré la llibertat quan seré mort.
Avui no puc viure amb el pa de demà.
La llibertat
és una llavor poderosa,
que es planta
en una gran necessitat.
Jo visc aquí, també.
Jo vull la llibertat
igual que tu.

Versió lliure meva d’aquest poema d’un pòeta, novel·lista, dramaturg, guinoista i periodista nord-americà, activista als anys 20 del segle passat en el moviment “Harlem Renaissance” que reivindicava els mateixos drets per als artistes de color que per als blancs.




Anònim (segles X-VII aC)
Vent del Nord

北風其涼、雨雪其雱。
惠而好我、攜手同行。
其虛其邪、既亟只且。
北風其喈、雨雪其霏。
惠而好我、攜手同歸。
其虛其邪、既亟只且。
莫赤匪狐、莫黑匪烏。
惠而好我、攜手同車。
其虛其邪、既亟只且。

El vent del nord bufa gelat,
cauen borralls de neu espessos.
Tu que m’estimes i confies en mi,
dona’m la mà i fugim tots dos.
No tenim temps a perdre!
Corre, afanyem-nos!

El vent del nord xiula furient,
la freda neu pertot s’escampa. 
Tu, que m’estimes i confies en mi,
dona’m la mà i fugim per sempre.
No tenim temps a perdre!
Corre, afanyem-nos!

No hi ha res més vermell que una guineu;
res no hi ha de més negre que un corb.
Tu, que m’estimes i confies en mi,
dona’m la mà i pugem al carruatge.
No tenim temps a perdre!
Corre, afanyem-nos!

Aquest poema és tret del ‘Shijing’ o ‘Llibre de les cançons’, la recopilació més antiga de poesia xinesa, anterior o com a molt contemporània a Hesíode, per entendre’ns. El poema ens parla d’un home que ha d’exiliar-se amb la seva dona, malgrat el temps inhòspit, fugint de l’atac imminent d’un exèrcit enemic. Versió meva molt lliure a partir d’una versió anglesa de James Legge i una de francesa, no menys lliure, de Marcel Granet; en català hi ha, que jo sàpiga, almenys una traducció molt millor, de Manel Ollé.  He posat el text original perquè pugueu valorar fins a quin punt me n'he sortit. 
Dibuix: ‘Tempesta de neu’, de Wang Wei (701-761 dC, poeta i pintor de la dinastia Tang, molt posterior doncs al nostre poeta). Wikimedia Commons.



Rafael Alberti (1902-1999)
A la soledad me vine

A la soledad me vine
por ver si encontraba el río
del olvido.
Y en la soledad no había
más que soledad sin río.

Cuando se ha visto la sangre,
en la soledad no hay río
del olvido.
Lo hubiera, y nunca sería
el del olvido.

Ya no me importa ser nuevo,
ser viejo ni estar pasado.
Lo que me importa es la vida
que se me va en cada canto.
La vida de cada canto.

(De ‘Baladas y canciones del Paraná’, 1953-54)

Un poema de l’exili d’Alberti, que va viure a l’Argentina de 1940 a 1963, amb estades a Xile i l’Uruguai; i a Itàlia de 1963 a 1977.


Joan Brossa (1919-1998)
Saltamartí

Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.

(1963)



Russell Crow (1975)
Escape to Holocaust

Another night
Another fight to survive
As the days go by
Everybody with blonde hair and blue eyes
And if the religion fits
They'll burn to a crisp
This is a fight
A fight to stay alive
Some have tried to escape this
This Holocaust as some have called it
But they were stopped
Dragged, pulled back in
Forced to endure harsh labor camps
Forced to flee their homes
To find a secret place to
Live peacefully without a fear of
Their lives taken away without dignity 

Escapar de l’Holocaust

Una altra nit
Una altra lluita per sobreviure
Mentre els dies van passant
Tothom qui és ros i té els ulls blaus
I si la religió encaixa
Cremaran com teies
Això és una lluita
Una lluita per mantenir-se viu
Alguns van provar de defugir 
aquest Holocaust com com alguns l’anomenen
Però van ser atrapats  
Arrossegats empesos de nou cap dintre
Forçats a suportar ardus camps de treball
Obligats a fugir de casa seva
per trobar un lloc secret on
viure en pau sense tenir por de
perdre llurs vides sense dignitat
 
El 27 de gener, data de l’alliberament del camp d’Auschwitz el 1945, va ser el Dia Internacional en Memòria de l’Holocaust. Ho commemoro amb un poema d’aquest poeta, que crec que és nord-americà (i no s'ha de confondre amb l’actor neozelandès Russell Crowe); per internet hi ha força poemes d'ell, però molt escassa informació biogràfica i cap fotografia, almenys que jo hagi trobat.


Llibertat per a Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez, que porten massa temps en presó ignominiosa. I que Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Meritxell Serret puguin tornar aviat a casa. 


dimecres, 24 de gener de 2018

Carreté - Satèl·lit sibil·lí


Ramon Carreté
Satèl·lit sibil·lí

Ens diuen il·legals, il·legítims, il·legibles,
il·luminats, il·lusos, il·literats, il·lògics.

Ens voldrien anul·lar, flagel·lar,
il·legalitzar-nos il·lícitament,
compel·lir-nos sense apel·lació al col·lapse
i col·locar-nos, vacil·lants i pàl·lids, en cel·les.

Tenim al·lèrgia als xitxarel·los bel·licistes
que ens circumval·len en fal·libles caravel·les,
i ens rebel·lem contra aiatol·làs fal·laços,
taral·lirots mal·leables, mel·liflus,
pseudointel·lectuals ampul·losos,
il·lusionistes el·líptics, inintel·ligibles putxinel·lis.

Volem col·laborar, sol·lícits,  
apel·lant a col·legues il·lustres,
que impel·leixin col·lectes pal·liatives  
per a al·licient de la col·lectivitat.

Amb il·lusió estel·lar, inapel·lable,
i il·limitada rebel·lia, il·luminem
una parcel·la idíl·lica, impol·luta,
on s’instal·li la intel·ligència
i la tranquil·litat no oscil·li
per mil·lennis. Al·leluia!

(Avui era el Dia del Punt Volat.
Taral·lejant, pel xarel·lo interpel·lat,
a destil·lar eixes síl·labes no he vacil·lat:
que il·lustrin ma fal·lera, al·lucinat.
Acolliu-les amb pietat)  

Llibertat per a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, que porten cent ignominiosos dies a la presó, i per a Joaquim Forn i Oriol Junqueras, que n'hi porten vuitanta-tres. I que Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Meritxell Serret puguin tornar aviat a casa.