Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 18 de gener de 2018

Any Pompeu Fabra



Salvador Espriu (1913-1985)
El meu poble i jo

                       (A la memòria de Pompeu Fabra,
                        mestre de tots)

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.     
  


Pere Quart (Joan Oliver, 1899-1986)
Jaculatòries del Centenari

Vident, audaç, ànima dreta,
feina neta,

en un país que renaixia
tot fent via,

emprengué sol la gran comesa
mal compresa,

i a un desmanec, ja vell de segles,
donà regles;

i sempre ho féu amb un somriure
d'home lliure

que el lliure albir d'altri respecta,
circumspecte.

Sent enginyer d'enginy flexible,
molt sensible,

un pont bastí per la cultura:
llengua pura.

Perquè sabia de convèncer
pogué vèncer,

dictador amb seny i sense sabre,
mestre Fabra.    

                                  (1968)



Ha començat l’any 2018, en què celebrem el 150 aniversari del naixement de Pompeu Fabra (1868-1948) i el 70è de la seva mort. El 1868 va veure néixer també el cardenal Francesc Vidal i Barraquer, el folklorista Antoni Capmany i l’astrònom Josep Comas i Soler, entre altres. Per altra part, celebrarem el 125è aniversari dels poetes J. V. Foix, Carles Riba i Ventura Gassol, nats el 1893, així com el pintor Joan Miró, el compositor Frederic Mompou, el tenor Emili Vendrell i l’escultor Frederic Marés. I serà el centenari del naixement dels escriptors Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Abelló, així com el compositor Josep Lluís Ortega i Monasterio, entre altres. Tindrem temps d’anar recordant les obres de tots plegats.

Imatges: a) Medalló amb l’efígie de Pompeu Fabra, obra de Josep Miret i Llopart, sobre el monòlit erigit en honor del filòleg, a la plaça Lesseps de Barcelona. b) Pompeu Fabra jove, carbó de Ramon Casas (MNAC); c) Pompeu Fabra el 1933, foto de Carles Varela (Viquipèdia). 

Llibertat per a Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez. I que Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Meritxell Serret puguin tornar aviat a casa.




dimecres, 10 de gener de 2018

Maragall - La ciutat del perdó


Joan Maragall  (1861-1911)
La ciutat del perdó (fragment)

[...] ¿El cor no vos diu res, ara, mentre estan afusellant gent a Montjuïc solament perquè en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demanar perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un codi, mentre la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana, que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells. 

¿Com vos podeu estar així tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia al bon solet del dematí, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s‘aixeca indiferent i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s’hagi d’esperar, el portaran a un racó del fossar, i allí quan toqui l’hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s’agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill... ell, que era un home tan home com vosaltres... potser més que vosaltres!

¿Com vos podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills i posar-vos al llit amb la muller, i atendre els vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa en la gola, i no us glaci el petó als llavis i no us privi d'atendre a tota altra cosa que no sia ella?

I això no us despertarà l'amor? ¿Encara preguntareu quin pugui ésser son objecte, ara, de seguida? ¿Doncs quin altre que aquest? ¿Com podeu pensar en res més del món ara com ara? ¿Ni com heu pogut deixar passar tant temps? I mentrestant ja han mort així tres homes,i els que s'esperen...!

No la sentiu, la germanor amb aquests infeliços? [...]

                                                     * * *

Article escrit per Maragall el 10 d’octubre de 1909 i que va enviar per publicar a ‘La Veu de Catalunya’ demanant clemència davant les execucions que s’estaven duent a terme a condemnats pels fets de la Setmana Tràgica, i en especial per a Francesc Ferrer i Guàrdia, que seria afusellat tres dies després. El diari, que dirigia Enric Prat de la Riba, no va publicar l’escrit, cedint a les pressions del govern central d’Antonio Maura.


Avui ha fet 159 anys del naixement de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog fundador de l’Escola Moderna, que va ser acusat injustament de ser el promotor dels fets de la Setmana Tràgica (26 de juliol – 2 d’agost de 1909); jutjat per un consell de guerra sumaríssim, va ser condemnat a mort. El judici va estar ple d’irregularitats i arbitrarietats, amb proves insuficients i fins i tot falses. Els testimonis de l’acusació no eren presencials: tots parlaven per altres persones que “deien que havien sentit a dir”; no es va admetre ni un sol testimoni favorable o de descàrrec; el sumari, de més de 600 folis, es va instruir sense l’advocat defensor, que no el va rebre fins el dia abans de la vista, sense temps per estudiar-lo a fons... I els suposats indicis més desfavorables van ser filtrats a la premsa integrista i conservadora de Madrid i de Barcelona, que van intoxicar l’opinió pública amb una campanya de premsa ferotge, a fi de contrarestar el moviment internacional de repulsa contra el processament de Ferrer. (Coses que passaven aleshores, no com ara).


A l’estranger hi va haver una forta campanya a favor seu, però res no va aturar la maquinària judicial. Ferrer va ser afusellat a Montjuïc el 13 d’agost de 1909. Sobre el seu cas, ‘The Times’ va dir: «Per negligència o estupidesa, el govern ha confós la llibertat d'instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d'oposició, assimilant a una agitació criminal». L’escriptor parisenc Anatole France va publicar un article on deia: «El seu crim és el de ser republicà, socialista, lliurepensador; el seu crim és haver creat l'ensenyament laic a Barcelona, ​​instruït a milers de nens en la moral independent, el seu crim és haver fundat escoles». I l’escriptor escocès William Archer va afirmar: «Tota la vida activa de Ferrer hauria fet menys mal al catolicisme espanyol que el que li fa en l'actualitat la mera menció del seu nom».


Els anys 1910 i 1911 es va debatre al Congrés dels Diputats de Madrid una petició de revisió del procés a Ferrer i Guàrdia, presentada pels diputats republicans i pel diputat socialista Pablo Iglesias, però en ambdues va ser rebutjada gràcies als vots dels dos partits dinàstics, el Conservador i el Liberal, i (sí, també) els de la conservadora Lliga Regionalista de Catalunya. 

Sobre la Setmana Tràgica hi ha molta bibliografia, i a més una impressionant obra teatral “La Setmana Tràgica”, de l’Escola de Teatre de l’Orfeó de Sants, estrenada el gener de 1975 al Casino de l’Aliança del Poble Nou, que em va colpir profundament; i la pel·lícula “La ciutat cremada”, d’Antoni Ribas (1976).


Imatges: a) Joan Maragall, per Ramon Casas. b) Ferrer i Guàrdia. c) Ferrer i Guàrdia és traslladat a Montjuïc per la guàrdia civil. d) Manifestació a París en protesta per la seva execució. e) Làpida al cementiri de Montjuïc (de Viquipèdia).


Llibertat per a Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez. I que Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Meritxell Serret puguin tornar aviat a casa. 


divendres, 5 de gener de 2018

Carreté - Reis gasius

Ramon Carreté (1951)
Reis gasius

Avui cap Rei
no m’ha portat
l’únic present
que he demanat:
per l’innocent
la llibertat.

Només carbó,
menyspreus i por:
atonyinat
i assenyalat
com a causant
del mal que et fan.

Quan, reprimit    
i esfereït,
en lloc d’amor
m’han dut temor,
ja he, sense fre,       
perdut la fe.

També he  perdut
candor i virtut:
hom no és igual
davant les lleis.
Per això, mal   
puc creure en Reis.


Llibertat per a Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez. I que Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Meritxell Serret puguin tornar aviat a casa. 


dilluns, 1 de gener de 2018

Dos mil divuit


Ramon Carreté (1951)
2018

Dos mil divuit,
no vinguis buit,
vine curull
de raó i pau,
mira amb bon ull
qui d’un catau
que es diu palau
no vol ser esclau; 
fes que l’afany
d’un poble ardit
que és agredit  
mai més ferit
trobi el seu guany; 
el calabós
obre, veloç,
al coratjós
que hi és pels vots
que oferí a tots; 
afavoreix
que torni prest
del seu segrest 
el qui pateix 
i es troba lluny 
dels seus; i fes 
que ja mai més
hi hagi odi als cors
dels encegats
que es veuen forts
i ens volen torts,
si no mig morts,
i subjugats;
fes que assenyats 
ens entenguem,
no ens barallem,
i junts trobem
el bon camí
que cal seguir;
fes que el procés,
nau de progrés, 
trobi un bon vent
potent i fort
que ens meni a port.
I dona’ns sort
a tots. Amén.       

Llibertat per a Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez. I que Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Meritxell Serret puguin tornar aviat a casa. 

                             

divendres, 29 de desembre de 2017

Poemes de llibertat, presó i exili



Ventura Gassol (1893-1980)
Elegia tardoral (fragment)

[...] I aquesta pàtria que ara veus tan gran,
ai dolor!, és una pàtria encara esclava.
No veus aquell pagès darrera el bou?
L'amor li te la taula ja parada,
mes l'amor i la taula i ell i el bou
tots són esclaus, ja ho foren els llurs pares.
No sents sota el rafal del mas veí
aquella mare jove com hi canta?
Ella i el fill que bressa són esclaus.
Escolta, sinó, el cant. Quina tonada!
Veus allà al lluny devora de la mar
un monument de roca eternitzada?
És la Seu on reposa el nostre rei
tan alt i dret i fi com una espasa.
Mes, oh cendres del rei, no desperteu,
que com nosaltres també sou esclaves.
Altres cendres de reis, i catalans,
per aquest sòl de Déu són escampades:
esperen que una veu aleni fort
i es remouran en flames arborades,
que sota de les cendres hi ha el caliu
que ha d'abrandar la pàtria banda a banda. [...]

(De La Nau, 1920)

 
Miquel Martí i Pol (1929-2003)
L’àmbit de tots els àmbits (fragments)

¿Qui sinó tots --i cadascú per torna--
podem crear des d'aquests límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei d'indicis.
Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

                               * * *

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.
Solc rere solc pel mar de cada dia,
pas rere pas amb voluntat d'aurora.

                                   * * *

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.
Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història. 
                                                                   (1981)


Climent Forner (1927)
Cal que tot recomenci

Cal que tot recomenci
des dels ulls de l’Infant
on la nit és vençuda
pels àngels de l’aurora.

Cal, si volem salvar-nos,
que aprenguem a estimar
i a dir paraules pures
com al dia primer.

El pa, la pau, la pàtria,
l’amor, la llibertat,
brases que encara cremen
sota la freda cendra.
                                                    (1980)


 Joan Vilamala (1949)
Nadal 2017

Aquest Nadal no és un Nadal com els altres;
som molts qui sentim pena per la situació
injusta que sofreixen els que hem triat nosaltres
perquè ens representessin en nom de la nació.

No, no; no oblidarem que nom som tots a casa,
que alguns sou a l’exili i altres a la presó
perquè amb seny i coratge, sense punyal ni espasa,
heu defensat la pàtria i la seva raó.

I quan alcem la copa, en el llevant de taula,
per dir-nos bones festes, amb el cor abrandat
direm, amb veu ben clara, la sagrada paraula
que anhelem, en nom vostre: llibertat, LLIBERTAT! 


Ramon Carreté  (1951)
Nadal, regust de cendra

Un Nadal amb gent bona
en exili o presó,
lluny dels fills, lluny de casa,
més que joia és tristor.
Soparem en família,
desitjant-nos salut;
però sense oblidar-nos
dels que avui seran lluny.
En compartim l’angoixa,
la tristesa, el neguit;
no és pas nit d’alegria,
aquesta amarga nit.
Mantinguem l’esperança
en un demà millor,
que puguem viure lliures
d’amenaces, de por;
governats per gent digna
que el poble haurà escollit,
sense cops ni mentides,
ni colors prohibits.
Convivint amb justícia,
respecte i equitat,
amb treball i harmonia,
en pau i amb llibertat.


Llibertat per a Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez. I que Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Meritxell Serret puguin tornar aviat a casa. 

Que el 2018 ens porti justícia, pau i llibertat. 

dissabte, 16 de desembre de 2017

Poemes d'exili i llibertat



José Agustín Goytisolo (1928-1999)
Nunca estás solo

En este mismo instante
hay un hombre que sufre,
un hombre torturado
tan sólo por amar
la libertad. Ignoro
dónde vive, qué lengua
habla, de qué color
tiene la piel, cómo
se llama, pero
en este mismo instante,
cuando tus ojos leen
mi pequeño poema,
ese hombre existe, grita,
se puede oír su llanto
de animal acosado,
mientras muerde sus labios
para no denunciar
a los amigos. ¿Oyes?
Un hombre solo
grita maniatado, existe
en algún sitio. ¿He dicho solo?
¿No sientes, como yo,
el dolor de su cuerpo
repetido en el tuyo?
¿No te mana la sangre
bajo los golpes ciegos?
Nadie está solo. Ahora,
en este mismo instante,
también a ti y a mí
nos tienen maniatados. 

Del recull ‘Algo sucede’ (1968)


Erich Kästner (1899-1974)
Kennst du das Land, wo die Kanonen blühn?

Kennst du das Land, wo die Kanonen blühn?
Du kennst es nicht? Du wirst es kennenlernen!
Dort stehn die Prokuristen stolz und kühn
in den Bureaus, als wären es Kasernen.

Dort wachsen unterm Schlips Gefreitenknöpfe.
Und unsichtbare Helme trägt man dort.
Gesichter hat man dort, doch keine Köpfe.
Und wer zu Bett geht, pflanzt sich auch schon fort!

Wenn dort ein Vorgesetzter etwas will
— und es ist sein Beruf etwas zu wollen—
steht der Verstand erst stramm und zweitens still.
Die Augen rechts! Und mit dem Rückgrat rollen!

Die Kinder kommen dort mit kleinen Sporen
und mit gezognem Scheitel auf die Welt.
Dort wird man nicht als Zivilist geboren.
Dort wird befördert, wer die Schnauze hält.

Kennst du das Land? Es könnte glücklich sein.
Es könnte glücklich sein und glücklich machen!
Dort gibt es Äcker, Kohle, Stahl und Stein
und Fleiß und Kraft und andre schöne Sachen.

Selbst Geist und Güte gibt's dort dann und wann!
Und wahres Heldentum. Doch nicht bei vielen.
Dort steckt ein Kind in jedem zweiten Mann.
Das will mit Bleisoldaten spielen.

Dort reift die Freiheit nicht. Dort bleibt sie grün.
Was man auch baut - es werden stets Kasernen.
Kennst du das Land, wo die Kanonen blühn?
Du kennst es nicht? Du wirst es kennenlernen!

Coneixes el país on els canons floreixen?

Coneixes el país on els canons floreixen?
Ah, no el coneixes? Doncs ja el coneixeràs!
Allà els poderosos, altius i valents,
s'estan a les oficines com si fossin casernes.

Allà, sota les corbates porten galons militars
i molts porten al cap cascs invisibles.
Allà la gent té cara, però no té cap.
Quan se’n van al llit és tan sols per procrear.

Quan l’autoritat mana una cosa
—i la seva feina és manar sempre—,
el seny, d’entrada, es quadra, i després s'arronsa.
Vista a la dreta! I la columna vertebral ben dreta.

Els infants, allí, neixen ja amb petits esperons
i venen al món amb la clenxa ben partida.
Allí no neix ningú que sigui un civil.
Allí, si vols ascendir, has de callar.

No coneixes aquell país? Podria ser feliç,
podria ser feliç i fer feliç la gent!
Tenen camps i carbó, hi ha acer i pedres,
i força, i laboriositat, i altres coses boniques.

Fins i tot, a vegades, hi ha bondat i esperit!
I heroisme de debò; però no gaire.
Gairebé tots els homes porten un nen dintre seu,
un nen que vol jugar amb soldadets de plom.

Allà la llibertat no madura: es queda verda.
Tot el que s’edifica acaben sent casernes.
No coneixes el país on els canons floreixen?
Ah, no el coneixes? Doncs ja el coneixeràs!

Versió molt lliure meva. Kästner va ser un poeta satíric, narrador i novel·lista de Dresden; el 1934, els nazis van cremar públicament els seus llibres. En aquest poema de 1928 parodia el famós vers de GoetheKennst Du das Land wo die Zitronen blühen” (Coneixes el país on floreixen els llimoners?” i en fa una adaptació aplicada al seu propi país, quan el feixisme s’estava expandint arreu a tots els nivells i esdevenia “normal” o acceptable als ulls de molts equidistants.


Edmond Rostand (1868-1918)
Tirade du ‘Non, Merci’

[...] Et que faudrait-il faire ?
Chercher un protecteur puissant, prendre un patron,
Et comme un lierre obscur qui circonvient un tronc
Et s’en fait un tuteur en lui léchant l’écorce,
Grimper par ruse au lieu de s’élever par force ?
Non, merci ! Dédier, comme tous ils le font,
Des vers aux financiers ? se changer en bouffon
Dans l’espoir vil de voir, aux lèvres d’un ministre,
Naître un sourire, enfin, qui ne soit pas sinistre ?
Non, merci ! Déjeuner, chaque jour, d’un crapaud ?
Avoir un ventre usé par la marche ? une peau
Qui plus vite, à l’endroit des genoux, devient sale ?
Exécuter des tours de souplesse dorsale ?…
Non, merci ! D’une main flatter la chèvre au cou
Cependant que, de l’autre, on arrose le chou [...]
Non, merci!

(Cyrano de Bergerac, acte II, scène 8)

Tirada del “No, gràcies”

[...] I què hauria de fer?
Trobar un protector ric? Servir-lo amb disciplina
i com una heura fosca que circumda una alzina
il·lusa de puntal mentre llepa l'escorça,
pujar amb astúcia en comptes d'elevar-me per força?
No, gràcies. Dedicar com qualsevol autor
versos als financers? Convertir-me en bufó
amb la viva esperança de copsar en un ministre
l'esbós d'algun somriure que no sigui sinistre?
No, gràcies. Cada dia empassar-me gripaus
per esmorzar? Portar els genolls plens de blaus
i amb tantes trepitjades també als abdominals?
Donar contínues proves d'habilitats dorsals?
No, gràcies. Voler sempre que el peix acabi al cove
mentre que en tot moment, nado i guardo la roba?
No, gràcies. [...]

(Versió d'Albert Arribas)

Mònica Terribas ha respost, en el seu editorial d’avui (14 de desembre) a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, la decisió de la Junta Electoral espanyola d’obrir un expedient sancionador contra l’emissora. La junta ha fet cas d’una denúncia del PP i ha considerat que al programa s’havien vulnerat els principis de neutralitat política. Textualment, la resolució de la junta diu que els editorials de Terribas dels dies 28 i 30 de novembre proppassat tenien “un to partidista i electoralista obertament favorable a aquelles formacions polítiques que sostenen que existeix una repressió injusta sobre el govern legítim de Catalunya”. La resposta de Terribas ha estat la lectura d’aquest fragment del ‘Cyrano de Bergerac’, d’Edmond Rostand, en versió d'Albert Arribas. (Que jo sàpiga, hi ha també la versió catalana de Xavier Bru de Sala que va ser interpretada el 1985 per Josep Maria Flotats i que vam poder tornar a gaudir el 2013 en un excel·lent muntatge del grup La Perla dirigit per Oriol Broggi. Actualment aquesta obra la representa Lluís Homar al Teatre Borràs de Barcelona, en una adaptació reescrita i dirigida per Pau Miró).


Primo Levi (1919-1987)
Shemà

Voi che vivete sicuri
nelle vostre tiepide case,
voi che trovate tornando a sera
il cibo caldo e visi amici:
Considerate se questo è un uomo
che lavora nel fango
che non conosce pace
che lotta per mezzo pane
che muore per un si o per un no.
Considerate se questa è una donna,
senza capelli e senza nome
senza più forza di ricordare
vuoti gli occhi e freddo il grembo
come una rana d’inverno.
Meditate che questo è stato:
vi comando queste parole.
Scolpitele nel vostro cuore
stando in casa andando per via,
coricandovi, alzandovi.
Ripetetele ai vostri figli.
O vi si sfaccia la casa,
la malattia vi impedisca,
i vostri nati torcano il viso da voi.

(De ‘Se questo è un uomo’, 1947)

Escolta

Vosaltres que viviu segurs
a les vostres cases caldejades, 
els que us trobeu, en tornar al vespre,
el menjar calent i les cares amigues:
considereu si és un home
aquest que treballa en el fang,
que no coneix la pau,
que lluita per mig pa,
que mor per un sí o per un no.
Considereu si és una dona
aquesta, sense cabells ni nom
ni forces per recordar-se’n,
perduda la mirada i freda la falda
com una granota d’hivern.
Penseu que això ha passat:
us encomano aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
quan sou a casa, quan aneu pel carrer,
quan us fiqueu al llit, quan us lleveu.
Repetiu-les als vostres fills.
O que se us ensorri la casa,
que la malaltia us deixi esguerrats, 
que els vostres fills us girin la cara. 

Versió lliure d’aquest poema amb què comença el llibre autobiogràfic ‘Si això és un home’, de Primo Levi, jueu italià que va sobreviure a Auschwitz i ens ha deixat testimonis corprenedors de com es vivia i es moria en els camps d’extermini nazis. El títol “Shemà” és un mot hebreu que significa “Escolta”, però el poema s’ha difós molt amb el títol genèric del llibre on es va publicar, i també amb el del seu primer vers.


Nikolai Ogariov (1813-1877)
ДОРОГА

Тускло месяц дальной
   Светит сквозь тумана,
И лежит печально
   Снежная поляна.

Белые с морозу
   Вдоль пути рядами
Тянутся березы
   С голыми сучками.

Тройка мчится лихо,
   Колокольчик звонок;
Напевает тихо
   Мой ямщик спросонок.

Я в кибитке валкой
   Еду да тоскую:
Скучно мне да жалко
   Сторону родную.


El camí

Lluny, a dalt, el clar de lluna
s’esmuny enmig de la boira
i il·lumina un trist paisatge
de terres ermes, nevades.

Ben glaçats i esblanqueïts, 
a la vora del camí,
hi ha bedolls posats en fila 
amb les branques totes nues.

El trineu llisca de pressa, 
fent dringar la campaneta;
el conduxtor, endormiscat, 
una cançó taral·leja.

Jo vaig a dalt del trineu
consumit per tanta angoixa;
estic trist perquè pateixo
per la meva pobra pàtria.

Versió molt lliure meva, a partir d’una versió a l’anglès no menys lliure, d’aquest poema escrit el 15 de desembre de 1841. Ogariov (també transcrit Ogarev) va néixer a Sant Petersburg en una família pagesa benestant i va estudiar a la Universitat de Moscou. Amb el seu amic Alexandr Gertsen (o Hertsen, que seria també un famós filòsof, ideòleg de la revolució camperola) van fer quan eren molt joves el jurament de lluitar tota la vida per la llibertat del poble rus, contra la tirania tsarista, l’absolutisme i el règim de servitud. Als anys 1830, tots dos lideraven un moviment intel·lectual i estudiantil que va evolucionar des del socialisme utòpic cap a un populisme revolucionari. El 1841 va ser desterrat de Moscou i va haver de tornar a casa seva, a pagès, on va residir un temps (és el viatge que evoca en aquest poema). Anys després, el 1856, es va exiliar definitivament a Anglaterra, on va morir. Fins l’any 1905, els seus llibres no es van poder editar a Rússia; la justícia tsarista fins i tot prohibia que el seu nom fos publicat en lletra impresa a tot l’imperi.


Nikolai Ogariov (1813-1877)
Entranyable pàtria meva

Entranyable pàtria meva,
el teu dolor ens aclapara,  
però una força invencible
ens omple el cor d’esperança.

Ni els edictes que fa el tsar
ni el pes de la burocràcia
ni les armes ni la por  
no podran mai subjugar-te.

No anirà a contracorrent
l’ample Volga venerable:
trobaràs, Rússia, el camí
de la llibertat que et manca.

Una versió molt lliure d’aquest altre poema d’Ogairov, del qual us estalvio el text original en rus. Més literalment, vindria a dir: “Entranyable terra meva, / que immens és el teu dolor! / però tens un poder invencible / que ens omple d’esperança. // Les ordres del tsar / ni els senyors tàrtars / ni els buròcrates alemanys / no podran afeblir-te. // No anirà enrere, a contracorrent, / l’amplíssim Volga nostre; / així Rússia, pel camí recte, / anirà, lliure, endavant!”  


Pere Quart (Joan Oliver, 1899-1986)
Corrandes d’exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.  


Joan Oliver recitant aquest poema al Festival de Poesia Catalana del Price, a Barcelona, el 1970. 

Imatges: J. A. Goytisolo, Erich Kästner, Primo Levi, Nikolai Ogariov i Joan Oliver (de Wikipedia i d’internet).

Llibertat per a Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez. I que Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Meritxell Serret puguin tornar aviat a casa.




dijous, 7 de desembre de 2017

Heine - Die schlesischen Weber


Heinrich Heine (1797-1856)
Die schlesischen Weber

Im düstern Auge keine Träne,
Sie sitzen am Webstuhl und fletschen die Zähne:
Deutschland, wir weben dein Leichentuch,
Wir weben hinein den dreifachen Fluch -
Wir weben, wir weben!

Ein Fluch dem Gotte, zu dem wir gebeten
In Winterskälte und Hungersnöten;
Wir haben vergebens gehofft und geharrt,
Er hat uns geäfft und gefoppt und genarrt -
Wir weben, wir weben!

Ein Fluch dem König, dem König der Reichen,
Den unser Elend nicht konnte erweichen,
Der den letzten Groschen von uns erpreßt
Und uns wie Hunde erschießen läßt -
Wir weben, wir weben!

Ein Fluch dem falschen Vaterlande,
Wo nur gedeihen Schmach und Schande,
Wo jede Blume früh geknickt,
Wo Fäulnis und Moder den Wurm erquickt -
Wir weben, wir weben!

Das Schiffchen fliegt, der Webstuhl kracht,
Wir weben emsig Tag und Nacht -
Altdeutschland, wir weben dein Leichentuch,
Wir weben hinein den dreifachen Fluch,
Wir weben, wir weben! 


Els teixidors de Silèsia

No hi ha llàgrimes als ulls ombrívols.
Seuen als telers, serrant les dents:  
 «Vella Alemanya, teixim la teva mortalla,
la teixim amb una triple maledicció.
Teixim, teixim!

Maleït sigui el Déu que ens enviava
fam i més fam durant els llargs hiverns:
crèiem en Ell i esperàvem en va;
ens ha utilitzat, burlat i enganyat.
Teixim! Teixim!

Maleït sigui el rei, el rei dels rics,
que no es va apiadar de la nostra misèria;
que ens va esgarrapar fins a l’últim sou, 
i ara fa que ens disparin com si fóssim gossos.
Teixim! Teixim!

Maleïda sigui aquesta falsa pàtria,
on tan sols la vergonya i la infàmia prosperen;
on les flors es marceixen tan sols néixer
i on la corrupció i la podridura alimenten els cucs.
Teixim! Teixim!

La llançadora vola, gemega el teler;
de dia i nit teixim sense parar.
Vella Alemanya, teixim la teva mortalla,
la teixim amb una triple maledicció.
Teixim, teixim!»


Versió lliure meva d’aquest conegut poema, que Heine va publicar el 10 de juliol de 1844, un mes després de la revolta dels teixidors de Peterswaldau (Silèsia), un alçament obrer per demanar millores salarials i contra la mecanització industrial, que s’inseria en el moviment ludista; un tema tractat després per Gerhard Haptmann (‘Die Weber’, Els teixidors, 1892) i per Ernst Töller (‘Die Maschinenstürmer’, Els destructors de màquines, 1922). Els revolucionaris van cremar indústries i destruir telers; l’exèrcit els va reprimir, causant 35 morts.

Heine era jueu; no practicant ni gaire religiós, però interessat en la història i la cultura hebrea. Nascut a Düsseldorf, va estudiar Dret, Història i Lletres a Bonn, Göttingen i Berlín, i aspirava a poder viure de l’ensenyament acadèmic, si no de la literatura. L’any 1822, l'Estat prussià va privar els jueus d’accedir a la Universitat; Heine no va dubtar a convertir-se al Protestantisme per poder continuar estudiant. Decebut, però, del despotisme de la noblesa i del clergat de Prússia, i de la cobdícia i crueltat de l’alta burgesia industrial, però també del xovinisme mesell que veia en molta gent del poble, Heine es va entusiasmar davant la Revolució liberal de París el 1830, i s’hi va traslladar el 1831. Hi viuria pràcticament la resta de la seva vida; exiliat, de fet, ja que, llevat d’un breu període, els governs del rei Frederic Guillem IV de Prússia li censuraven les obres i li prohibiren de tornar al seu país, que tanmateix ell estimava.

A París el van influir les idees santsimonianes del socialisme utòpic; aquest poema i altres igualment de tema polític els va publicar el 1844 a l’efímera revista “Vorwärts!” (‘Endavant!’), on escrivien també Karl Marx, principal teòric del socialisme científic, i Mikhail Bakunin, el filòsof anarquista.

Una de les obres de Heine (el drama ‘Almansor’, de 1822) conté la frase: «els qui comencen cremant llibres acaben cremant persones»; potser per això els seus llibres es trobaven entre els molts que van ser públicament cremats a la plaça de l’Òpera de Berlín l’any 1933.

Imatges: aHeine, retrat de Möritz Daniel Oppenheim (1831), oli sobre paper muntat sobre tela, Kunsthalle, Hamburg; b Els teixidors de Silèsia’ (1844), de Carl Wilhelm Hübner (1814-1879); cPàgina de ‘Vorwärts!’ del 10-VII-1844, que conté aquest poema, amb el títol "Die armen Weber" (Els pobres teixidors).

Llibertat per a Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez. I que Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Meritxell Serret puguin tornar aviat a casa.