Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 7 de desembre de 2017

Heine - Die schlesischen Weber


Heinrich Heine (1797-1856)
Die schlesischen Weber

Im düstern Auge keine Träne,
Sie sitzen am Webstuhl und fletschen die Zähne:
Deutschland, wir weben dein Leichentuch,
Wir weben hinein den dreifachen Fluch -
Wir weben, wir weben!

Ein Fluch dem Gotte, zu dem wir gebeten
In Winterskälte und Hungersnöten;
Wir haben vergebens gehofft und geharrt,
Er hat uns geäfft und gefoppt und genarrt -
Wir weben, wir weben!

Ein Fluch dem König, dem König der Reichen,
Den unser Elend nicht konnte erweichen,
Der den letzten Groschen von uns erpreßt
Und uns wie Hunde erschießen läßt -
Wir weben, wir weben!

Ein Fluch dem falschen Vaterlande,
Wo nur gedeihen Schmach und Schande,
Wo jede Blume früh geknickt,
Wo Fäulnis und Moder den Wurm erquickt -
Wir weben, wir weben!

Das Schiffchen fliegt, der Webstuhl kracht,
Wir weben emsig Tag und Nacht -
Altdeutschland, wir weben dein Leichentuch,
Wir weben hinein den dreifachen Fluch,
Wir weben, wir weben! 


Els teixidors de Silèsia

No hi ha llàgrimes als ulls ombrívols.
Seuen als telers, serrant les dents:  
 «Vella Alemanya, teixim la teva mortalla,
la teixim amb una triple maledicció.
Teixim, teixim!

Maleït sigui el Déu que ens enviava
fam i més fam durant els llargs hiverns:
crèiem en Ell i esperàvem en va;
ens ha utilitzat, burlat i enganyat.
Teixim! Teixim!

Maleït sigui el rei, el rei dels rics,
que no es va apiadar de la nostra misèria;
que ens va esgarrapar fins a l’últim sou, 
i ara fa que ens disparin com si fóssim gossos.
Teixim! Teixim!

Maleïda sigui aquesta falsa pàtria,
on tan sols la vergonya i la infàmia prosperen;
on les flors es marceixen tan sols néixer
i on la corrupció i la podridura alimenten els cucs.
Teixim! Teixim!

La llançadora vola, gemega el teler;
de dia i nit teixim sense parar.
Vella Alemanya, teixim la teva mortalla,
la teixim amb una triple maledicció.
Teixim, teixim!»


Versió lliure meva d’aquest conegut poema, que Heine va publicar el 10 de juliol de 1844, un mes després de la revolta dels teixidors de Peterswaldau (Silèsia), un alçament obrer per demanar millores salarials i contra la mecanització industrial, que s’inseria en el moviment ludista; un tema tractat després per Gerhard Haptmann (‘Die Weber’, Els teixidors, 1892) i per Ernst Töller (‘Die Maschinenstürmer’, Els destructors de màquines, 1922). Els revolucionaris van cremar indústries i destruir telers; l’exèrcit els va reprimir, causant 35 morts.

Heine era jueu; no practicant ni gaire religiós, però interessat en la història i la cultura hebrea. Nascut a Düsseldorf, va estudiar Dret, Història i Lletres a Bonn, Göttingen i Berlín, i aspirava a poder viure de l’ensenyament acadèmic, si no de la literatura. L’any 1822, l'Estat prussià va privar els jueus d’accedir a la Universitat; Heine no va dubtar a convertir-se al Protestantisme per poder continuar estudiant. Decebut, però, del despotisme de la noblesa i del clergat de Prússia, i de la cobdícia i crueltat de l’alta burgesia industrial, però també del xovinisme mesell que veia en molta gent del poble, Heine es va entusiasmar davant la Revolució liberal de París el 1830, i s’hi va traslladar el 1831. Hi viuria pràcticament la resta de la seva vida; exiliat, de fet, ja que, llevat d’un breu període, els governs del rei Frederic Guillem IV de Prússia li censuraven les obres i li prohibiren de tornar al seu país, que tanmateix ell estimava.

A París el van influir les idees santsimonianes del socialisme utòpic; aquest poema i altres igualment de tema polític els va publicar el 1844 a l’efímera revista “Vorwärts!” (‘Endavant!’), on escrivien també Karl Marx, principal teòric del socialisme científic, i Mikhail Bakunin, el filòsof anarquista.

Una de les obres de Heine (el drama ‘Almansor’, de 1822) conté la frase: «els qui comencen cremant llibres acaben cremant persones»; potser per això els seus llibres es trobaven entre els molts que van ser públicament cremats a la plaça de l’Òpera de Berlín l’any 1933.

Imatges: aHeine, retrat de Möritz Daniel Oppenheim (1831), oli sobre paper muntat sobre tela, Kunsthalle, Hamburg; b Els teixidors de Silèsia’ (1844), de Carl Wilhelm Hübner (1814-1879); cPàgina de ‘Vorwärts!’ del 10-VII-1844, que conté aquest poema, amb el títol "Die armen Weber" (Els pobres teixidors).

Llibertat per a Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez. I que Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Meritxell Serret puguin tornar aviat a casa. 


dijous, 30 de novembre de 2017

Tres poemes sobre presos polítics



W. B. Yeats el 1908, per John Singer Sargent

William Butler Yeats (1865-1939)
On a political prisoner

She that but little patience knew, 
From childhood on, had now so much 
A grey gull lost its fear and flew 
Down to her cell and there alit, 
And there endured her fingers' touch 
And from her fingers ate its bit. 

Did she in touching that lone wing 
Recall the years before her mind 
Became a bitter, an abstract thing, 
Her thought some popular enmity: 
Blind and leader of the blind 
Drinking the foul ditch where they lie? 

When long ago I saw her ride 
Under Ben Bulben to the meet, 
The beauty of her country-side 
With all youth's lonely wildness stirred, 
She seemed to have grown clean and sweet 
Like any rock-bred, sea-borne bird: 

Sea-borne, or balanced in the air 
When first it sprang out of the nest 
Upon some lofty rock to stare 
Upon the cloudy canopy, 
While under its storm-beaten breast 
Cried out the hollows of the sea.

Sobre una presonera política

Ella que tenia tan poca paciència
des de la infantesa, ara en tenia tanta,
que una gavina grisa va perdre la por i va volar
avall, cap a la seva cel·la, i hi va entrar,
i va aguantar el contacte dels seus dits 
i dels dits en va menjar unes engrunes.  

Quan ella va tocar aquella ala solitària,
¿va recordar aquells anys, abans que la seva ment
esdevingués una cosa armarga i abstracta,
i el seu pensament un enemic públic?
Cega i guiant els cecs,
bevent en el fètid fossat on ells jeien? 

Quan fa molt temps la vaig veure marxant  
sota Ben Bulben cap a la manifestació,
la bellesa del seu país es va revoltar
amb tota la fúria solitària del jovent.
Semblava que havia crescut neta i dolça,
com un ocell roquer transportat des del mar:

portat pel mar o balancejant-se a l'aire
el primer cop que va sortir del niu,
sobre un penyal elevat per mirar
sobre un mantell de núvols,
mentre a sota del seu pit, batut per l’oratge,
ploraven els avencs del mar.

Constance Markievicz, dibuix de W. B. Yeats

Versió molt lliure meva. En aquest poema, l’irlandès Yeats parla de Constance Markievicz , nascuda Gore-Booth (1868-1927), activista del Sinn Féin i líder de les “filles d’Irlanda”, grup revolucionari feminista que va participar activament en el tràgic Aixecament de Pasqua (Easter Rising) de 1916. Detinguda, la van tancar a la presó de Kilmainham; per la seva actitud rebel, va ser confinada tota sola en una cel·la de càstig. El juliol de 1916, el govern britànic la condemnà a mort, pena que li fou commutada per la de cadena perpètua “només en consideració al seu sexe”; ella va demanar als seus captors que l’afusellessin. Després de passar per dues altres presons, un any després va ser alliberada arran d’una amnistia general promulgada el 1917 pel govern de Londres. El 1918 va tornar a ser detinguda; des de la presó, el desembre d’aquell any es va presentar a les eleccions al parlament britànic, i va guanyar l’escó, tot i que no s’hi va poder presentar. El 1919 es constituïa el parlament provisional irlandès, del qual va formar part, com també del primer govern republicà, del qual va ser nomenada ministra de Treball.  Ben Bulben és el nom d’un penya-segat de la serralada de Dartry, al comtat de Sligo, on Constance i la seva germana Eva, que després seria militant sufragista i socialista, van viure de joves i on van conèixer Yeats, que també s’hi estava.


Catherine Gallagher

Catherine Gallagher (1935)
Political prisoners

                                    For Nelson Mandela and Bram Fischer

They call from behind
the wires.

It’s still the same message
fenced-off

and their truth floats
upwards. You can see it,  

a kite held high, suspended
where nothing particular

it’s happening.
But they keep holding it,

before the eyes
of their jailers

and it sails all winds
in a tiny patch of sky.

[De ‘Fish-rings on water’]


Presos polítics
                                    Per a Nelson Mandela i Bram Fischer

Ells criden des del darrere
dels filats.

És encara el mateix missatge
reclòs entre tanques,

i la seva veritat s’enfila 
cap amunt. Ho pots veure:

un estel hissat enlaire, suspès
on res de particular

no està passant.
Però ells continuen hissant-lo,

davant dels ulls
dels seus carcellers,

i el fan navegar a tot vent
en un petit trosset de cel.

Bram Fischer


Versió lliure meva d’aquest poema d’una poetessa australiana reconeguda i guardonada, que viu a Londres. El poema està dedicat a Nelson Mandela i al seu advocat, Bram Fischer, un dels màxims exponents del moviment anti-apharteid. Si Mandela va estar a la presó quasi 27 anys (1964-1990), Fischer també va ser empresonat durant onze anys, del 1964 al 1975, en què va ser alliberat per raons de salut, poques setmanes abans que morís. Mandela i els seus companys de l’ANC (sí, les sigles angleses del pacifista Consell Nacional Africà eren aquestes) van ser condemnats per delictes greus contra la legislació vigent (comunisme, terrorisme, revolta armada... ), i el seu advocat ho va ser sota l’acusació de ser comunista; de manera que tècnicament, per al règim de Pretòria, no van ser mai “presos polítics”. Però la resta del món, amb tota justícia, els hi va considerar. Fins i tot l’ONU va condemnar aquell procés i va propugnar sancions polítiques i embargaments comercials per a Sud-àfrica: coses de la geopolítica!

Matthew Holloway

Matthew Holloway (1978)
Political prisoners

In fear of reform
Their walls begin to crumble
The rise of each voice
Calls out a social unrest
No longer accepting
The misjudged decisions
By those elected to office
There is no greater choice
There is barely a lesser evil
For they sell each promise
For an extortionate wage
While others live to get by
On a minimal support
Strip them of their cars
Of their grand houses
And expense reports
Each political clone
Cut from the same suit
Stands in fear of reform
The rising voices
Of who once were
Their political prisoners 

Presos polítics

A causa de la por dels canvis,
les seves parets comencen a enfonsar-se.
Totes les veus pugen de to 
i denoten un malestar social 
que ja no accepta més
les decisions injustes
d’aquells escollits per a l’ofici.
No hi ha cap opció més gran,
difícilment hi un mal menor
per als que es venen totes les promeses
a canvi d’un salari desmesurat,
mentre que uns altres viuen per anar passant
amb uns recursos mínims.
Fem-los fora dels seus cotxes,
de les seves grans cases
i de les seves factures de despeses.
Cada un d’aquests clons polítics, 
tallats tots amb el mateix patró,
tenen ara molta por dels canvis,
per les veus que pugen de to
d’aquells qui una vegada van ser
els seus presos polítics.

Versió lliure meva d’aquest poema d’un poeta anglès, nascut a Winsford, al NW d’Anglaterra encara no fa 40 anys, i que es declara “amant de la poesia, que viu per escriure; despert a altres hores de la nit, somiant en un amor que recitaré sempre”.



Llibertat per a Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Carles Mundó, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull.




Fotos: dibuixos de Jaume Gubianas i Valentí Gubianas sobre els presos polítics catalans. Cartell de l'ANC i Òmnium Cultural "Europe wake up!", per a la manifestació de Brusel·les del proper dia 7 de desembre.


Dibuix de W.B.Yeats al carbó, fet per John Singer Sargent (1908), dibuix de Constance Markievicz a llapis, fet per Yeats, i foto de Nelson Mandela el 2008 (Wikimedia Commons); fotos de Bram Fischer, de Catherine Gallagher i de Mattew Holloway (baixades d'internet). 

divendres, 24 de novembre de 2017

Tres acròstics


Tres acròstics

                    I

La nostra trista terra pateix pels qui són presos.
La fràgil democràcia és trepitjada arreu, 
I es persegueix a cops el desig de ser lliures,
Ben palès a les urnes i massiu als carrers.
Els que no han volgut mai que aquest poble s’expressi 
Rapinyen els drets bàsics, usurpen i menteixen.
Tenim un altre cop gent de pau a l’exili, i  
A les presons, polítics tancats per ses idees.   
Torneu a casa aviat. No us oblidem. Seguim.

                      II

La reixa us continua separant dels de casa.
La ignomínia segueix rabejant-se en vosaltres,
Infàmia sobre el cos; però la ment és lliure.
Us volen de genolls. La dignitat no es tanca.
Retractar-se per força, Galileu, no és vergonya.
Esperançats diem: torneu, que ens feu prou falta.
Seguim, també nosaltres, el camí que ens marcàveu.

                      III

Us volen presoners
Sense veu, sense força: 
Vinclats entre barrots
O desterrats a exili. 
La cadena no us venç;
En dignitat, qui us guanya?
Mai més res serà igual: 
Arreu, sense caretes,  
Corruptes declarats
Arrasen drets, impunes.  
Seguim, seguim lluitant:   
A casa us volem, lliures.  

Llibertat per a Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Carles Mundó, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull.



dijous, 16 de novembre de 2017

Jordi de Sant Jordi - Presoner


Jordi de Sant Jordi  (~1399~1424)
Presoner

Deserts d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no veig algú que de mé s'haja cura
e soi guardats enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res,
ara em content de ço qui em fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
ab tots los bons que em trob en companyia.

Car prenc conhort de com sui presoner
per mon senyor, servint tant com podia,
d'armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria.
E prenc conhort quan no puc conquerir
haver en res sens que treball no senta,
mas d'altra part cuid de tristor morir
com vei que el món del revers se contenta.

Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d'u qui el cor me destenta
e em fai tot jorn d'esperança partir:
com no vei res que ens avanç d'una espenta,
en acunçar nostre deslliurament,
e més que vei ço que ens demana Sforça
que no sofir algú raonament,
de què llangueix ma virtut e ma força.

Per què no sai ni vei res al present
que em puixa dar en valor d'una escorça,
mas Déu tot sol, de qui prenc fundament
e de qui fiu, i ab qui mon cor s'esforça;
e d'altra part del bon rei liberal,
qui em socorrec per gentilesa granda,
lo qui ens ha mès del tot en aquest mal,
que ell me'n traurà, car soi jus sa comanda.

Reis virtuós, mon senyor natural,
tots al present no us fem altre demanda,
mas que us record que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.


Els nostres presos polítics estan patint una presó injusta, però no estan pas “deserts d’amics”. No estan sols, tenen el nostre escalf i els volem a casa, lliures.

Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, empresonats des del 17 d'octubre, fa un mes.
Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Joaquim Forn, Carles Mundó, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull: empresonats des del 3 de novembre, fa quinze dies. Llibertat per a tots!




dilluns, 6 de novembre de 2017

Llibertat


Llibertat per a Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Carles Mundó, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull.

Víctor Hugo (1802-1885)
Liberté! (fragment)

[...] Prenez garde à la sombre équité. Prenez garde !
Partout où pleure et crie un captif, Dieu regarde.
Ne comprenez-vous pas que vous êtes méchants ?
À tous ces enfermés donnez la clef des champs !
Aux champs les rossignols, aux champs les hirondelles ;
Les âmes expieront tout ce qu'on fait aux ailes.
La balance invisible a deux plateaux obscurs.
Prenez garde aux cachots dont vous ornez vos murs ! [...]
Ce qu'on croit sans défense est défendu par l'ombre.
Toute l'immensité sur ce pauvre oiseau sombre
Se penche, et te dévoue à l'expiation.
Je t'admire, oppresseur, criant: oppression !
Le sort te tient pendant que ta démence brave
Ce forçat qui sur toi jette une ombre d'esclave
Et la cage qui pend au seuil de ta maison
Vit, chante, et fait sortir de terre la prison.

* * *

Llibertat! (fragment)

[...] Alerta amb la fosca equitat: ben alerta!
Allà on plora i crida un captiu, Déu s’ho mira.
Que no ho veieu, que sou cruels i sou malvats?
Doneu als presoners, a tots, la clau del camp!
A l’aire els rossinyols, al cel les orenetes;
ho expiareu amb l’ànima, si els heu tallat les ales.  
La balança invisible sosté dos plats obscurs.
Alerta amb els grillons que us decoren els murs! [...]
El que es creu sens defensa és defensat per l’ombra.
Tota la immensitat, sobre el pobre ocell trist  
s’inclina, i t’encarrila a l’expiació.
Jo t’admiro, opressor que crides: opressió!
Tens sort, mentre la teva bogeria s’enfronta 
a aquest pres que et projecta la seva ombra d’esclau,
i la gàbia que penja al portal de ta casa 
viu, canta i fa sortir de terra la presó.

[Versió lliure meva]


José Agustín Goytisolo (1928-1999)
Más que una palabra

La libertad es más que una palabra
la libertad es una chica alegre [...] 
la libertad es tomarse el café donde uno quiere
la libertad es una perdiz herida
la libertad es negarse a morir en una cama de hospital
la libertad es real igual que un sueño
la libertad aparece y ya no está
la libertad hay que inventarla siempre
la libertad puede ser del esclavo y fallarle al señor
la libertad es gritar frente a la boca gris de los fusiles
la libertad es amar a quien te ama
la libertad es comer y repartir el pan
la libertad es no ocupar asiento en el festín de la ignominia
la libertad a veces es una simple línea fronteriza
la libertad es la vida o es la muerte
la libertad es la ira
la libertad se bebe y se respira
la libertad es cantar en tiempo de silencio
la libertad si quieres será tuya
pero
sólo por un momento
porque cuando la tengas
se escapará riendo entre tus manos
y tendrás que buscarla y perseguirla
por las calles ciudades praderas y desiertos
de todo el vasto mundo
porque se deja amar únicamente por amor por ganas
porque ella
es más hermosa que una pluma al viento. 



Joan Margarit (1938)
La llibertat

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d'estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d'eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l'amor als parcs.
La llibertat és quan comença l'alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l'exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d'amor, la llibertat.


dimarts, 31 d’octubre de 2017

Carreté - Caminar, resistir


Ramon Carreté (1951)
Caminar, resistir

Caminar és avançar. Per l’obaga ominosa,
sense témer la fosca, desbrossem corriols.
El camí és qui ens empeny envers l’alba estelada.
No som pocs, no som sols.

Avançar és resistir. De la terra i la pedra,
va forjar-se’ns la llengua que ens és força i arrel.
Aquests noms ancestrals, aquests mots sempre nostres,
caminant defensem.

Resistir és tenir fe. Enfortits per la lluita,
remuntem la carena que es fa esquerpa als esclaus.
Un sol pols, un batec, un sol cor amb la terra
i una veu tots els cants.

Tenir fe és reeixir. De la gola del monstre,
de la por i la mentida a les urpes del drac.
Cada pas endavant esdevé una altra llança
pels que vinguin demà.

Reeixir és vèncer el drac. Si el verí de la bèstia
altra volta ens esquitxa l’antic estendard,
amb el seny per parany no abdiquem les senyeres:
esmolem bé la falç.

Caminar, resistir. Amb l’esguard sempre alerta:
l’horitzó ja s’albira des de l’alba expectant.
Fem camins per demà, sense por i sense treva,
Endavant, endavant.

Poema publicat el maig de 1994 al programa de la Setena Marxa Romànica de Resistència de Navàs. Publicat al volum VII Concurs Literari 1996 (Associació de Personal de la Caixa de Manresa, 1997). Recitat pel grup Joc i Foc el 29 d'abril de 2011 a Sant Benet de Bages durant la Nit del Bages per la Independència, i publicat aquell mateix mes en aquest blog. Escrit fa més de vint anys, però em sembla que continua ben vigent...


dimecres, 25 d’octubre de 2017

Aragon - La Rose et le Réseda


Louis Aragon (1897-1982)
La Rose et le Réséda

Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
Tous deux adoraient la belle
Prisonnière des soldats
Lequel montait à l'échelle
Et lequel guettait en bas
Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
Qu'importe comment s'appelle
Cette clarté sur leur pas
Que l'un fût de la chapelle
Et l'autre s'y dérobât
Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
Tous les deux étaient fidèles
Des lèvres du coeur des bras
Et tous les deux disaient qu'elle
Vive et qui vivra verra
Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
Quand les blés sont sous la grêle
Fou qui fait le délicat
Fou qui songe à ses querelles
Au coeur du commun combat
Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
Du haut de la citadelle
La sentinelle tira
Par deux fois et l'un chancelle
L'autre tombe qui mourra
Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
Ils sont en prison Lequel
A le plus triste grabat
Lequel plus que l'autre gèle
Lequel préfèrent les rats
Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
Un rebelle est un rebelle
Nos sanglots font un seul glas
Et quand vient l'aube cruelle
Passent de vie à trépas
Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
Répétant le nom de celle
Qu'aucun des deux ne trompa
Et leur sang rouge ruisselle
Même couleur même éclat
Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
Il coule il coule il se mêle
A la terre qu'il aima
Pour qu'à la saison nouvelle
Mûrisse un raisin muscat
Celui qui croyait au ciel
Celui qui n'y croyait pas
L'un court et l'autre a des ailes
De Bretagne ou du Jura
Et framboise ou mirabelle
Le grillon rechantera
Dites flûte ou violoncelle
Le double amour qui brûla
L'alouette et l'hirondelle
La rose et le réséda

El roser i el ginestar

Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
Tots adoraven la bella
Presonera dels soldats
Aquell pujava l’escala
I l’altre mirava avall  
Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
No importa com se’n diria
De la claror del seu pas
Ni que l’un fos d’anar a missa
I l’altre no hi anés mai
Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
Tots dos li eren ben fidels
Dels llavis i el cor i el braç
I tots dos volien que ella
Visqués qui viurà ho veurà
Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
Quan al sembrat hi pedrega
És boig qui es fa el delicat
Qui pateix pels seus problemes
Enmig del comú combat
Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
De dalt de la ciutadella
El guàrdia va disparar
Dos cops i l’un trontollava
L’altre va caure ensagnat
Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
Són a la presó I un d’ells
Té el més miserable jaç
Aquell més que l’altre es glaça
L’altre és pastura dels rats
Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
Un rebel és un rebel
el plor toca a funeral
i quan ve cruel l’aurora
la vida es clou en traspàs
Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
Repetint els noms d’aquella
Que cap d’ells dos va enganyar
I la sang roja s’escola
Mateix color igual esclat
Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
Raja raja i es barreja
Amb la terra que ha estimat
Perquè a la tardor propera
Maduri el raïm moscat
Aquell que creia en el cel
I aquell que no hi creia pas
L’un corre l’altre té ales
De la muntanya a la mar
I en maduixa gerd o mora  
El grill tornarà a cantar
Digues amb flauta o viola
El doble amor que cremà
Amb l’alosa l’oreneta
El roser i el ginestar


Un poema publicat clandestinament l’any 1943, sota l’ocupació nazi de França; el 1944, ja alliberada París, el va publicar amb la dedicatòria a quatre de les moltes víctimes de l’ocupació: Gabriel Péri (diputat comunista, afusellat el desembre de 1941 al Mont Valérien, prop de Suresnes i Nanterre, juntament amb 53 jueus); Honoré d’Estienne d’Orves (oficial de marina, fervent catòlic, organitzador d’una xarxa de la resistència, executat amb altres membres del seu grup l’agost de 1941, també al Mont Valérien); Guy Moquet (17 anys, fill d’un diputat comunista, afusellat l’octubre de 1941 amb altres 26 ostatges a Chateaubriant, a la Bretanya); i Gilbert Dru (jove militant catòlic, executat a Lió, als 24 anys, el juliol de 1944, juntament amb 4 altres presoners). El poema parla de persones que van saber superar la diversitat de llurs creences i ideologies a l’hora de treballar i sacrificar-se per una causa justa, que els agermanava; no cal dir que la “bella presonera”, a qui “cap dels dos va enganyar” i que té un “nom” que no es diu, no és pas cap dona concreta, sinó la personificació de França, la Pàtria o, potser encara millor, la Llibertat. 

Versió molt lliure meva. He hagut de deixar sense rima els versos senars, que a l’original rimen en –él, i per poder-me adaptar a la rima en –à dels versos parells he hagut de cometre algunes petites traïcions al text. Per exemple, ja des del títol: “réséda” és una planta de la família de les resedàcies, que fa una flor en espiga; en català es diu ‘pebrot de ruc’ (nom, ja es veu, poc pòetic, i que no em rimava); així que, per mor de la rima, he hagut de canviar de planta (l’he convertida arbitràriament en ‘ginesta’) i de passar de la flor a l’arbust: “roser / ginestar”. No he pogut mantenir la semblança fonètica entre els noms en francès de totes dues flors —que seria també un indici dels trets comuns que uneixen vides diferents—; ja es veu que el color vermell de la rosa remet als comunistes, mentre que el blanc (grogós) del pebrot de ruc suggeriria el color dels catòlics monàrquics (la bandera reial de la flor de lis); ara bé, penso que la ginesta també s’hi adiu, atès que el groc i el blanc són els colors de la bandera papal. Al seu torn, “mirabelle” és ‘mirabolà’, el fruit comestible de l’arbre del mateix nom, de la família de les rosàcies (prunus cerasifera); jo hi he posat “gerd o mora”, perquè tractant-se d’un vers senar, la rima en –à no em servia, i a més em mancava una síl·laba. També he canviat la Bretanya i la serralada del Jura per “de la muntaya a la mar”. Traduttore traditore! Això sí, he mantingut la manca de puntuació de l’original i la majúscula al començament de cada vers.


Imatges: 
a/ Jordi Cuixart i Jordi Sánchez porten ja 10 dies a la presó per les seves idees i per liderar un moviment ciutadà multitudinari, transversal i pacífic. Vergonya per a les institucions espanyoles, i per a les europees, que ho toleren i fan com qui sent ploure. 
b/  Louis Aragon (Bibliothéque Nationale de France- Wikimedia Commons). 
c/ Monument a la Resistència al Mont Valérien, amb la Creu de Lorena. La inscripció diu: “Passi el que passi, la flama de la resistència no s’apagarà mai” (Wikimedia Commons).