Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dijous, 10 de maig de 2018

Cal·lí d'Efes - Elegia



Cal·lí d’Efes (segle VII a.C.) 
Elegia


Μέχρις τε κατάκεισθε; κότ λκιμον ξετε θυμόν,
    νέοι; οδ αδεσθ μφιπερικτίονας
δε λίην μεθιέντες; ν ερήνηι δ δοκετε
    σθαι, τρ πόλεμος γααν πασαν χει.
ν τις σπδα θσθω ν ντιβοις πολεμζων]
    καί τις ποθνήσκων στατ΄ κοντισάτω.
τιμέν τε γάρ στι κα γλαν νδρ μάχεσθαι
    γς πέρι κα παίδων κουριδίης τ΄ λόχου
δυσμενέσιν· θάνατος δ τότ΄ σσεται͵ ππότε κεν δ
    Μοραι πικλώσωσ΄. λλά τις θς τω
γχος νασχόμενος κα π΄ σπίδος λκιμον τορ
    λσας͵ τ πρτον μειγνυμένου πολέμου.
ο γάρ κως θάνατόν γε φυγεν εμαρμένον στν
    νδρ΄͵ οδ΄ ε προγόνων ι γένος θανάτων.
πολλάκι δηϊοττα φυγν κα δοπον κόντων
    ρχεται͵ ν δ΄ οκωι μορα κίχεν θανάτου.  
λλ΄ μν οκ μπης δήμωι φίλος οδ ποθεινός·  
    τν δ΄ λίγος στενάχει κα μέγας ν τι πάθηι·
λαι γρ σύμπαντι πόθος κρατερόφρονος νδρς
    θνήσκοντος͵ ζώων δ΄ ξιος μιθέων·
σπερ γάρ μιν πύργον ν φθαλμοσιν ρσιν·
    ρδει γρ πολλν ξια μονος ών.

    Elegia   

Fins quan jaureu, oh joves? Quant ha de trigar el coratge
    a tornar-vos al pit? Acomodats com viviu,   
no us fa vergonya de veure com altres homes guerregen?  
    Mentre que els altres combaten, viure pensàveu en pau?  
[Vinga, nois, aixequeu-vos, valents, defenseu vostra terra],
    dards i sagetes llanceu fins exhalar el darrer alè.
Noble i heroic és que els braus s’apleguin tots en defensa      
    de llur país i llurs fills i llurs esposes amants,
contra aquell qui els vol mal; i quan les Moires la filin,  
    si cal, la mort ja vindrà. Apa, avanceu sense por,
tots amb la llança a la mà, protegint amb l’escut aquest vostre  
    cor valerós, tan bon punt sonin els crits de combat.
Car no vol el Destí que ningú de la mort s’alliberi,
    ni que vingués d’una estirp que els immortals van crear.  
Sí, de vegades hi ha algú que en surt viu i les fletxes esquiva: 
    tornarà a casa, i la mort, que era el seu fat, trobarà.  
Cert, però aquest no serà recordat ni preat pel seu poble,    
    mentre que l’altre, si mor, rep de tothom gran honor;   
perquè la pàtria enalteix els valents que per ella caigueren,
     i el qui ha lluitat i ha viscut és venerat com un déu,
car el poble l’admira i el veu tan gegant com la torre més alta:  
     que les proeses de molts les ha assolides tot sol.   


Cal·lí va viure al segle VII abans de Crist a Èfes, a l’Àsia Menor, quan la seva pàtria era assetjada pels Cimeris, un poble nòmada procedent de l’est. Se’l considera l’inventor del dístic elegíac, estrofa composta d’un hexàmetre i un pentàmetre dactílics. Jo l’he traduïda molt lliurement, mirant d’alternar versos de sis i de cinc peus prenent-me tota mena de llicències: he procurat que els hexàmetres fossin dàctils –amb algun espondeu, excepte el cinquè peu, que he procurat que sempre fos dàctil–, i he intentat que els mal anomenats pentàmetres fossin dàctils catalèptics –a la manera de les Elegies de Bierville de Carles Riba–. No m’he preocupat gens de la posició de les possibles cesures i he fet servir anacrusis quan m’ha convingut. Els savis ja m’ho perdonaran. 



En castellà, entre altres, han traduït aquesta elegia Joan Ferraté i Francisco Rodríguez Adrados; en català, que sàpiga, ho han fet Nicolau d’Olwer i Joan Ferrer, no cal dir que molt millor que jo i de forma molt més fidel a l’original. El vers entre claudàtors va ser reconstruït posteriorment pels erudits, ja que en el text original s’havia perdut.


Imatges (Vikimedia Commons):  

Músic tocant l’aulos’, cílix de figures vermelles d’Atenes, cap al 480 aC. Musée du Louvre, París. Les elegies s’interpretaven acompanyades del so de l’aulos, instrument de vent fet de dues canyes amb una inxa, que es creia inventat per la musa Euterpe, o bé per la mateixa deessa Pal·las Atenea.

Escena de banquet amb un músic tocant l’aulos’. Tondo àtic de figures vermelles. Cap a 460 aC. Musée du Louvre.

Hoplites a l’atac al so d’un aulos’ i ‘Escenes de guerra’. Detalls del ‘vas Chigi’, ceràmica protocoríntia del segle VI aC. Museo Nazionale Etrusco, Roma.

Llibertat per als empresonats, per als exiliats, per als processats i suport i coratge per a les víctimes de la calúmnia i de l’odi. Per la pau, perquè la via pacífica és l'única en què creiem, davant dels violents. I en defensa de la llengua, la cultura i l’escola catalana, com sempre en el punt de mira. 


dimecres, 2 de maig de 2018

Cançó d'opòsits


Ramon Carreté (1951)
Cançó d’opòsits

Quan qui t’odia et diu que ets tu qui sembra l’odi,
quan el violent et pega i et diu que l’has pegat,  
quan t’insulta un feixista i et diu que ets tu el feixista,
quan crida el mentider que no dius veritat;

quan qui ha donat el cop et diu que ets tu el colpista, 
quan diu l’intolerant que l’has discriminat;  
quan qui et menysprea et diu que ets tu el supremacista,
quan et diu que adoctrines qui sempre ha adoctrinat; 

o quan un nazi et pinta al portal creus gammades,
quan diu que l’assenyales el qui t’ha assenyalat…  
vol dir que tens raó, ni que ells tinguin la força
i el poder, i els poders, i un estat: malvestat,

però el dret el tens tu, i tens veu, i tens clara 
la comunió amb un poble que, en pau i amb dignitat
treballa per un món sense presons ni exilis,
on regnin la justícia, la pau, la llibertat. 
 



Llibertat per als empresonats, per als exiliats, per als processats i suport i coratge per a les víctimes de la calúmnia i de l’odi. 


dilluns, 23 d’abril de 2018

Guimerà - Indíbil i Mandoni



Àngel Guimerà (1845-1924)
Indíbil i Mandoni (fragments)

INDÍBIL:  Sobre del món jamai. Que a cada poble
lo comandin los seus, que torni el dia
en què Roma es resigni sols amb Roma
i Cartago amb Cartago, i que aquí siga
només pels ilergetes, i amb Mandoni
los terrers ausetans se vegin lliures. […]
Vosaltres no sabeu de com se migra
mon esperit veient la nostra raça,
un temps, oh ràbia!, dels romans joguina,
un altre de Cartago, i jo i Mandoni
ara ajudant els uns per l’embranzida
dels altres aturar, ara amb los altres
per ventejar als uns! … I amb l’odi a dintre
per tots igual ahir, i avui, i sempre.
Mes lo Sícoris corre com lo dia
primer del món: aital que la sang nostra.
I el Sícoris, si l’aigua cristallina
li pertorba el mal temps, brossam i runes
ho llença avall escumejant amb ira;
i el riu de sang que corre per nosaltres
brossam i runa s’endurà pels segles!
                                                                       [Acte I, escena IV]

MÀXIM: Mes, què vol l’ilergeta? Nostres armes
l’han vençut en camp ras i a dins les viles.

SERVILI: Lo cos sí, mes no l’ànima; i prou Roma
sap que a sota la calma aquí es conspira,
i no és lluny lo moment en què s’aixequin
revoltats altre cop. Ells fantasien
dies i nits, anys i més anys, llençar-nos
per lladres d’esta terra.

                                                                       [Acte I, escena VI]


INDÍBIL: No mor en terra
lo fruit caigut de l’arbre i que es mustiga,
que amunt demà s’aixecarà un nou arbre
amb fruit igual, perquè és igual sa vida.
Morim; mes no la raça, i en mi es troba
lo primer home i lo de l’últim dia.

                                                                       [Acte I, escena VII]

INDÍBIL:  Calla, que no puc més. Tan sols les porta
les cadenes de flors l’esclau indigne,
que més rebaixen, sent de flors, que els ferros.
Aquí tot s’ha creat per ésser lliure,
i fins les roques s’alçaran per treure-us,
i els boscos s’encendra, i ses reïnes  
vos cremaran les carns, i els rius per sobre
de vostres mars vos dragaran per sempre.
I els temps vindran que als nins en les tranquil·les
vores del mar los hi durà l’escuma
un capell o un escut com a petxines
de peixos que s’han mort. I si a l’orella
la conca hi posen sentiran a dintre
brogit de guerra al lluny, mentre la mare
amb lo tros d’una llança potser escriga,
amb ells feliç, sobre l’eterna sorra,
lo nom tot glòria de la pàtria lliure.

                                                                       [Acte I, escena IX]

INDÍBIL: Si en la lluita
finéssim jo i Mandoni, per les ombres
dels boscos, apressades, sense témer
les bèsties salvatgines, més piadoses
que els cors de Roma, feu camí fins Ausa.
I sigueu, fins la mort del nostre poble,
talment com heu nascut i us emmotllàrem;
sense estrafer ni un punt lo tirat vostre
per lo d’altres nissagues estrangeres. 
Enorgulliu-vos de com sou. Esposes,
a l’espòs estimant, i fidels sempre;
feinateres tot temps, i aplegadores
per l’hivern quan arribi. Amb senzillesa
dintre del cor, mai urc; aimant al pobre
i a sos nins emparant; sens fantasies
que ubriaguen com lo vi, ni amb penses boges..
I així se us veu, amb serenor puríssima,
que us fa els ulls lluminosos, i us ho dóna
la llum del nostre cel, com l’hermosura
de vostra cara i dignitat és tota
a semblança dels déus, que d’ells vinguéreu.

                                                                       [Acte II, escena  II]

INDÍBIL: Ah, prou, companys! Tothom ben a la vora!
Que som molts i som un: tan sols un arbre
que es perd amunt i les arrels enfonsa
fins al cor de la terra que és la pàtria.

                                                          [Acte II, escena X. Mort d’Indíbil]

MANDONI: Són nostres los portals. Un nen que anava
dalt de tot de la torre, la primera
porta ha obert, i jo he entrat. mentre que hi hagi
infants que han alletat en les mamelles
de dones de la raça que és la nostra,
sobre de tot, malgrat segles i segles,
caient, i alçant-nos més amunt encara,
poble serem, i els peus en nostra terra.

                                                                       [Acte III, escena VI]

MANDONI: Oh, terra
dels passats, i d’aquells que un altre dia
lliures seran, que en heretatge es queda
la meva ànima amb tu… Vindrà una albada
que el sol que surt te veurà gran, eterna,
venjada d’homeiers, i guardadora
de llibertat, d’honor, d’independència!

                                                          [Acte III, escena XII i última]



Avui parlem de l’última tragèdia d’Àngel Guimerà, escrita als 72 anys, de la qual l’any passat es podia haver celebrat el centenari, ja que va ser editada i estrenada el 1917. Posteriorment, el dramaturg va escriure i estrenar encara cinc drames.

L’obra és de tema històric, referida als orígens ancestrals de Catalunya: té lloc en el marc de la Segona Guerra Púnica, l’any 205 abans de Crist, i passa entre Ilerda i Tarraco (Lleida i Tarragona). Els romans volen ocupar Lleida, com ja han ocupat Tarragona i després Ausa (Vic), i els ibers ilergetes, juntament amb altres tribus iberes (ausetans, ceretans, laietans, ilercavons, cossetans…) lluiten per alliberar-se del jou romà com abans ho havien fet contra els cartaginesos; de fet, aliant-se ara amb els uns adés amb els altres segons les vicissituds de la contesa.

Guimerà ja havia escrit un poema amb el mateix títol l’any 1875, que va ser premiat amb un accèssit als Jocs Florals i va tenir molt èxit. El 1917, en plena efervescència patriòtica arran de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, va voler traslladar aquest episodi al teatre, només que l’experiència no va acabar de reeixir. Per què? Potser perquè el 1917 el tema ibèric es veia molt llunyà en el temps; potser perquè al final (el poeta no podia pas reescriure la història) els cabdills ilergets moren, llur resistència contra l’invasor fracassa i llur terra acaba caient sota el domini de Roma.


Guimerà, romàntic al capdavall, barreja els fets i personatges històrics —força ben documentats— amb una trama de triangle amorós entre la filla d’Indíbil i dos pretendents seus, un ilerget i un romà. Val a dir que la desfeta final del poble iber s’atenua amb la unió de la filla del cabdill amb el noble romà, que obre la porta a un futur en què la terra s’assimilarà la nova civilització llatina a l’ensems que conserva les arrels autòctones. Sí que hi ha alguns anacronismes que avui ens fan somriure —els ilergets ballen una sardana, dansa que es diu que fou importada a Empúries, via Marsella, des de Grècia; i aixequen un castell humà davant els murs de Tarraco—, però cal remarcar l’esforç de l’autor per incloure en la tragèdia noms de personatges històrics, topònims reals (per exemple, els rius Sícoris i Rubricatus, és a dir el Segre i el Llobregat) i antropònims ibers creïbles. Al final, per raons d’estructura dramàtica, fa que després de la derrota i mort d’Indíbil, Mandoni continuï la resistència durant un any més, abans de ser vençut i executat; en realitat, poc després de la batalla en què va morir el primer cabdill, l’altre va ser fet presoner i crucificat arran de la traïció dels seus mateixos homes —detall aquest que hauria resultat prou contraproduent en una obra de tanta exaltació patriòtica. 

Jo he volgut recordar les paraules del nostre gran dramaturg, perquè —salvant les distàncies, les estètiques, els estils, els matisos, els entorns variables i els arguments caducs, com ara les reiterades apel·lacions etnicistes—, els sentiments de pertinença romanen, o haurien de romandre, trobo, inalterats. Tant si es vol com si no es vol.

[Dec la majoria de les idees d’aquest comentari a l’excel·lent estudi de Maridés Soler (Universität Trier): “La Catalunya ibèrica a ‘Indíbil i Mandoni’ d’Àngel Guimerà”, dins Journal of Catalan Studies, 2015-2016]

Imatges:

Àngel Guimerà’, carbó de Ramon Casas (1903). Barcelona, MNAC.

Monument a Indíbil i Mandoni’, grup escultòric de Medard Sanmartí (1884), originalment de guix i titulat “Crit d’independència”. El 1946 se’n va fer una rèplica en bronze. Lleida, plaça d’Agelet i Garriga, sota l’Arc del Pont.

Autògraf d'una pàgina d'Indíbil i Mandoni (1917)



Llibertat per a tots els presos polítics, i que puguin tornar lliures tots els exiliats. Contra la repressió, contra les retallades de drets socials, polítics i nacionals, i en defensa de la llengua, l'escola i la cultura catalanes, de la llibertat d'expressió i de tots els drets humans, i per la convivència dels pobles en pau. “Ens mou un anhel de llibertat i una set insadollable de justícia i de pau”. “Us volem a casa”.

diumenge, 15 d’abril de 2018

J. V. Foix: 125 anys


J. V. Foix (1893-1987)
Cent vint-i-cinc anys del naixement del poeta pastisser

El passat 28 de gener es van complir 125 anys del naixement del gran poeta Josep Vicenç Foix —per a mi, el més lluminós de la poesia en català de tots els temps—, i em temo que no se'n va fer el ressò que l’efemèride mereixia. A mi també se’m va passar la data. Com també se'm va escapar el 29 de gener de l'any passat, que es van complir trenta anys del seu traspàs a l'edat de 94. Però, com que en aquest blog m’he anat fent tornaveu admirat dels versos del mestre, penso que no serà sobrer d’aplegar ací part dels poemes amb què l’he anat evocant. Sempre des de l’ànim del respecte i sense voluntat de malmetre els drets de ningú; al contrari, encoratjant tothom qui em vulgui seguir a comprar i llegir els seus llibres.   




De  Sol, i de dol

            I

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

                                                           (1947)



El meu país és un roc

                       A l'estirp dels Foix, dels Torrents

El meu país és un roc
Que fulla, floreix i grana,
Franc de caça hi tinc cabana
Sense pallera ni soc.
No hi ha omeda, ni pineda,
I la nit s'ajoca, freda,
Sense brossalla ni bruc,
El cel hi venç la fatiga
I si la lluna hi espiga,
Jo peixo, dòcil, el duc.

De silencis faig el jaç
Amb boires per capçalera,
Entre els brancs de la tartera
M'acotxen vents de mal pas.
Tot aleja, pur, i avança
Per camins de deslliurança
Quan el son llumeja el cim:
Só el pastor d'una contrada
On el temps no té plomada
Ni l’home dards per al crim.

No em cal cleda, ni paranys,
Ni freturo l'orriaire;
Sota arbrats de glaç i aire
Bec a la sal dels estanys.
Pel solell i per l'obaga
Só el darrer d’una nissaga
Amb erols a tots els vents:
Tots hi són, sense misteri,
Sota creus en captiveri
En un delta de torrents.

Lliberts, i durs, amb alous,
Llur fona en rosa de cercles
Colpia el menhir dels segles
En una tardor de bous.
Oh mels pures del paratge!
Recobrar, dels meus, la imatge,
Aigua enllà de l'hort furtiu,
Moll del rou de la caverna,
Hereus de la nit eterna
Amb els astres per caliu!

Si entre els pics em puny la ment,
La flor de l'alba m'aroma
Amb clarors de l'ampla coma:
Só la pedra en calm clement
Fita en un coll de miracle,
De tots, i de mi, l'oracle;
Vaig i vinc de roc a roc
—O pasturo palets tosos
En un bosc de crits confosos—
I, en ser fosc, hi vento foc.

                            Els Torrents, de Lladurs, agost de 1939

            [On he deixat les claus, 1953]



Del "Diari 1918"

Quan he sabut que el meu oncle havia mort d’una guitza de mula —li donava terrossos per farratge— he deixat l’Hostal i, pels passos de Vall-llonga, he arribat al Priorat de Desvalls. He vorejat, tot fent marrada, els torrents de Foix i de Lladurs per arribar a un planell on un vol de corbs, senyorívols malgrat la llegenda i planyívols de llur dissort, ha ombrejat, un moment, les pregoneses dels erms que reivindiquen, monòtons, el meu nom. Volia parlar amb el senyor Rector, però caçava el mussol pels baixos del serrat de Busa i m’ha rebut, en hoste, un pastor que gaudeix, als Torrents, del benefici d’aixoplugar-se al casalot que ha estatjat els meus. Té el seu culte propi, descaradament heretge, i en els dies filtrats adora el Sol i la Lluna, més alts que tots, segons ell, i els ofrena formatges invocats i olives al quadrant màgic. En temps de fretura, crema herbes macerades, pels tucs més alts, i conjura els astres. Del fons de la petxina de la pila baptimal de la Parròquia, n’ha tret uns pergamins matxucats i allisant-los, grosser, amb el palmell de la mà, m’ha assenyalat, amb un ditàs d’on brollaven herbes nodrides amb fang adobat, un paràgraf on el meu nom es repetia, amb insolent prestigi, a cada ratlla. —Tot això, ha dit, és d’un tal Foix, hereu d’una nissaga morta i que ningú no sap on ronca—. No li he dit qui era jo, però li he demanat que em deixés els més vells dels seus vestits de pastor, els hi he canviat pels meus i, bastó en mà, recorro dia i nit, amb bous magres i cabres deslletades, el vell reialme del Cardener on, durant segles, els meus han plantat l’ullastre.

Castell de Lladurs, al Solsonès

Dèiem: la Nit!

Dèiem: la Nit!, en una nit oberta
al rost del Temps, més enllà del morir,
quan les negres frescors són un florir
d'aigües i veus, i focs, en mar oberta.

Per tu i per mi no hi havia deserta,
ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
tots en el Tot, sabíem el camí
just i reial de la Contrada oberta.

Junts érem U en la immortal sendera,
l'alè indivís, el vent que venta l'era,
i un Mot, el Mot, era el parlar comú.

Serfs de la llum i lliberts per l'espera,
forts en el fort i assetjats per Ningú,
ens ombrejava una sola bandera.

[On he deixat les claus, 1953]


És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

            [On he deixat les claus, 1953]


De Les irreals omegues
                       
                                   VI

BAIXAVA DE COLL FORMIC AL BRULL, I EN ÉSSER PROP DE LA MORERA EM VAN ATURAR ELS CICLOPS. VOLIA FUGIR, PERÒ, BURXANC EN MÀ, EM VAN FORÇAR A MIRAR COM ENSACAVEN LLIBRES I MÉS LLIBRES MEUS, IMPRESOS I NÈDITS, PERGAMINS DELS AVANTPASSATS SOSTRETS AL RECTOR DELS TORRENTS DE LLADURS I MANIFESTS EVERSIUS. EL MEU COS FULLAVA COM UN FAIG, I UN ULL DESCLÒS ALS BRULLS DEL FRONT EM VA FER VEURE, AIGUOSA I TRANSPARENT, LA MEVA PRÒPIA IRREALITAT 

Mirar els ocells com els nois, i la boira
Pel torrentol amb caramells de molsa; 
I, cap al tard -quan les mosses tardanes
Cullen, ull dolç i persignat, les herbes
I els glans d'embruix-, el serrat; ...o, a mig aire,
-Darrere els faigs, allà on la nit udola-,
Els traginers encorbats i somnàmbuls,
Durs i arreluts entre els coscolls airívols,
Com omplen bucs carboners i les sitges
Parpellejants, amb llibres nous, diaris,
Codis i fulls clandestins i escriptures
Que firmo jo amb irreals omegues, 

     És bell i trist per qui, nat franc, és serf.
     -Nit d'avets delirant! Nit col·lectiva! 

Trobar el pastor i els seus bous, vora els marges,
Dòcils i purs i la mirada gerda,
Amb neu als pics als fons de les pupil•les
I prats rosats amb fontanelles clares;
I, cor feliç i ple, dar-li el bon dia,
I us diu qui és: carranc i fill de bruixa,
Nat als Molins i dels carlins ostatge
Quan, sarmentós, somniava amb els Tròpics;
...O, de puigsmals a puigsmals anacrònics, 
Verure passar damunt acers eteris
Els trens de foc, amb rabassa i remences
Fendint, gebrats, la fressa dels silencis, 

     És gai i trist pels qui funyen els glaços
     Emmurallats a les fleques alpines. 

Sentir com plou, vora el foc; i les aigües
Vidres avall, a la tardor boscana,
Que esbossen cors amb anagrames rústics
Regalimants a les mans que us acotxen;
I el vent joiós amb campanes cerdanes,
Himnes flairants i florides pregueres
D'un airecel amb vilatans alífers
I déus dorments als fonolls de les bromes;
...O escoltar el plany del qui feixa la llenya
Al bosc defès, del caçador que empaita
Senglar i ocell, i el del castell el blasma
Perquè el de tots és seu, verges i astres, 

     És dolç i trist pel qui, feixuc de roses,
     Lleva el pugó del pi de les tres branques. 

                                   Gualba, 1944 - Viladrau, 1948 


De Les Irreals Omegues

                                   IX

EN PALMELLS D’OR GUARDEM ELS ULLS DE PEDRA DELS FARAONS VENÇUTS PER L’HOME QUE ERRA SOLITARI PER ORRIS I CALELLES

Teniu els ulls sense gregals ni arbres
I em deu les mans amb trenta codolells;
–Deixeu-me sol, que só molts, i fressejo
Aigua i fullam pels clots assolellats.
     Míser em sé, però sol torno a néixer
     En prats frescals, en masos matiners.
No sou –sou tants!– i la veu us retorna
En únic so, i tremoleu de por
Quan l'altra veu, que les ones modulen
I els rocs eterns, invoca solituds.
     Sóc el Qui Fou per clares torrenteres
     I em faig un clam del silenci de tots.
Us veig alçats per semblar més encara,
Tinta la faç i amb fatídics coturns,
Clamant als déus, i a les vestals. I al Cèsar!
Els ulls sagnants en bacines de fang.
     Només mos ulls són meus, no pas els vostres,
     I petjo ferm en nits d'eternitat.
Us emmureu, morents, en llum somorta,
Al so crioll d'instruments enyorats,
I us projecteu a l'obrador dels somnis
A un enllà esvaït, en negre i blanc.
     Us sé dorments en inclements pagodes
     Jo, l'aiguaneix d'un planell sobirà.
No teniu mans per aplaudir el miracle,
Aneu cap cots i junts per plaça i circ,
Canteu, incauts, tonades de crepuscle,
Entre fullams, en els suburbis broms.
     Cantaré sol per orris i calelles
     El cant de tots, amb aire antic i plors.
A riba mar us agleveu febrosos,
El cos flairós i nu, tiges solars
De l'erm carnal, sense gra ni migrança,
A l'Absolut estranys, i al foll Instant.
     –Oh mar, miratge de les ombres orfes,
     Obre'm l'abís del teu solatge pur!
Heu mutilat icons, i això us conhorta;
Amb metalls clars feu tomba i pedestal.
Moriu plegats per salvar-vos d'angoixa
I el trofeu d'un és el trofeu de tots.
     En or palmat guardem els ulls de pedra
     Dels faraons vençuts en areny fosc.
                                   Els Torrents de Lladurs, 1939


     
      Una veu per al món

       Obrim serens la nostra parla
       als mil parlars del món amic,
       amb les clarors d’un verb antic,
       vora la mar i al peu dels cims.
       Durs al treball, per terra endins,
       solquem el pla que volem lliure:
       oberts a tots, viure i conviure. 

Himne del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986), amb música de Josep Moraleda.



Avui hem celebrat una multitudinària manifestació a Barcelona per demanar la llibertat per als presos polítics, i perquè puguin tornar lliures tots els exiliats. Contra la repressió, contra les retallades de drets socials, polítics i nacionals, i en defensa de la llengua, l'escola i la cultura catalanes, de la llibertat d'expressió i de tots els drets humans, i per la convivència dels pobles en pau. “Ens mou un anhel de llibertat i una set insadollable de justícia i de pau”. “Us volem a casa”.