Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

diumenge, 15 d’abril de 2018

J. V. Foix: 125 anys


J. V. Foix (1893-1987)
Cent vint-i-cinc anys del naixement del poeta pastisser

El passat 28 de gener es van complir 125 anys del naixement del gran poeta Josep Vicenç Foix —per a mi, el més lluminós de la poesia en català de tots els temps—, i em temo que no se'n va fer el ressò que l’efemèride mereixia. A mi també se’m va passar la data. Com també se'm va escapar el 29 de gener de l'any passat, que es van complir trenta anys del seu traspàs a l'edat de 94. Però, com que en aquest blog m’he anat fent tornaveu admirat dels versos del mestre, penso que no serà sobrer d’aplegar ací part dels poemes amb què l’he anat evocant. Sempre des de l’ànim del respecte i sense voluntat de malmetre els drets de ningú; al contrari, encoratjant tothom qui em vulgui seguir a comprar i llegir els seus llibres.   




De  Sol, i de dol

            I

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

                                                           (1947)



El meu país és un roc

                       A l'estirp dels Foix, dels Torrents

El meu país és un roc
Que fulla, floreix i grana,
Franc de caça hi tinc cabana
Sense pallera ni soc.
No hi ha omeda, ni pineda,
I la nit s'ajoca, freda,
Sense brossalla ni bruc,
El cel hi venç la fatiga
I si la lluna hi espiga,
Jo peixo, dòcil, el duc.

De silencis faig el jaç
Amb boires per capçalera,
Entre els brancs de la tartera
M'acotxen vents de mal pas.
Tot aleja, pur, i avança
Per camins de deslliurança
Quan el son llumeja el cim:
Só el pastor d'una contrada
On el temps no té plomada
Ni l’home dards per al crim.

No em cal cleda, ni paranys,
Ni freturo l'orriaire;
Sota arbrats de glaç i aire
Bec a la sal dels estanys.
Pel solell i per l'obaga
Só el darrer d’una nissaga
Amb erols a tots els vents:
Tots hi són, sense misteri,
Sota creus en captiveri
En un delta de torrents.

Lliberts, i durs, amb alous,
Llur fona en rosa de cercles
Colpia el menhir dels segles
En una tardor de bous.
Oh mels pures del paratge!
Recobrar, dels meus, la imatge,
Aigua enllà de l'hort furtiu,
Moll del rou de la caverna,
Hereus de la nit eterna
Amb els astres per caliu!

Si entre els pics em puny la ment,
La flor de l'alba m'aroma
Amb clarors de l'ampla coma:
Só la pedra en calm clement
Fita en un coll de miracle,
De tots, i de mi, l'oracle;
Vaig i vinc de roc a roc
—O pasturo palets tosos
En un bosc de crits confosos—
I, en ser fosc, hi vento foc.

                            Els Torrents, de Lladurs, agost de 1939

            [On he deixat les claus, 1953]



Del "Diari 1918"

Quan he sabut que el meu oncle havia mort d’una guitza de mula —li donava terrossos per farratge— he deixat l’Hostal i, pels passos de Vall-llonga, he arribat al Priorat de Desvalls. He vorejat, tot fent marrada, els torrents de Foix i de Lladurs per arribar a un planell on un vol de corbs, senyorívols malgrat la llegenda i planyívols de llur dissort, ha ombrejat, un moment, les pregoneses dels erms que reivindiquen, monòtons, el meu nom. Volia parlar amb el senyor Rector, però caçava el mussol pels baixos del serrat de Busa i m’ha rebut, en hoste, un pastor que gaudeix, als Torrents, del benefici d’aixoplugar-se al casalot que ha estatjat els meus. Té el seu culte propi, descaradament heretge, i en els dies filtrats adora el Sol i la Lluna, més alts que tots, segons ell, i els ofrena formatges invocats i olives al quadrant màgic. En temps de fretura, crema herbes macerades, pels tucs més alts, i conjura els astres. Del fons de la petxina de la pila baptimal de la Parròquia, n’ha tret uns pergamins matxucats i allisant-los, grosser, amb el palmell de la mà, m’ha assenyalat, amb un ditàs d’on brollaven herbes nodrides amb fang adobat, un paràgraf on el meu nom es repetia, amb insolent prestigi, a cada ratlla. —Tot això, ha dit, és d’un tal Foix, hereu d’una nissaga morta i que ningú no sap on ronca—. No li he dit qui era jo, però li he demanat que em deixés els més vells dels seus vestits de pastor, els hi he canviat pels meus i, bastó en mà, recorro dia i nit, amb bous magres i cabres deslletades, el vell reialme del Cardener on, durant segles, els meus han plantat l’ullastre.

Castell de Lladurs, al Solsonès

Dèiem: la Nit!

Dèiem: la Nit!, en una nit oberta
al rost del Temps, més enllà del morir,
quan les negres frescors són un florir
d'aigües i veus, i focs, en mar oberta.

Per tu i per mi no hi havia deserta,
ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
tots en el Tot, sabíem el camí
just i reial de la Contrada oberta.

Junts érem U en la immortal sendera,
l'alè indivís, el vent que venta l'era,
i un Mot, el Mot, era el parlar comú.

Serfs de la llum i lliberts per l'espera,
forts en el fort i assetjats per Ningú,
ens ombrejava una sola bandera.

[On he deixat les claus, 1953]


És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

            [On he deixat les claus, 1953]


De Les irreals omegues
                       
                                   VI

BAIXAVA DE COLL FORMIC AL BRULL, I EN ÉSSER PROP DE LA MORERA EM VAN ATURAR ELS CICLOPS. VOLIA FUGIR, PERÒ, BURXANC EN MÀ, EM VAN FORÇAR A MIRAR COM ENSACAVEN LLIBRES I MÉS LLIBRES MEUS, IMPRESOS I NÈDITS, PERGAMINS DELS AVANTPASSATS SOSTRETS AL RECTOR DELS TORRENTS DE LLADURS I MANIFESTS EVERSIUS. EL MEU COS FULLAVA COM UN FAIG, I UN ULL DESCLÒS ALS BRULLS DEL FRONT EM VA FER VEURE, AIGUOSA I TRANSPARENT, LA MEVA PRÒPIA IRREALITAT 

Mirar els ocells com els nois, i la boira
Pel torrentol amb caramells de molsa; 
I, cap al tard -quan les mosses tardanes
Cullen, ull dolç i persignat, les herbes
I els glans d'embruix-, el serrat; ...o, a mig aire,
-Darrere els faigs, allà on la nit udola-,
Els traginers encorbats i somnàmbuls,
Durs i arreluts entre els coscolls airívols,
Com omplen bucs carboners i les sitges
Parpellejants, amb llibres nous, diaris,
Codis i fulls clandestins i escriptures
Que firmo jo amb irreals omegues, 

     És bell i trist per qui, nat franc, és serf.
     -Nit d'avets delirant! Nit col·lectiva! 

Trobar el pastor i els seus bous, vora els marges,
Dòcils i purs i la mirada gerda,
Amb neu als pics als fons de les pupil•les
I prats rosats amb fontanelles clares;
I, cor feliç i ple, dar-li el bon dia,
I us diu qui és: carranc i fill de bruixa,
Nat als Molins i dels carlins ostatge
Quan, sarmentós, somniava amb els Tròpics;
...O, de puigsmals a puigsmals anacrònics, 
Verure passar damunt acers eteris
Els trens de foc, amb rabassa i remences
Fendint, gebrats, la fressa dels silencis, 

     És gai i trist pels qui funyen els glaços
     Emmurallats a les fleques alpines. 

Sentir com plou, vora el foc; i les aigües
Vidres avall, a la tardor boscana,
Que esbossen cors amb anagrames rústics
Regalimants a les mans que us acotxen;
I el vent joiós amb campanes cerdanes,
Himnes flairants i florides pregueres
D'un airecel amb vilatans alífers
I déus dorments als fonolls de les bromes;
...O escoltar el plany del qui feixa la llenya
Al bosc defès, del caçador que empaita
Senglar i ocell, i el del castell el blasma
Perquè el de tots és seu, verges i astres, 

     És dolç i trist pel qui, feixuc de roses,
     Lleva el pugó del pi de les tres branques. 

                                   Gualba, 1944 - Viladrau, 1948 


De Les Irreals Omegues

                                   IX

EN PALMELLS D’OR GUARDEM ELS ULLS DE PEDRA DELS FARAONS VENÇUTS PER L’HOME QUE ERRA SOLITARI PER ORRIS I CALELLES

Teniu els ulls sense gregals ni arbres
I em deu les mans amb trenta codolells;
–Deixeu-me sol, que só molts, i fressejo
Aigua i fullam pels clots assolellats.
     Míser em sé, però sol torno a néixer
     En prats frescals, en masos matiners.
No sou –sou tants!– i la veu us retorna
En únic so, i tremoleu de por
Quan l'altra veu, que les ones modulen
I els rocs eterns, invoca solituds.
     Sóc el Qui Fou per clares torrenteres
     I em faig un clam del silenci de tots.
Us veig alçats per semblar més encara,
Tinta la faç i amb fatídics coturns,
Clamant als déus, i a les vestals. I al Cèsar!
Els ulls sagnants en bacines de fang.
     Només mos ulls són meus, no pas els vostres,
     I petjo ferm en nits d'eternitat.
Us emmureu, morents, en llum somorta,
Al so crioll d'instruments enyorats,
I us projecteu a l'obrador dels somnis
A un enllà esvaït, en negre i blanc.
     Us sé dorments en inclements pagodes
     Jo, l'aiguaneix d'un planell sobirà.
No teniu mans per aplaudir el miracle,
Aneu cap cots i junts per plaça i circ,
Canteu, incauts, tonades de crepuscle,
Entre fullams, en els suburbis broms.
     Cantaré sol per orris i calelles
     El cant de tots, amb aire antic i plors.
A riba mar us agleveu febrosos,
El cos flairós i nu, tiges solars
De l'erm carnal, sense gra ni migrança,
A l'Absolut estranys, i al foll Instant.
     –Oh mar, miratge de les ombres orfes,
     Obre'm l'abís del teu solatge pur!
Heu mutilat icons, i això us conhorta;
Amb metalls clars feu tomba i pedestal.
Moriu plegats per salvar-vos d'angoixa
I el trofeu d'un és el trofeu de tots.
     En or palmat guardem els ulls de pedra
     Dels faraons vençuts en areny fosc.
                                   Els Torrents de Lladurs, 1939


     
      Una veu per al món

       Obrim serens la nostra parla
       als mil parlars del món amic,
       amb les clarors d’un verb antic,
       vora la mar i al peu dels cims.
       Durs al treball, per terra endins,
       solquem el pla que volem lliure:
       oberts a tots, viure i conviure. 

Himne del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986), amb música de Josep Moraleda.



Avui hem celebrat una multitudinària manifestació a Barcelona per demanar la llibertat per als presos polítics, i perquè puguin tornar lliures tots els exiliats. Contra la repressió, contra les retallades de drets socials, polítics i nacionals, i en defensa de la llengua, l'escola i la cultura catalanes, de la llibertat d'expressió i de tots els drets humans, i per la convivència dels pobles en pau. “Ens mou un anhel de llibertat i una set insadollable de justícia i de pau”. “Us volem a casa”. 





divendres, 6 d’abril de 2018

Rilke - Sonets a Orfeu II, 28


Rainer Maria Rilke (1875-1926)
Die Sonnete an Orpheus  (II, 28)

O komm und geh. Du, fast noch Kind, ergänze
für einen Augenblick die Tanzfigur
zum reinen Sternbild einer jener Tänze,
darin wir die dumpf ordnende Natur

vergänglich übertreffen. Denn sie regte
sich völlig hörend nur, da Orpheus sang.
Du warst noch die von damals her Bewegte
und leicht befremdet, wenn ein Baum sich lang

besann, mit dir nach dem Gehör zu gehn.
Du wußtest noch die Stelle, wo die Leier
sich tönend hob –; die unerhörte Mitte.

Für sie versuchtest du die schönen Schritte
und hofftest, einmal zu der heilen Feier
des Freundes Gang und Antlitz hinzudrehn.

                       * * *

Vine tu, quasi infant!, fus girador!
Completa la figura de la dansa!
Fes-ne una pura constel·lació,
una altra dansa nova, acariciant-se

a aixecar el nostre ésser fugisser
damunt l’esma de la naturalesa.
Car no et mogueres fins que el cant primer
del déu t’embadalí. I un xic sorpresa

veres un arbre rera la requesta
dels teus mateixos girs, marxant amb ells.
Sabies on la lira alçà l’encís

dels seus sons. i en quest de l’alta festa
on seràs guia de l’amic feliç,
ofrenares al déu els girs més bells.

[Versió d’Alfred Badia, 1979]

                       * * *

Oh, vine i vés. Encara quasi infant, perfés
en un instant el pas de dansa
cap a la pura constel·lació d’una d’aquelles
danses en què la sorda i endreçada

natura superem, efímera. Perquè sols
quan canta Orfeu ella es trasbalsa per complet.
Tu eres encara de no gaire nouvinguda,
lleument sorpresa quan un arbre llargament

s’abstreia, per anar cap a l’esment amb tu.
Tu sabies encara l’indret en què la lira
s’alçava ressonant—; l’inaudit centre.

Vas assajar per ell els passos més bonics
i esperaves un dia vers la festa excelsa
fer girar el pas i el rostre de l’amic.

[Versió d’Isidor Marí, 2009]

                       * * *

Oh ven y vuelve tú, casi niña, completa
este paso de danza en un instante, haciéndolo
pura constelación de una danza en la cual
a la naturaleza ordenadora, oscura,

asuperamos. Pues sólo se movía del todo
al oír que cantaba Orfeo. Todavía
tú fuiste la movida, levemente extrañada
cuando un árbol pensó largamente seguir

detrás de ti al oído. Todavía sabías
el sitio en que la lira se eleva resonando;
ese centro inaudito.

Para él ensayaste tus pasos más hermosos
y esperaste, algún día, en la fiesta sagrada
orientar el camino y el rostro del amigo.

[Versió de José M. Valverde, 1967]

                       * * *

Torna y retorna, oh tú, todavía casi una niña,
completa por un instante la figura de la danza,
para convertir en constelación pura una de aquellas
danzas, en las que nosotros sobrepujamos fugaces

la oscura naturaleza ordenadora. Pues tan sólo
se animó, hecha toda oídos, con el canto de Orfeo. 
Tú estabas imbuida aún de aquel movimiento primero,
sin extrañarte apenas cuando un árbol se despertaba

lentamente para seguir tu ritmo según su oído.
Tú conocías todavía el lugar donde la lira
se alzara sonante, el centro inaudito.

Por él intentaste realizar los pasos más hermosos,
confiando orientar un día, hacia la fiesta intacta y plena,
el camino y el rostro del amigo.

[Versió de Jaime Ferreiro Alemparte, 1968]

                       * * *

Oh, ven y vete tú, aún niña casi, completa
por un momento la figura de danza,
que sea la pura constelación de una de aquellas danzas
en las que sobrepasamos, efímeros, a la Naturaleza,

que ordena sin saberlo. Pues ella, plenamente a la escucha,
sólo se agitaba cuando Orfeo cantaba.
Tú fuiste todavía aquella a la que mueve lo de entonces,
levemente extrañada, cuando un árbol

pensaba largo tiempo en seguirte, escuchando.
Sabías aún el lugar en el que la lira
se elevaba sonora; el inaudito centro.

Por ella tú intentaste los hermosos pasos
y esperaste algún día dirigir
tu paso y tu semblante a la fiesta salvada.

[Versió d’Eustaquio Barjau, 1990]

                       * * *


Oh, vete y vuelve. Tú, aún casi niña, alcanza
durante un solo instante, en constelación pura,
en uno de esos bailes la figura de danza
en que a la ordenadora naturaleza oscura,

fugaces superamos. Tan solo conmovida
cuando al cantar Orfeo prestaba oído atento.
Tú de aquel movimiento estabas poseída
y apenas extrañaste del árbol el intento,

por su oído impulsado, de caminar contigo.  
El lugar conocías en el que fuera alzada
la lira melodiosa—; el centro fabuloso.

Y para él ensayaste tu danzar más hermoso,
esperando algún día a esta fiesta sagrada
orientar la andadura y el rostro del amigo.

[Versió d’Antonio Romero Márquez, 2005]

                       * * *

Oh come and go. You, almost a child still, complete
for a moment the dance-move
into the pure constellation of those dances
in which dull orderly nature’s
transiently overcome. Since she was stirred
to total hearing only when Orpheus sang.
You were still moved by those things
and easily surprised if any tree took time
to follow after you into the listening.
You still knew the place where the lyre
lifted, sounding – the un-heard centre.
For it you tried out your lovely steps,
and hoped one day to turn your friend’s face
and course towards healing celebration.

[Versió d’A. S. Kline, 2001]

                       * * *


Aquest sonet, penúltim de la segona part dels Sonets a Orfeu, i igual com el penúltim de la part primera —i, de fet, tot el conjunt dels Sonets—, està dedicat a Wera Ouckama-Knoop (1900-1919), filla d’uns amics muniquesos del poeta. De petita, la nena es veu que era una ballarina consumada, a part de ser molt bonica, i Rilke l’havia vista dansar. Una paràlisi progressiva va fer que, d’adolescent, hagués d’abandonar la dansa, però encara va continuar practicant la música i el dibuix fins que va morir als dinou anys. Tres anys després, Rilke, que vivia aleshores al castell de Muzot, a Suïssa, va acabar les Elegies de Duino, que l’havien ocupat durant deu anys. Era el febrer de 1922. La seva amiga Baladine Klossovska li havia portat una postal amb una reproducció de Cima da Conegliano, un pintor venecià del segle XV, que representava Orfeu voltat d'animals que l'escolten com fa música. Immediatamant es va posar a escriure els Sonets a Orfeu, que va enllestir febrilment: cinquanta-cinc sonets escrits en vint dies. I va encapçalar el conjunt amb una dedicatòria: “monument funerari per a Wera Ouckama-Knoop”.



No puc entrar amb detall a comentar la complexitat de continguts dels Sonets. El protagonista és Orfeu, en la seva doble figura: com a divinitat de la natura, que encisa els animals i fa dansar els arbres al so de la seva lira i de la seva veu; i com a vencedor de la mort, ja que va baixar al país dels difunts per rescatar-ne la seva estimada Eurídice —cosa que va estar a punt d’aconseguir, si no fos que es va girar abans de temps per mirar-la i ho va engegar tot a dida. En els Sonets es celebra una epifania de la natura (arbres, flors, ocells, rius, fonts, estels…) i s’hi tracta de l’amor i la mort, el pas del temps i el destí de la humanitat enfront d’una realitat que la poesia i l’art podrien ajudar a transcendir.



El poema en concret, si l’he entès bé, evoca la nena Wera dansant i giravoltant amb gràcia. La veu poètica li demana que completi el pas de dansa, que és comparat amb el moviment pur de les constel·lacions, de manera que l’art li permet, per un instant, superar la naturalesa efímera de la vida i fondre’s en un tot amb l’univers. La dansa de la nena s’equipara a la dansa dels arbres i de les bestioles dels boscos, que reaccionen al cant d’Orfeu, i ella dansa per a ell i el segueix, integrant-se en aquest tot que és més enllà de la nostra limitada realitat del món. Wera esdevé així Eurídice, i segueix els passos d’Orfeu, el seu amic, més enllà de la vida i de la mort, cap a una festa sagrada i eterna, a la qual el poeta espera que un dia podrà guiar el seu amic, és a dir, el mateix Rilke quan li arribi l’hora.
                       * * *


És clar que una versió que vulgui conservar mètrica i rima ha de trair per força molts detalls del text original. Qui escull aquest camí (com Badia i Romero), el que fa en el fons és recrear un poema nou, inspirat més o menys aproximadament en les paraules originals, i procurar que no se’n desmarxi gaire. Les versions literals són pràcticament textos en prosa partits en línies com versos, més o menys ajustats a la partició primera —però encara, sovint, els hipèrbatons impedeixen de ser-hi exactament fidels. Entremig, una versió que prescindeixi de rima però que intenti mantenir una mètrica, participa dels problemes dels dos extrems: no li cal apartar-se tant de l’original, però per força, a fi de mantenir el ritme, haurà d’escurçar o allargar algun vers, sacrificant així matisos o afegint-hi alguna cosa que no hi era.

Tot i així, he de dir que, almenys en aquest cas, davant d’un text —per a mi— difícil per no dir críptic, trobo que la versió d’Alfred Badia, malgrat les petites “traïcions” a què es veu constreta, resulta prou clarivident i ajuda a entendre el sentit del poema millor, segurament, que altres de més literals. I tampoc la de Romero hi desmereix. Però les traduccions en vers lliure són, és clar, més fidels a l’original —amb totes les giragonses dialèctiques que presenta.


Per no allargar-me, no entraré gaire en detalls de la comparació. Només observem com resolen els nostres traductors els imperatius del començament del sonet, “O komm und geh”. Badia ho deixa en un simple “vine” i obvia el segon verb; Marí hi posa “vine i vés”; Valverde diu “ven y vuelve”; Ferreiro, “torna y retorna”; Barjauven y vete” i Romero, “vete y vuelve”. Totes les adaptacions expressen amb més o menys precisió el moviment giratori d’un pas de dansa que va i ve, però és curiós de veure el joc que poden donar els matisos de la traducció. Sí que sorprèn que, en el darrer tercet, on Rilke diu “des Freundes Gang und Antlitz”, que Ferreiro  i Valverde tradueixen com “el camino y el rostro del amigo”, Romero com “la andadura y el rostro del amigo”, Marí com “el pas i el rostre de l’amici Badia adapta en  “guia de l’amic feliç”, Barjau parli de “tu paso y tu semblante” com si es referís al pas i al rostre de la dansarina. Tot plegat serveix per demostrar com és de meritori fer front a qualsevol traducció de poesia; i no diguem quan el poeta, com és el nostre cas, juga amb la sonoritat i els diversos sentits dels mots i les associacions que suggereix al lector, a qui ofereix uns versos plens de llargs períodes encavalcats, amb un devessall de camins per on les idees es bifurquen enmig d’una selva espessa. La meva admiració per tots els que han assumit el repte d’enfrontar-se a un text tan ric com hermètic i assajar d’aplanar-nos el camí perquè hi puguem transitar sense prendre mal. Gràcies a tots.

                       * * *


Edicions citades: el text original de Rilke el transcriuen les edicions de Valverde, Badia i Romero i es troba també disponible a la xarxa.
José M. Valverde: Obras de Rainer María Rilke. Barcelona: Plaza & Janés Editores, 1967.
Jaime Ferreiro Alemparte: RMR, Antología poética. Madrid: Espasa-Calpe, Colección Austral, 1968 (2ª. ed: 1976)
Alfred Badia: RMR, Els Sonets a Orfeu. Barcelona: Edicions del Mall, 1979
Eustaquio Barjau: RMR, Elegías de Duino. Los Sonetos a Orfeo. Madrid: Cátedra, Clásicos Universales, 1990
A S Kline: The poetry of Rainer Maria Rilke. 2001 (consulta: 01-09-2017): http://www.poetryintranslation.com/
Antonio Romero Márquez: RMR, Sonetos a Orfeo. Málaga: Fundación Unicaja, 2005.
Isidor Marí: dins Jaume Medina, El crepuscle de la poesia. Palma (Mallorca): Lleonard Muntaner editor, 2009.

                       * * *

Imatges (de Vikimedia Commons):

L. Pasternak: Rilke a Moscou. Oli sobre tela (1928)

El Château de Muzot (Veyras, cantó del Valais, Suïssa) cap al 1920, on Rilke va escriure els Sonets a Orfeu.

Rilke i la seva amiga Baladine Klossowska al Castell de Muzot (1923)

Cima da Conegliano (segle XV): Orfeu amansint les feres

Mosaic pavimental romà d’Orfeu amansint les feres. Museo di Palermo

Jakob Hœfnagel: Orfeu amansint les feres. Aquarel·la sobre guaix (1613). The Morgan Library Museum,  Nova York

Jean-Baptiste-Camille Corot: Orphée ramenant Euridice. Oli sobre rela (1861), Museum of Fine Arts, Houston.

Tomba de Rilke a Raron (Valais, Suïssa)

Portada de la primera edició dels Sonette an Orpheus (1922)


Llibertat per a tots els presos polítics, i que puguin tornar lliures tots els exiliats. Contra les retallades de drets socials, polítics i nacionals, i en defensa de la llengua, l'escola i la cultura catalanes, de la llibertat d'expressió i de tots els drets humans, i per la convivència dels pobles en pau. “Ens mou un anhel de llibertat i una set insadollable de justícia i de pau”.




divendres, 16 de març de 2018

Yeats - Poemes sobre Irlanda lliure


William Butler Yeats (1865-1939)

Poemes sobre Irlanda lliure

To Ireland in the coming times (fragment)

Know, that I would accounted be 
True brother of a company 
That sang, to sweeten Ireland's wrong, 
Ballad and story, rann and song; 
Nor be I any less of them, 
Because the red-rose-bordered hem 
Of her, whose history began 
Before God made the angelic clan, 
Trails all about the written page. 
When Time began to rant and rage 
The measure of her flying feet 
Made Ireland's heart begin to beat; 
And Time bade all his candles flare 
To light a measure here and there; 
And may the thoughts of Ireland brood 
Upon a measured quietude. [...]

While still I may, I write for you 
The love I lived, the dream I knew. 
From our birthday, until we die, 
Is but the winking of an eye; 
And we, our singing and our love, 
What measurer Time has lit above, 
And all benighted things that go 
About my table to and fro, 
Are passing on to where may be, 
In truth's consuming ecstasy, 
No place for love and dream at all; 
For God goes by with white footfall. 
I cast my heart into my rhymes, 
That you, in the dim coming times, 
May know how my heart went with them 
After the red-rose-bordered hem.

A Irlanda en els temps que vindran

Sapigueu que voldria que em comptessin
entre els germans de debò d’una colla
que cantés, per a endolcir els greuges d’Irlanda,
balades i històries, versos i cants;
i jo no hauria pas de ser menys que ells    
perquè la vora de roses vermelles    
que s’arrossega per tota la pàgina escrita
orla la seva història, que va començar
ja abans que Déu creés el clan dels àngels.
Quan el Temps va començar a cridar enfurit,
la mesura del seu peu alat
va fer que el cor d’Irlanda comencés a bategar;
i el Temps va fer que totes les espelmes s’encenguessin
per fer claror a una mesura aquí i allí:
i que els pensaments d’Irlanda es poguessin covar
en una mesurada quietud. […]

Mentre encara puc, escric per a tu
l’amor viscut, el somni conegut.
Entre que naixem i que morim
no hi ha més que el parpelleig d’un ull;
i nosaltres, els nostres cants, el nostre amor,
allò que el Temps mesurador il·lumina des de dalt,
i totes les coses beneïdes que van
d’ací d’allà damunt la meva taula,
van fent via envers allà on, tal volta,
en l’èxtasi devorador de la veritat,
ja no hi ha lloc per a l’amor ni el somni,
car Déu hi passa amb sa petjada blanca.
Poso tot el meu cor en els meus versos,
per tal que tu, en els temps tèrbols que s’atansen,
puguis saber com el meu cor anava amb ells,  
darrere la vora orlada de roses vermelles. 


September 1913

What need you, being come to sense, 
But fumble in a greasy till 
And add the halfpence to the pence 
And prayer to shivering prayer, until 
You have dried the marrow from the bone; 
For men were born to pray and save: 
Romantic Ireland’s dead and gone, 
It’s with O’Leary in the grave.

Yet they were of a different kind, 
The names that stilled your childish play, 
They have gone about the world like wind, 
But little time had they to pray 
For whom the hangman’s rope was spun, 
And what, God help us, could they save? 
Romantic Ireland’s dead and gone, 
It’s with O’Leary in the grave. 

Was it for this the wild geese spread 
The grey wing upon every tide; 
For this that all that blood was shed, 
For this Edward Fitzgerald died, 
And Robert Emmet and Wolfe Tone, 
All that delirium of the brave? 
Romantic Ireland’s dead and gone, 
It’s with O’Leary in the grave. 

Yet could we turn the years again, 
And call those exiles as they were
In all their loneliness and pain, 
You’d cry, ‘Some woman’s yellow hair 
Has maddened every mother’s son’: 
They weighed so lightly what they gave. 
But let them be, they’re dead and gone, 
They’re with O’Leary in the grave.

Setembre 1913

Què més necessiteu, ara que teniu seny,
sinó furgar dintre el calaix llardós
i als penics afegir mitjos penics
i afegir precs als tremolosos precs
fins que el moll de l’os se us assequi?
Perquè heu nascut per resar i estalviar:
la Irlanda romàntica ja s’ha mort,
ara és a la tomba amb O’Leary.   

En canvi, eren de mena ben diferent
els noms que us paraven els jocs infantils;
se’n van anar d’aquest món com el vent,
però van tenir poc temps per resar
quan la corda del botxí giravoltava.
I valga’ns Déu, què podien estalviar?
La Irlanda romàntica ja s’ha mort,
ara és a la tomba amb O’Leary.   

Fou per això que els ànecs salvatges obrien
les ales grises damunt de les onades?
Fou per això, que es va vessar tanta sang?  
Per això va morir Edward Fitzgerald
i Robert Emmet i Wolfe Tone,
i tot aquell anhel de gent valenta?
La Irlanda romàntica ja s’ha mort,
ara és a la tomba amb O’Leary.   

Tanmateix, si poguéssim fer anar el temps enrere,
i cridar aquells exiliats tal com estaven,
amb tota la seva solitud i dolor,
cridaríeu: «El cabell ros d’alguna dona
ha fet embogir tots els fills de mare»:
ells preaven tan poc allò que us van donar.
Però deixem-ho estar: ells no hi són, ja són morts,
 són a la tomba amb O’Leary.

  
On being asked for a War Poem

I think it better that in times like these
A poet's mouth be silent, for in truth
We have no gift to set a statesman right;
He has had enough of meddling who can please
A young girl in the indolence of her youth,
Or an old man upon a winter’s night.

En demanar-li un poema de guerra

Em sembla que és millor, en temps com aquests,
que la veu del poeta estigui muda, 
car  certament no podem oferir
res a un home d’estat; ja en té prou, de manefles 
que poden plaure a una noia indolent
o a un home vell en una nit d’hivern.


An Irish airman foresees his death

I  know that I shall meet my fate 
Somewhere among the clouds above; 
Those that I fight I do not hate, 
Those that I guard I do not love; 
My country is Kiltartan Cross, 
My countrymen Kiltartan’s poor, 
No likely end could bring them loss 
Or leave them happier than before. 
Nor law, nor duty bade me fight, 
Nor public men, nor cheering crowds, 
A lonely impulse of delight 
Drove to this tumult in the clouds; 
I balanced all, brought all to mind, 
The years to come seemed waste of breath, 
A waste of breath the years behind 
In balance with this life, this death.

Un aviador irlandès preveu la seva mort

Sé que hauré de trobar el meu destí
en algun lloc, a dalt, enmig dels núvols;
aquells contra els qui lluito, no els odio,
aquells a qui defenso, no els estimo.
El meu país és a Kiltartan Cross,
els meus paisans, els pobres de Kiltartan.
Cap possible final no els farà perdre
ni els farà més feliços que abans.
Cap llei, cap deure m’ha ordenat que lluiti,
cap home públic ni la gent que anima; 
un solitari impuls de voluntat
m’ha dut aquí, en aquest combat als núvols.
Ho vaig sospesar tot, i meditar: 
els anys futurs no valdrien la pena
ni la valen tampoc els anys viscuts.
Balanç d’aquesta vida, aquesta mort.

On a political prisoner

She that but little patience knew, 
From childhood on, had now so much 
A grey gull lost its fear and flew 
Down to her cell and there alit, 
And there endured her fingers' touch 
And from her fingers ate its bit. 

Did she in touching that lone wing 
Recall the years before her mind 
Became a bitter, an abstract thing, 
Her thought some popular enmity: 
Blind and leader of the blind 
Drinking the foul ditch where they lie? 

When long ago I saw her ride 
Under Ben Bulben to the meet, 
The beauty of her country-side 
With all youth's lonely wildness stirred, 
She seemed to have grown clean and sweet 
Like any rock-bred, sea-borne bird: 

Sea-borne, or balanced in the air 
When first it sprang out of the nest 
Upon some lofty rock to stare 
Upon the cloudy canopy, 
While under its storm-beaten breast 
Cried out the hollows of the sea.

Sobre una presonera política

Ella que tenia tan poca paciència
des de la infantesa, ara en tenia tanta,
que una gavina grisa va perdre la por i va volar
avall, cap a la seva cel·la, i hi va entrar,
i va aguantar el contacte dels seus dits 
i dels dits en va menjar unes engrunes.  

Quan ella va tocar aquella ala solitària,
¿va recordar aquells anys, abans que la seva ment
esdevingués una cosa armarga i abstracta,
i el seu pensament un enemic públic?
Cega i guiant els cecs,
bevent en el fètid fossat on ells jeien? 

Quan fa molt temps la vaig veure marxant  
sota Ben Bulben cap a la manifestació,
la bellesa del seu país es va revoltar
amb tota la fúria solitària del jovent.
Semblava que havia crescut neta i dolça,
com un ocell roquer transportat des del mar:

portat pel mar o balancejant-se a l'aire
el primer cop que va sortir del niu,
sobre un penyal elevat per mirar
sobre un mantell de núvols,
mentre a sota del seu pit, batut per l’oratge,
ploraven els avencs del mar.

                             * * *


1/ Yeats va publicar el poema “A Irlanda en els temps que vindran” el 1893, als 28 anys, dins el recull ‘The Rose’. Hi diu que vol ser comptat entre els poetes que defensen la llibertat d’Irlanda, malgrat que els seus primers poemes eren d’un romanticisme tòpic (“la vora orlada de roses vermelles”). Així, considerant que la vida és breu, vol dedicar-se a cantar la seva pàtria, ja que creia que el suport poètic a la causa nacionalista era tan important com la revolta física. Yeats va ser, en efecte, el gran poeta de la independència d’Irlanda als anys 20 del segle passat, però també va mantenir un esperit crític amb els excessos que en aquells “temps tèrbols” sens dubte es van cometre.


2/ El poema “Setembre 1913” fa referència als vells lluitadors per la independència d’Irlanda, que van ser reprimits en les revoltes de 1798, de 1805 i de 1848. John O’Leary (1830-1907) havia pres part als 18 anys en la revolta de Tipperary el 1848, i era un líder del moviment Fenià; el 1865 va ser acusat d’alta traïció i condemnat a vint anys de presó. En va complir cinc en un penal anglès; després el van posar en llibertat i es va exiliar. Va tornar a Irlanda el 1885 i va continuar liderant activitats separatistes. Era germà de la poetessa Ellen O’Leary (1831-1889). Edward Fitzgerald va ser un líder de la revolta de 1798, durant la repressió de la qual va ser mort. En el mateix alçament, Wolde Tone va intentar fugir a França, però va ser arrestat abans de salpar; condemnat a mort, es va suïcidar la nit abans de ser executat. Pel que fa a Robert Emmet, va ser condemnat a la forca arran d’un altre aixecament a Dublín el 1805. El 1912, el govern britànic oferia als nacionalistes irlandesos una certa autonomia (“The Bill”, després la “Home Rule”) que els permetria constituir un Parlament irlandès amb competències sobre sanitat i educació, però no pas sobre fiscalitat, comerç ni seguretat. Tanmateix, la majoria unionista de l’Ulster s’hi oposava, fins i tot amb violència, i els separatistes irlandesos volien molt més que això. Yeats, en aquest poema que em recorda una mica el “No era això, companys” de Llach, es lamenta de la poca ambició dels líders autonomistes que acceptaven aquella solució, en contraposició als sacrificis dels que havien donar la vida per la independència de la seva pàtria. Un poema que, mutatis mutandis, em fa pensar també en dos poemes d’en Rossend Sellarés, ‘On sou’ i ‘Que els vells estels ens il·luminin’. Com és sabut, el Parlament britànic no va aprovar la “Home Rule” fins al 1914, i encara no va entrar en vigor a causa de la Primera Guerra Mundial; el 1916 va esclatar la sagnant revolta del Diumenge de Pasqua.



3/ El febrer de 1915, Henry James va demanar a Yeats que escrivís un poema sobre la guerra; ell va escriure aquests versos irònics, on exposa que la funció de la poesia no és aconsellar els polítics, sinó agradar a les noies i a la gent gran (és a dir, els temes de la lírica tradicional). Jo sempre he cregut que James no li demanava pas que aconsellés els polítics, sinó que expressés la seva opinió sobre la guerra, però l’home ho va enfilar per aquí. De fet, Yeats, molt implicat aleshores en la independència d’Irlanda, era molt crític amb tots els polítics europeus, inclosos els britànics. Aquest poemet el va publicar el 1916, dient que no havia escrit ni escriuria res sobre la guerra; no va ser ben bé així, ja que va escriure el conegut poema “Un aviador irlandès preveu la seva mort”, que he transcrit tot seguit, i altres, publicats el 1919, al recull ‘The Wild Swans at Coole’, on va incloure també aquest.


4/ El poema sobre l’aviador que preveu la seva mort va ser escrit el 1918 i publicat al recull ‘The Wild Swans at Coole’ (Els cignes salvatges de Coole, 1919). L’aviador de qui parla el poeta era el seu amic Robert Gregory (1881-1918), que ara ha fet cent anys va morir a Itàlia en un combat aeri, víctima, pel que sembla, del “foc amic” d’un avió italià aliat; oficialment, va ser un “accident aeri”.  El poema reflecteix la contradicció dels irlandesos que, alhora que al seu país lluitaven contra Anglaterra per independitzar-se’n, van combatre a les files de l’exèrcit britànic contra els enemics del Regne Unit; a la gent pobra del seu poble, la guerra els és aliena i el resultat els és indiferent. He traduït “delight” (delit, plaer) per “voluntat”: l’aviador que preveu la mort, ningú l’ha obligat a allistar-se, ho ha fet perquè ha volgut, per gust. Hi ha qui ha cregut veure en els últims versos una esperança en una altra vida, després de la mort, millor que la terrenal; però jo no ho sé llegir enlloc. Sí que hi ha un desencís de la intranscendència de la vida viscuda fins ara i un dubte raonable sobre el futur que esperava a la gent; com es pot veure, un escrit ben diferent dels himnes o cants patriòtics d’altres poetes. 


5/ En el poema “sobre una presonera política”, Yeats parla de Constance Markievicz , nascuda Gore-Booth (1868-1927), activista del Sinn Féin i líder de les “filles d’Irlanda”, grup revolucionari feminista que va participar activament en el tràgic Aixecament de Pasqua (Easter Rising) de 1916. Detinguda, la van tancar a la presó de Kilmainham, amb 70 dones més; per la seva actitud rebel, va ser confinada tota sola en una cel·la de càstig. El juliol de 1916, el govern britànic la condemnà a mort, pena que li fou commutada per la de cadena perpètua “només en consideració al seu sexe”; ella va demanar als seus captors que l’afusellessin. Després de passar per dues altres presons, un any després va ser alliberada arran d’una amnistia general promulgada el 1917 pel govern de Londres. El 1918 va tornar a ser detinguda; des de la presó, el desembre d’aquell any es va presentar a les eleccions al parlament britànic, i va guanyar l’escó, tot i que no s’hi va poder presentar. El 1919 es constituïa el parlament provisional irlandès, del qual va formar part, com també del primer govern republicà, del qual va ser nomenada ministra de Treball.  Ben Bulben és el nom d’un penya-segat de la serralada de Dartry, al comtat de Sligo, on Constance i la seva germana Eva, que després seria militant sufragista i socialista, van viure de joves i on van conèixer Yeats, que també s’hi estava.

En català hi ha diverses versions de poemes de Yeats; destaquen les de Marià Manent i Marià Villangómez. El 2015 va aparèixer l’antologia més extensa: ‘Irlanda indòmita’, 150 poemes, versionats per Josep M. Jaumà. Aquestes meves versions, lliures i maldestres, no volen ni poden fer ombra a tan il·lustres traductors.

Imatges:  1/ Yeats, dibuix de John Single Sargent (1908). Wikimedia Commons.

2/ Vinyeta satírica de 1888, en què, imitant un baix relleu romà, s’hi dibuixa el líder nacionalista Charles S. Parnell enfrontant-se com a gladiador a un unionista britànic de nom Walters, que no he aconseguit identificar, en presència de tres jutges: Bay, Smith i Hannen, flanquejats per les al·legories d’Erin (Irlanda) i Britannia (Gran Bretanya). De Wikimedia Commons.

3/ Vinyeta satírica. Polítics britànics demanen a Henry Campbell-Bannerman, primer ministre del Regne Unit, per què està fumant aquest cigar (l’estatut d’autonomia d’Irlanda) que fa una pudor insuportable; ell respon: “No hi puc fer res; Redmond diu que me l’he de fumar!”. John Edward Redmond era un polític irlandès, moderat, parlamentari a Westminster, que va negociar l’autonomia amb Campbell (London School of Economics; Wikimedia Commons).

4/ Vinyeta satírica de J.M.Staniforth (1899). Hi veiem el polític irlandès John Edward Redmond, caracteritzat com un ruc que vol ensorrar a guitzes el mur dels opositors britànics a l’autonomia; i el polític liberal anglès Henry Campbell li aconsella: “Espera’t que caigui tot sol, que tu no tens cap possibilitat d’enderrocar-lo” (Wikimedia Commons).

5/ Un avió britànic de 1914 (Wikimedia Commons).

6/ Constance Gore-Booth (Mankievitz), dibuix de W. B. Yeats (Wikimedia Commons).

Llibertat per a tots els presos polítics, i que puguin tornar lliures tots els exiliats. Contra les retallades de drets socials, polítics i nacionals, i en defensa de la llengua, l'escola i la cultura catalanes, i de la llibertat d'expressió i de tots els drets humans, i per la convivència dels pobles en pau.