Cap de Súnion (Àtica)

Cap de Súnion (Àtica)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent

dissabte, 19 d’agost de 2017

Tres odes a Barcelona


 Jacint Verdaguer (1854-1902)
Oda a Barcelona (1883, fragment)

[...] Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu ja estesa,
avant, fins on empenyi ta nau l'Omnipotent:
t'han presa la corona, la mar no te l'han presa;
del mar ets reina encara, ton ceptre és lo trident.  [...]

La mar no te l'han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s'alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fora un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fora un dia faró del meu vaixell;

ni el geni, aqueixa estrella que et guía, ni eixes ales,
la indústria i l'art, penyores d'un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir. [...] 




Joan Maragall (1861-1911)
Oda nova a Barcelona (1911, fragments)

[...] Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,
que ja et cal ésser una altra per ser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé et falta encara molt més del que tens.
Ets covarda, i cruel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa, arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.
Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l’aire i domassos al sol,
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.
Mes, passada l’estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la vida i la glòria i l’empresa
i despulles el gran de grandesa.
I encara te’n rius.
Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pro mudes de pressa, i amb gran gosadia
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s’arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent...
I després el refàs més potent!
Esclata la mort de tes vies rialleres
en l’aire suau:
esclata impensada, i segura i traïdora
com altra riallada escarnidora...
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venja
amb son castell al cim, i amb la revenja
mes ai! en el flanc!
Tens aquesta rambla que és una hermosura... [...]
Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s’exhala:
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixar el rostre,
Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra!
Barcelona nostra! La gran encisera!



Pere Quart  (Joan Oliver, 1899-1986)
Oda a Barcelona (1936, fragments)

Milers de finestres i cors
t'esguarden com bulls i et regires.
La nit s'atarda.
Els coixins esventrats de la memòria,
la flama del teu somni,
la sang nova del crim,
la infàmia morta, el clam i la barreja! [...]
Barcelona,
els teus fills no t'acaben d'entendre,
bruixa frenètica,
matalàs d'esperes.
Escabellada, ronca,
perds la vergonya i la senyera,
però et guanyes la vida,
entre la mort i la follia.
Danses encara
i et pentines un xic amb les estelles
i maquilles tes nafres amb pólvores i cendres.
Però fills teus et deserten,
els que aviciares massa,
enguantats, clenxinats,
patriotes, ha ha!
No et reconeixen sense el teu posat
de monja llamenca.
Et maleeixen
quan ja no ets polida, oficiosa,
inscrita en el joc brut de la riquesa
dels favorits i les bagasses. [...]
Barcelona,
rumbeges el barri aristocràtic
amb roba proletària.
Somriu amb urc, amb impaciència
la gent nova i jove.
Ai ton capritx fill de l'antiga enveja,
que finalment caldrà que ofeguis! [...]
Barcelona,
esdevindràs, si vols, la capital altiva
d'una pàtria novella de rels velles,
quasi feliç, penosament fecunda.
Mestressa sobirana,
sola en ton clos obert com una rosa
dels vents, als vents de mar, de terra!
Barcelona, contempla't.
Barcelona, no cantis.
Ausculta aquest cor teu que s'escarrassa a batre.
No et deturis. Plora una mica cada dia,
quan la Terra comença
un altre tomb, ullcluca.
A poc a poc, no et distraguessis
amb les fulles que el vent requisa als arbres.
Ni amb el presagi de les ales noves.
Treballa. Calla.
Malfia't de la història.
Somnia-la i refés-la.
Vigila el mar, vigila les muntanyes.
Pensa en el fill que duus a les entranyes.



En aquests dies de dol i de fermesa arran dels atacs terroristes que han sofert Barcelona, Cambrils i Alcanar, vet ací tres fragments de tres odes que tres grans poetes nostres van dedicar a la ciutat que és Cap i Casal de Catalunya. La primera, de Verdaguer, en un moment que, a redós de l’impuls de la Renaixença literària, prenia forma el catalanisme polític; la segona, de Maragall, escrita des de la commoció que va suposar la revolta de la Setmana Tràgica i la posterior repressió (1909); i la tercera, de Pere Quart, escrita l’any 1936, després que la ciutat reeixís a aturar el cop d’estat contra la República. La capital de Catalunya, com tota la nació terra de pau i acollida, model de civisme i de solidaritat, ha sobreviscut a bombardeigs, a guerres sagnants i a postguerres no menys cruels i dures, i s’ha sabut alçar una vegada i altra, refent-se en la pau, la fraternitat i la tolerància. Ara també es refà de la barbàrie soferta, i els catalans proclamem als quatre vents que “no tenim por”, que no ens deixarem vèncer pel fanatisme i el terror.    


Imatges, baixades d'internet: diferents símbols de dol i solidaritat arran dels atacs terroristes del 17 d'agost de 2017, i una imatge de l'acte del dia 18 a la plaça de Catalunya.

dimarts, 15 d’agost de 2017

Vilarrasa - Qui per consell


Lluís de Vilarrasa (segles XIV-XV)

Qui per consell d’home foll se regeix
e decau prest, no·m par gran meravella,
pus que lo foll al fet no s’aparella
e follor mai a res de bé serveix.
E qui llong temps seguir vol semblant caça,
perd l’arma e·l cos e los béns tot ensems,
e Belcebub dins infern li percaça
turments sens fi de tots delits exempts.

                                                            * * *


Adaptació lliure:

Qui es regeix pel consell d’home foll, 
i s’equivoca aviat, no em sembla meravella, 
perquè el qui és foll no s’até als fets 
i la follia no serveix per a res de bo. 

I qui molt temps vol seguir semblant cacera, 
perdrà l’ànima i el cos junt amb tots els seus béns, 
i Satanàs a l’infern li prepara 
turments sense fi, privat de tot plaer.   


Un poeta valencià contemporani d’Ausiàs March, Andreu Febrer i Jordi de Sant Jordi, amb tots els quals va compartir l’expedició militar a Còrsega i Sardenya l’any 1420—però menys conegut que els seus companys. Ens n’han pervingut onze poemes: aquest n’és un, que transcric amb alguna regularització ortogràfica i tradueixo lliurement després al català modern.


Il·lustro el poema amb cinc imatges sobre el (mal)tractament que es va donar als malalts mentals al llarg dels segles. Per ordre: 1) Hieronymus Bosch, ‘Extracció de la pedra de la bogeria’, oli sobre taula (c.1494), Museo del Prado, Madrid (hom podria dubtar, per la manera com va cofat, de si el cirurgià no hauria d'intercanviar-se el lloc amb el pacient); 2) Jan Sanders van Hamessen, ‘Der Steinschneider’ (El cirurgià, o Extracció de la pedra de la bogeria), oli sobre fusta (c.1554), Museo del Prado, Madrid; 3) Peter Brueghel el Vell, ‘La pedra de la follia’ (1568), Musée de l’Hotel Sandelin, Saint-Omer, França; 4) Pieter Huys, ‘Extracció de la pedra de la bogeria’ (c.1580), Musée d'Art et Archeologie du Périgord, Périgueux, la Dordonya, França; 5) Francisco de Goya, ‘Casa de locos’ , oli sobre fusta (c.1519), Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid.   


diumenge, 6 d’agost de 2017

Febrer: Combes i valls


Andreu Febrer (1375/80 – 1437/44)
Combes e valls

Combes e valls, puigs, muntanyes e colls,
vei ja vestits de comblacs e de neus,
bois e jardís tots despullats de rams,
l'aire cobert de vents, pluigs e de grops,
e el mar tot blanc d'escuma per mal temps,
e tuit l'aucell estant en terra mut,
qui per l'hivern no móvon xants ne crits;
mas ieu sui calds quan l'altri búfon l'ungla.

Qu'ieu am e serv, e no fau res que folls,
e de les millors la millor, e sui seus;
e si bé em dis fos de s'amor estramps
no me'n destull plus que de carn fai llops,
ans hai esper que ella e-z ieu ensems
jausirem tant lo joi d'amor, que drut
me dirà sieu tota gent, si ver dits,
e ens amarem tant com la carn e l'ungla.

E si bé el sui tan lluny, no el serai molls
de far e dir sos mandats totes veus,
qu'ieu jur pels sants que nostre paire Adams
no fon pus fels, ne enquer le sants homes Jobs,
ne cell qui fec una arca menys de rems,
vas Cell per cui hem trestuit resemut,
con ieu vas lei, en cui hai establits
mon cor e el cors del cap tro sus a l'ungla.

Car plus cobert sui de joi que rebolls
no n'és de glans eres en los jorns breus,
quan me remord la saborosa fams
qui em fai sentir de sa amor dolços glops.
Mas vau pensiu cossirant pels extrems;
tal pasor hai m'hage desconegut
com no m'escriu dels sieus delgats blancs dits,
carta o paper que ella tocàs de l'ungla.

Per què, ab les mans juntes, flec mos genolls,
sopleiant liei que no em giet de sos feus;
puix qu'ieu no em tolc d'altres pecs ne reclams,
ans am lei tant que ja no em fóra ops
per ésser meu Tir o Jerusalems.
Tant m'ha desirs de sa amor abatut,
que el cor e el cors e el sens e l'esperits
me són venguts ja tro al cap de l'ungla.

Loidana amor, un furt entretostemps
vos hai ieu fait, no em sia maltengut,
com ieu vos pris de l'un dels vostres dits
celadament lo gai joiell de l'ungla.

L’aut rei guerrer vull servir altre temps,
(qui pels tirans és llur mal grat temut),
vars Mongibell, que els ben e mal vestits
fai mantes vets bufar lo cap de l’ungla.



Un poema on l’autor exhibeix el seu virtuosisme. En l’estil del “trobar ric”, busca la perfecció formal. Fa servir “cobles estrampes”: versos en què cap dels mots-rima no es repeteix mai dins la mateixa estrofa —en aquest cas, cinc cobles de vuit versos cada una—, però sí que es repeteixen tots, en el mateix ordre, a cada estrofa (llevat les dues tornades finals, que són de quatre versos, en què naturalment només es reiteren els quatre últims mots-rima de les cobles anteriors). El mot final de cada estrofa és sempre idèntic, perquè és una “rima fènix”, “sens par en lo món”, és a dir, que no hi ha cap altre mot que hi rimi (en aquell temps no es coneixia la paraula “jungla”, un terme procedent del sànscrit, difós a Occident a partir del segle XVIII des del mot anglès jungle); i tampoc no es feia servir el terme desunglar ‘arrancar les ungles’, que hi rimaria en la forma conjugada del present desungla).


El poema, com altres de Febrer, s’apunta al tòpic de “l’amor de lluny” que havia popularitzat tres segles abans el trobador Jaufré Rudel. Com era corrent a la seva època, escrivia en un català força aprovençalat. El vigatà Febrer ens ha deixat, que coneguem, una quinzena de poemes ben interessants; però sobretot la seva extraordinària traducció de la ‘Divina Comèdia’ de Dant, la primera que es va fer en vers rimat a una llengua romànica, l’any 1429.


Glossari:  Mongibell: l’Etna, a Sicília. L’alt rei guerrer: Alfons el Magnànim (Alfons V d'Aragó, IV de Barcelona, III de València, II de Sardenya, I de Nàpols, Sicília i Mallorca), que va nomenar el poeta senyor del castell d’Ursino a Catània. L’any 1420, Andreu Febrer va participar, amb Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi i Lluís de Vilarrasa en la campanya naval contra Còrsega i Sardenya. Mai tants poetes en un mateix estol!


Vet ací un assaig meu, molt lliure, d’adaptació del poema al català modern, amb les disculpes de rigor:

Comes i valls, puigs, muntanyes i colls 
veig ja vestits de gebrada i de neu, 
boscs i jardins tot despullats de rams, 
l’aire cobert de vents, pluges i grops 
i el mar tot blanc d’escuma per mal temps, 
i els ocells tots estant en terra muts, 
que per l’hivern no mouen cants ni crits; 
jo estic calent quan d’altres bufen l’ungla. 

Que amo i serveixo (i no faig res de foll) 
de les millors la millor, i sóc seu; 
i si algú em diu que estic mancat d’amor 
no me’n desprenc més que de carn el llop, 
ans esperança tinc que ella i jo junts 
gaudirem tant el goig d’amor, que amant 
em dirà tothom que sóc, i ho diran bé, 
i ens amarem tant com la carn i l’ungla. 

I estant tan lluny, no li seré mandrós 
de fer i dir els seus mandats a tota veu: 
juro pels sants que el nostre pare Adam 
no fou pas més fidel, ni tampoc Job, 
ni aquell que féu una arca sense rems, 
vers Aquell qui ens va a tots redimir, 
com jo vers ella, en la qual he establert 
mon cor i el cos, des del cap fins a l’ungla. 

Car més ple estic de joia que l’alzina 
no ho és de glans en aquests dies breus, 
quan em mossega saborosa fam 
que em fa sentir de l’amor dolços glops. 
Ans, pensarós, vaig patint pels racons; 
tinc molta por que  no m’hagi oblidat 
car no m’escriu, amb blancs, delicats dits, 
carta o paper tocats per ella amb l’ungla. 

Per tant, mans juntes, flecto els meus genolls 
suplicant-li que no em faci marxar; 
car no em perdran altres mals ni reclams; 
l’estimo tant, que no desitjaria 
posseir Tir o bé Jerusalem. 
Tant m’ha abatut el desig de l’amor, 
que el cor i el cos i el seny i l’esperit 
m’han arribat ja fins al cap de l’ungla. 

Llunyana amor, un furt entre tots temps 
us he fet jo, no em sigui mal tingut, 
quan us vaig prendre d’un dels vostres dits, 
ben d’amagat, el gai joiell de l’ungla. 

L’alt rei guerrer vull servir altre cop 
(de qui els tirans temen ser enemics) 
vers Mongibell, que als ben i els mal vestits 
molts cops ha fet bufar el cap de l’ungla.


Imatges:  Alfons el Magnànim, bust al Palau Reial de Nàpols; Medalla d’Alfons IV el Magnànim, de Pisanello; “Alfonsí”, ducat d’or d’Alfons I de Nàpols i Sicília; edició de les Poesies d'Andreu Febrer (Els Nostres Clàssics, Barcino 1951); Alfons el Magnànim, per Gonçal Peris Sarrià i Jaume Mateu, tremp sobre taula (1427), Museu Nacional d’Art de Catalunya; Alfons el Magnànim, bust al Palau Reial de Nàpols; Alfons el Magnànim, per Peter Paul Rubens, oli sobre taula (1612, Plantin-Moretus Museum, Antwerpen); detall de la tomba d'Alfons el Magnànim al monestir de Poblet; aquí a sota, en petit, suposada efígie d’Andreu Febrer. 


dijous, 27 de juliol de 2017

El germà gran de Machado


Manuel Machado (1874-1947)
Olivaretto de Fermo (Del tiempo de los Médicis)

Fue valiente, fue hermoso, fue artista.
Inspiró amor, terror y respeto.

En pintarlo gladiando desnudo
inspiró su pincel Tintoretto.

Machiavelli nos narra su historia
de asesino galante y discreto.

César Borgia lo ahorcó en Sinigaglia…
Dejó un cuadro, un puñal y un soneto.

[Alma, 1902]


Castilla

El ciego sol se estrella
en las duras aristas de las armas,
llaga de luz los petos y espaldares
y flamea en las puntas de las lanzas.

El ciego sol, la sed y la fatiga.
Por la terrible estepa castellana,
al destierro, con doce de los suyos
polvo, sudor y hierro— el Cid cabalga.

Cerrado está el mesón a piedra y lodo.
Nadie responde. Al pomo de la espada
y al cuento de las picas, el postigo
va a ceder. ¡Quema el sol, el aire abrasa!

A los terribles golpes,
de eco ronco, una voz pura, de plata
y de cristal, responde. Hay una niña
muy débil y muy blanca,
en el umbral. Es toda
ojos azules; y en los ojos, lágrimas.
Oro pálido nimba
su carita curiosa y asustada.

«¡Buen Cid, Pasad. El rey nos dará muerte,
arruinará la casa
y sembrará de sal el pobre campo
que mi padre trabaja.
Idos. El Cielo os colme de venturas.
En nuestro mal, ioh Cid!, no ganáis nada».

Calla la niña y llora sin gemido.
Un sollozo infantil cruza la escuadra
de feroces guerreros,
y una voz inflexible grita: «¡En marcha!»

El ciego sol, la sed y la fatiga.
Por la terrible estepa castellana,
al destierro, con doce de los suyos
polvo, sudor y hierro— el Cid cabalga.

[Alma, 1902]


Retrato

Esta es mi cara y ésta es mi alma: leed.
Unos ojos de hastío y una boca de sed...
Lo demás, nada... Vida... Cosas... Lo que se sabe...
Calaveradas, amoríos... Nada grave,
Un poco de locura, un algo de poesía,
una gota del vino de la melancolía...
¿Vicios? Todos. Ninguno... Jugador, no lo he sido;
ni gozo lo ganado, ni siento lo perdido.
Bebo, por no negar mi tierra de Sevilla,
media docena de cañas de manzanilla.
Las mujeres... —sin ser un tenorio, ¡eso no!—,
tengo una que me quiere y otra a quien quiero yo.

Me acuso de no amar sino muy vagamente
una porción de cosas que encantan a la gente...
La agilidad, el tino, la gracia, la destreza,
más que la voluntad, la fuerza, la grandeza...
Mi elegancia es buscada, rebuscada. Prefiero,
a olor helénico y puro, lo "chic" y lo torero.
Un destello de sol y una risa oportuna
amo más que las languideces de la luna
Medio gitano y medio parisién —dice el vulgo—,
Con Montmartre y con la Macarena comulgo...
Y antes que un tal poeta, mi deseo primero
hubiera sido ser un buen banderillero.
Es tarde... Voy de prisa por la vida. Y mi risa
es alegre, aunque no niego que llevo prisa.

[El mal poema, 1909]


Yo, poeta decadente

Yo, poeta decadente,
español del siglo veinte,
que los toros he elogiado,
y cantado
las golfas y el aguardiente...,
y la noche de Madrid,
y los rincones impuros,
y los vicios más oscuros
de estos bisnietos del Cid:
de tanta canallería
harto estar un poco debo;
ya estoy malo, y ya no bebo
lo que han dicho que bebía.

Porque ya
una cosa es la poesía
y otra cosa lo que está
grabado en el alma mía...

Grabado, lugar común.
Alma, palabra gastada.
Mía... No sabemos nada.
Todo es conforme y según.

[El mal poema, 1909]


Nessun maggior dolore

Qué tristes almas en pena
son las viejas alegrías...
Y qué fantasmas de días
las noches de luna llena!...

¡Qué lamentable cadena
de pobres melancolías
las horas largas y frías
de la barquilla en la arena!

¡Qué broma absurda y pesada
es la aventura de amor,
hoy sin amor evocada!...

¡Dolor!... ¿Dónde lo hay mayor
que recordar la pasada
alegría en el dolor?

[Phoenix, 1936]


Al sable del Caudillo

¡Bien venido, Capitán!
Bienvenido a tu Madrid,
con la palma de la lid
y con la espiga del pan.
Dios bendice el santo afán
que tu espada desnudó
y la victoria te dio,
poniendo en esa victoria
toda la luz de la gloria
de un mundo que se salvó.

Con esa hueste triunfal
que tras tu enseña desfila
—y que lleva en la mochila
estrellas de general—,
de la barbarie oriental
vencer supiste el espanto,
y alcanza tu gloria tanto
que con tu invencible tropa
fue España escudo de Europa
como en Granada y Lepanto.

De tu soberbia campaña,
Caudillo noble y valiente,
ha resurgido esplendente
una y grande y libre España.
Que hoy sean tu nueva hazaña
estas paces que unirán
en un mismo y puro afán
al hermano y el hermano…
Con la sombra de tu mano
es bastante, ¡Capitán!

[Horas de oro, 1938]

Vet ací una breu selecció de poemes del germà gran dels Machado, que va destacar com a excel·lent poeta modernista a començaments del segle passat, i després com a dramaturg. Era un republicà convençut: el 1931 va escriure la lletra d’un himne a la República i es va manifestar contrari tant del comunisme com del feixisme. Les circumstàncies van fer que l’Alzamiento Nacional el sorprengués a Burgos, on va quedar.  Tement ser represaliat, es va afanyar a escriure i publicar poemes d’exaltació franquista; a temps, perquè va ser detingut a causa d’una denúncia del corresponsal d’ABC a París, Mariano Daranas, contra ell per les seves idees “poc afectes al règim”. Va ser alliberat l’endemà mateix per la intercessió de diversos amics, i gràcies al seu sobtat ardor filofeixista; així que va continuar escrivint a raig poemes abrandats del "patriotisme" que tocava, com ara els Sonetos en honor de José Antonio Primo de Rivera o aquest que va dedicar Al sable del Caudillo (i que cito, no sense angúnia, com a exemple d’allò que, parafrasejant Juan Ramón Jiménez, hom podria qualificar de “misèria poètica”). Quan va tenir notícia de la mort del seu germà a Cotlliure s’hi va traslladar des de Burgos —amb cotxe oficial i xofer—; allà va saber que també s’hi havia mort la seva mare. Va poder parlar amb un altre seu germà, José, i es veu que la trobada va ser freda i tensa.

Acabada la contesa bèl·lica, va tornar a Madrid; el van fer Acadèmic de la Llengua i va recuperar la plaça que tenia de bibliotecari a l’hemeroteca del Museo Nacional de Madrid, on va morir el 1947. Val a dir que Antonio Machado, en vida, ja havia tingut notícia de la més o menys forçada evolució política del seu germà, que l’entristia, i li va dedicar aquests versos:

            Mi Sevilla infantil ¡tan sevillana!
            ¡Cuál muerde el tiempo tu memoria en vano!
            ¡Tan nuestra! Aviva tu recuerdo, hermano.
            No sabemos de quién va a ser mañana.


Abans —centrant-nos tan sols en la poesia— Manuel havia escrit Tristes y Alegres (1894); Alma (1902), per a mi el seu millor llibre, influenciat per Rubén Darío i Verlaine; Caprichos (1905) i La Fiesta nacional (Rojo y Negro) (1906); més endavant es va allunyant de l’òptica modernista i adopta un to més personal, amb Museo. Los Cantares (1907), El mal poema (1909) i Cante Hondo (1912), on s’aproxima a l’estètica de la copla andalusa. Amb Ars moriendi (1921) i Phoenix (1936) el seu lirisme esdevé introspectiu; i ja a partir de la guerra, amb Horas de Oro (1938), el seu oportunista recull filofeixista, va esdevenint cada vegada més tòpic i  superficial —vaja, a parer meu. També va publicar diverses obres teatrals, escrites juntament amb el seu germà Antonio, com Juan de Mañara (1927), La Lola se va a los puertos (1929), La duquesa de Benamejí (1932) i El hombre que  murió en la guerra (1942), estrenada i publicada després de la mort d'Antonio. L'obra havia estat escrita abans de 1936, ja que la guerra a qupè es refereix el títol és la Guerra del Francès de 1808-14. Manuel va publicar també una novel·la (El amor y la muerte, 1913) i diversos assaigs literaris.



El poema sobre Olivaretto de Fermo fa esment d’un personatge renaixentista poc conegut, Olivarotto da Fermo, ‘condottiero’ al servei de Cèsar Borgia que, juntament amb altres militars i nobles, va conspirar contra el seu cabdill, temerós de la seva política absolutista. Niccolò Macchiavelli va avisar Cèsar Borgia, qui va proposar negociar un acord de pau als principals capitostos rebels, als quals va convidar, amb garanties d’immunitat, a un sopar el 31 de desembre de 1502 a Senigallia; però, un cop entaulats, va fer entrar un escamot de soldats armats que va arrestar els conspiradors. Olivarotto i Vitellozzo Vitelli van ser assassinats aquella mateixa nit de cap d’any de 1503, escanyats amb una corda de violí; d’altres, com Paolo Orsini i el duc de Gravina, van ser empresonats durant uns dies, fins que el 18 de gener els van executar també. Maquiavel mateix ho explica en el seu opuscle Descrizione del modo tenuto dal Duca Valentino…, del mateix 1503, i en parla al capítol VIII del seu famós tractat El Príncep. Manuel Vázquez Montalbán esmenta els fets a la seva novel·la O César o nada (1998). 

En els seus Estudios sobre Manuel Machado (Sevilla, 2000), Miquel d’Ors explica que no consta que Oliverotto hagués escrit mai cap sonet ni que Tintoretto l’hagués pintat enlloc, vestit ni nu (ho he llegit, ai las, després d’haver esmerçat una bella estona revisant l’obra del pintor venecià, cosa tanmateix sempre agradable, a la recerca del quadre perdut). El poeta anava errat, o els exegetes despistats, o es tractaria d’una invenció literària sense gaire solta? En fi, il·lustro aquest poema amb el quadre de Tintoretto Defensa de Brescia (oli sobre tela, 1584), Palau Ducal de Venècia. Però aquesta batalla va tenir lloc el 1512, deu anys després de mort Olivarotto.




Altres imatges:
Tres fotografies de Manuel Machado; una amb el seu germà Antonio (a l’esquerra, assegut); i tres portades de llibres de Manuel (baixades d’Internet).
Mary Wright Plummer, El Cid acomiadant-se de Doña Jimena, segons Histories from the Chronicle of the Cid (New York, 1910, en una col·lecció infantil). Wikimedia Commons.

dimecres, 19 de juliol de 2017

Prudenci - Martiri de sant Llorenç



Aureli Climent Prudenci (348-405)
Passio Laurentii (fragment)

          [...] Postquam uapor diutinus
          decoxit exustum latus,
          ultro e catasta iudicem

          conpellat adfatu breui:
          «Converte partem corporis
          satis crematam iugiter,

          et fac periclum, quid tuus
          Uulcanus ardens egerit.»
          Praefectus inverti iubet.

         Tunc ille: «coctum est, deuora,
         et experimentum cape
         sit crudum an assum suauius.» [...]

(Liber Peristephanon, II, 397-408)

Martiri de sant Llorenç  (fragment)

          [...] Després que el vapor, llargament,
          li hagués recuit del tot un costat,  
          [Llorenç] va dir al jutge, amb un breu discurs,

          [que el girés] de l’altra banda a la graella:
          «Tomba la part del cos
          que ja sembla prou cremada,

          i vigila el perill que el teu
          Vulcà ardent pot obrar.»
          El prefecte va decidir girar-lo.

          Llavors, ell [Llorenç] [digué]: 
          «Ja és cuit, menja,
          i podràs experimentar
          si és més bo cru o bé rostit.» [...]


Aureli Prudenci va ser un poeta i apologista cristià del segle IV, nascut a Calagurris (actual Calahorra), a la província Tarraconense de la Hispània romana. Va ser funcionari imperial, jutge i potser governador de la Tarraconense; en retirar-se dels càrrecs públics, es va dedicar a escriure i a promoure la religió. Entre altres obres, ens ha deixat el Liber Cathemerinon, d’himnes religiosos; una Psicomachia sobre el triomf de les virtuts sobre els vicis; una Apotheosis sobre la naturalesa humana i divina de Jesucrist; una Hamartigenia sobre el dimoni i els pecats;  un Dypthikon sobre exegesi bíblica; una crítica de les idees de Símmac; i el Liber Peristephanon, o “Llibre de les Corones”, que relata les passions de diversos màrtirs. D’aquest llibre he extret aquest curiós i conegut passatge sobre el martiri de sant Llorenç a la graella.

Sant Llorenç era un diaca nascut a Osca al segle III. En temps de la persecució de l’emperador Valerià I, va ser martiritzat i executat a Roma el 10 d’agost de l’any 258, tres dies després que el papa Sixt II. Segons la tradició, va ser cremat viu en una graella. El seu martiri va donar origen a moltes obres d’art, i la seva devoció es va estendre molt aviat arreu.


Aquest passatge que he escollit va servir perquè l’erudit Ramón Menéndez Pidal, a la seva Introducción a la historia de la España romana (Madrid 1935, pàg. XXIX), afirmés, en primer lloc, “l’espanyolitat” de Prudenci, i després proposés la “teoria del provincialisme”, segons la qual el “caràcter espanyol” mostra una continuïtat al llarg de dos mil·lennis. basa aquesta afirmació en “l’humorisme atroç” que Prudenci atribueix al sant màrtir durant el seu suplici, i que Pidal relaciona amb alguns paràgrafs humorístics del Cantar de Mío Cid i de Berceo, que diu que són «piedras fundamentales, características muy peculiares hispanas». El patriotisme espanyol del filòleg gallec el mou a postular afirmacions tan llenegadisses com aquesta.


Un altre gran savi, Erns Robert Curtius, en el seu sempre recomanable Europaische Literatur  und lateinisches Mittelalter (que jo cito de la seva versió espanyola: Literatura europea y edad media latina, traducció de Margit Frenk Alatorre i Antonio Alatorre, Ciudad de México: Fondo de Cultura Económica, 1955; sisena reimpressió, FCE-España, 1999, vol. II pàg. 605ss.), retreu a Pidal que no faci esment, tot i saber-ho, del fet que aquest episodi del martiri del sant no és un invent de Prudenci, no és cap innovació fruit del suposat caràcter “espanyol” del poeta; sinó que prové d’un text de sant Ambròs: «assum est, versa et manduca» (ja és rostit, gira’l i menja: De officiis, I, XLI); i es troba també en un sermó atribuït a sant Agustí : «Versate me, rex, manduca, iam coctum est» (Gira’m, rei, i menja, que ja és cuit: Sermones, 303, I). La frase surt també en textos de Màxim de Torí, de sant Pere Crisòleg, en una Passio sancti Laurentii, en un himne ambrosià (atribuït; aquest podria ser, de fet, posterior a Prudenci) i al mateix Breviarius romà. En paraules de Curtius: «En los pasajes en los cuales Menéndez Pidal quisiera ver rasgos típicamente españoles, la poesía martirológica de Prudencio se relaciona estrechamente con tradiciones eclesiásticas que [...] no tienen nada de españolas. [...] El “humorismo atroz” de Prudencio está tomado literalmente de la tradición romana; pertenece al tesoro ecuménico de motivos de la antigua passio cristiana.» Res, per tant, d’espanyolitat. En una nota al peu de la pàgina 607, encara, esmenta un comentari de Pidal en què el savi espanyol fa extensiva la seva teoria a la pintura hagiogràfica: admet que les truculències pròpies de la representació de turments eren generals arreu, però afirma que «el haberlas llevado con especial acritud al lienzo es típico de ciertos pintores españoles». Curtius, però, no es deixa convèncer i subratlla novament, tornant a Prudenci, que «sus poesías “más españolas” estén dentro de una tradición literaria ecuménica». Ja no parlem de la incongruència de considerar “espanyola” la literatura o la pintura que es feien en un territori romà en època imperial, i després en la cultura visigòtica, i després en dominis castellans, lleonesos, aragonesos o andalusins. Pidal juga amb un totum revolutum que li convé  per defensar teories que no són de cap manera històriques ni literàries, sinó polítiques.

Podeu trobar el text íntegre del Liber Peristephanon de Prudenci en aquest enllaç:  http://www.thelatinlibrary.com/prud.html 


Mirem ara com narra aquest episodi Gonzalo de Berceo:

            «Pensaz», dice Laurencio, «tornar del otro lado,
            buscat buena pebrada, ca assaz so assado,
            pensat de almorzar ca avedes lazdrado;
            fijos, Dios vos perdone, ca feches grand pecado.

            Diéstesme yantar buena, ficiésteme buen lecho,
            gradézcovoslo mucho e fago grand derecho,
            non vos querrié peor por esti vuestro fecho,
            nin terrié otra saña, nin vos habvrié despecho.»

Manuscrit 93 de l’Arxiu de Santo Domingo de Silos, estrofes 104-105. Podeu trobar el text sencer en aquest enllaç:


Imatges (per ordre, de dalt a baix; totes de Vikimedia Commons):

Claude Vignon, Martiri de sant Llorenç, oli sobre fusta (c. 1627), col. privada.
Jacopo del Fiore, Martiri de sant Llorenç, (1429). Rijksmuseum, Amsterdam.
Ticià, Martiri de sant Llorenç, oli sobre tela (1548-1559), Església dels Jesuïtes, Venècia.
Lazzaro Tavarone, Martiri de sant Llorenç, fresc (1622), sostre de la catedral de Gènova.
Francisco de Goya, Martiri de sant Llorenç, oli sobre tela (1760-1769), col. particular.

Portada de les obres de Prudenci, edició de 1564.









diumenge, 9 de juliol de 2017

Cinc poetes islandesos


Jónas Hallgrímsson (1807-1845)

Þar sem háir hólar
hálfan dalinn fylla,
þar sem hamrahilla
hlær við skini sólar
árla fyrir óttu
enn þá meðan nóttu
grundin góða ber
græn í faðmi sér.
     * * *

Penyals esquerps i altívols  
damunt la vall cavalquen.
Ben suaument i plàcida, 
comença a lluir l’alba:
la llum del sol pentina
els cims. La boira fosca
s’enfonsa al més pregon:
somia un somni verd.

Presento una petita selecció ben aleatòria i factícia d’alguns entre els nombrosos poetes d’una literatura que —si més no a mi, i excepció feta d’algun autor de novel·la negra, com ara Arnaldur Indridason— m’eren del tot desconeguts. Totes les versions, molt lliures, són meves; fetes a partir de traduccions —diria que no menys lliures— a l’anglès que he trobat per les xarxes. No vull pas perjudicar els drets de ningú: al contrari, m’agradaria que hi hagués mercat per traduir i publicar les obres d’aquests i altres poetes a la nostra llengua.

Jónas Hallgrímsson va ser poeta, naturalista i periodista, fundador del periòdic ‘Fjölnir’ a Copenhaguen, i un dels impulsors del moviment d’independència d’Islàndia. 


Ingibjörg Haraldsdóttir (1942-2016)
Kona

Þegar allt hefur verið sagt
þegar vandamál heimsins eru
vegin metin og útkljáð
þegar augu hafa mæst
og hendur verið þrýstar
í alvöru augnabliksins
— kemur alltaf einhver kona
að taka af borðinu
sópa gólfið og opna gluggana
til að hleypa vindlareyknum út.
Það bregst ekki.

Dona

Quan tot ja ha estat dit, 
quan tot els problemes del món
han estat pesats, mesurats i establerts,
quan els ulls s’han trobat
i les mans s’han agafat,  
en la sobrietat del moment...
­— sempre ve alguna dona
per netejar la taula,
fregar el terra i obrir les finestres
perquè marxi el fum del cigar.
Això no falla mai.
  
Núna

Einhverntíma seinna
koma þeir eflaust
með tækin sín
að snuðra í rústunum

verða margs vísari
um okkur:
þetta undarlega fólk
fyrri tíma

eflaust verða tækin þeirra
fullkomin, þekking þeirra
óskeikul

aldrei finna þeir samt
það sem máli skiptir:
þessa stund sem við eigum
núna

Ara

Vindrà un dia
en què arribaran,
amb eines a la mà,
per buscar entre les ruïnes.

I acabaran sabent
moltes coses de nosaltres:
d’aquella gent estranya
d’altres èpoques.

Segur que les seves eines
seran infal·libles,
i el seu coneixement
serà perfecte.

Però mai no podran
trobar el que més importa:
aquest moment nostre,
el d’ara.

Dos poemes d’aquesta poeta i traductora islandesa. El primer és de 1983, del recull ‘Ljóð 1974-1981’ (Poesia 1974-1981; 1983); el segon del llibre ‘Höfuð konunnar’ (El cap de la dona; 1995); d’aquest n’hi ha una traducció al castellà de Laia Argüelles (Saragossa, 2011), que no tinc.


Einar Mar Gudmunsson (1954)
No parlis de  nacions grans

No parlis de nacions grans ni de petites,
d’indrets avançats, racons ni perifèries.
Això és un globus: el seu centre
reposa sota els teus peus
i desplaça el seu sòl i et segueix
arreu on vagis.
Aquí hi ha la terra
on els continents es troben
en llur recerca de silenci i roques.
Mira la glacera
com empeny enmig del blau,
com un ós polar que creua el món.
En el somni, una porta s’obre
i en raja la foscor
com llàgrimes a través del somni.

Aquesta és la terra
on el temps s’esmuny
com un diari pel forat d’una bústia;
però no hi ha subscriptor,
ni espai,
tan sols fondàries insondables
on brillen els estels.
Quan ens enfonsem
en el pantà de la nit,
ens hem d’agafar pels cabells.

La Via Làctia
és un carreró en un poblet;  
el destí, una teranyina
que s’estén damunt les cases.
Bevem, brindem
amb l’oceà profund entre nosaltres.
Les aurores boreals
cremen pel camí.

Del recull ‘Klettur i háfi’ (Roques i mar, 1991) d’aquest novel·lista, narrador i poeta de Reykjavik, autor d’una trentena de llibres i guanyador de diversos premis literaris a islàndia, Suècia i Dinamarca.
  


Linda Vilhjálmsdóttir (1958)
Rapsòdia

La paraula
al principi 
després marea alta
després marea baixa
ara en sentim el murmuri
llunyà, feixuc i ferm.

Poema de matinada

Sóc feta
de llum i d’aire
damunt meu
una gavina vola
dessota meu
el vers d’un poema
la mar lluu i tremola

Islàndia

Oceà blau
profunditat que oscil·la
soroll blau
oceà
roques grises
precipici amenaçador
soroll gris
roques

Autora de poemaris com ara ‘Valsar úr síðustu siglingu’ (Valsos de l’última navegació, 1996); ‘Klakabörn’ (Nascuts del gel, 1992); ‘Öll fallegu orðin’ (Totes les paraules boniques, 2000);i ‘Frostfiðrildi’ (Papallones glaçades, 2006). La seva poesia, de vegades amb humor però sovint pessimista,  reflexiona sobre l’amor, de l’absència i de la infantesa i el món adult.


Birgitta Jondsdóttir (1967)
Mentre contemplo

Mentre contemplo amb ull d’ocell
aquesta mar puixant
que em separa del meu desig,
veig les runes gravades
als abismes del meu destí,
assotats per la ventada.

Mentre contemplo amb ull humà
aquest oceà
que ha creat el poder de la meva ment,
veig els dofins
lliscant pels espais del futur
que l’instant va creant
amb la teulada mística 
del cor i la consciència.

Jo resto immòbil:
ni el meu alè fa remoure l’instant.
Em cal sacsejar-lo, obrir-lo,
perquè un nou riu inundi el meu,
perquè les aigües de la consciència
no es quedin estancades.

Birgitta Jondsdóttir ha publicat poemes i narracions i col·labora a la ràdio i la televisió islandesa. Ha publicat ‘Frostdinglar’ (1989). Fa exposicions on combina la seva poesia amb música i pintura.


Imatges dels poetes, baixades d’internet. Fotos d’Islàndia, meves. Per ordre: llac Tjörnin, a Reykjavik; un guèiser a Géisyr; cascada Gullfoss ("d'or"); cascada Seljalandsfoss; columnes de basalt a la platja de Reynisfjara; icebergs i llenques de glaç al llac Jökulsárlon, al peu de la gran glacera de Vatnajökull; vaixell al port de Husavik; cascada Godafoss ("dels déus"); cascada Dettifoss, la més potent d'Europa, amb 40 m de caiguda, 100 m d'amplada i 500 metres cúbics d'aigua per segon; la vall d'Öxnadalur, al peu de les muntanyes del mateix nom i vora el fiord d'Akureyri (a la més petita de les cases que s'hi veuen, rere la casa del mig que té un arbre, hi va viure el poeta Jónas Hallgrímsson); i cascada de Hraunfossar. I podria posar moltes més cones boniques i interessants: Islàndia val la pena: ja es veu que no tan sols per la poesia, però també.